Primarioak Katalunian, hasiera

UEUko blogean Primarioez:

Hasiera:

Barcelona és Capital: una proposta política

Discurs de Jordi Graupera

(https://barcelonaescapital.cat/una-proposta-politica)

9 d’abril de 2019

Ara fa un any, vaig venir de Nova York i vaig organitzar una conferència al teatre Victòria. Va ser el meu debut polític i va ser tot un èxit. El meu equip i jo vam omplir el teatre dues vegades. Vaig haver de repetir el discurs perquè tothom que havia vingut pogués escoltar de viva veu el que volia dir.

En el discurs vaig explicar bàsicament dues coses: per què vaig marxar de Barcelona i per què havia decidit tornar.

Vaig marxar de Barcelona perquè en aquesta ciutat no podia créixer sense torçar-me, no podia desplegar la meva vocació sense renunciar a les meves conviccions. El preu a pagar per fer política, o periodisme, o una carrera acadèmica, era enviar el senyal que sempre respectaria la jerarquia, que mai no seria un problema i que en el moment decisiu em sabria fer oportunament enrere.

Paradoxalment, per demostrar que era digne de confiança, se’m demanava que em deixés embrutar d’entrada, que em deixés marcar per tota la vida, que fos còmplice de les febleses i mancances dels suposats amos de la finca.

A fora hi vaig descobrir que tot el que havia après aquí no em serviria de res; que les actituds servils i contemporitzadores a la llarga tanquen portes i que forgen persones que no són massa de fiar. Vaig aprendre que si una persona creu en alguna cosa, o vol alguna cosa, o defensa alguna cosa, només té possibilitats de sortir-se’n realment si està disposat a perseguir-la fins al final.

Em vaig adonar que només ets sincer amb les teves conviccions si estàs disposat a convertir-te en un problema. També vaig veure que, a les grans ciutats d’Occident, com ara Nova York; qui s’afirma se’n surt, i qui cau o fracassa o s’equivoca, sempre té una altra oportunitat. I una altra. I una altra. Perquè qualsevol èxit neix d’un fracàs al qual vas ser capaç d’arribar posant en joc el millor de tu mateix.

Des de Nova York vaig anar veient com els meus amics de Barcelona topaven amb els límits que jo havia volgut esquivar de manera cada vegada més dramàtica. Tant se valia que fossin cambrers, periodistes, joves executius d’una consultora, que estiguessin estudiant un doctorat o fossin comercials d’una empresa. Sempre arribava el moment en el qual, per prosperar, havien de demostrar que no durien el seu talent fins a la màxima expressió; que no sols aprendrien a conviure amb la corrupció, amb la censura i la mediocritat, sinó que aprendrien també a fer-les seves.

Em vaig adonar que la política del nostre país funciona exactament així perquè és exactament així com funciona la cultura dels països ocupats. L’embrutiment que genera la repressió es filtra de dalt a baix. A mesura que els líders socials es van fent més petits, més estrafets i inofensius, també s’hi va tornant la societat. Ens enfadem amb els polítics quan s’assemblen a nosaltres; per que si nosaltres fóssim millors en tindríem prou d’encimbellar líders que estiguessin a la nostra altura.

I bé: vaig decidir tornar de Nova York quan vaig veure que Trump guanyava les eleccions contra una candidata que no tenia res a oferir a part de bones paraules, igual que la majoria de polítics que lideraven el nostre procés. Quan Trump va guanyar Hillary Clinton, el primer que vaig pensar va ser que havia de tornar a Catalunya. Em vaig adonar que ja no podia negar-me a mi mateix que la reacció autoritària que veia venir a Espanya s’escamparia per tot Occident i que faria la situació del meu país més difícil del que ja era.

Si volia fer política, si volia desplegar la meva vocació política, havia de fer-ho des de la ciutat que conec i que estimo. Jo també volia convertir Barcelona en la prova que el somni europeu és possible, igual que Manuel Valls. És clar que el meu somni europeu i el somni europeu de Valls són totalment antagònics. Valls representa el gir autoritari que vaig veure venir quan Trump va guanyar les eleccions. Em va semblar que, en el pols contra l’autoritarisme, hi havia de ser des del començament per poder dir-hi la meva i que Barcelona era l’únic baluard del país que quedava dempeus.

Vaig tornar, doncs, i vaig proposar de fer unes primàries obertes a tot el sobiranisme. Les primàries havien de ser una manera d’esmolar-nos entre tots. Havien de servir per confrontar les nostres diferències davant dels electors, en un moment de crisi, i per trobar noves idees i solucions. Es tractava de convocar tot l’independentisme a una conversa i a una mobilització sobre la capital de Catalunya que tingués conseqüències pràctiques. El risc de perdre poder a les urnes es compensava amb la seguretat de guanyar força per actuar.

El vencedor de les primàries, tal jo com les havia pensat, hauria sigut automàticament l’alcalde de Barcelona. Les primàries eren una manera d’arribar a acords sense haver de somriure de cara a la galeria, ni tractar la gent de burra; acords sense renunciar a les pròpies idees i sense buscar l’anorreament de l’altre. Les primàries oferien un espectacle polític de primer ordre, sense folklorismes pensats per fer-nos creure que som febles. Les primàries eren i són una manera de desprecintar un sistema de partits que ens envileix perquè normalitza la mentida.

Era el moment de començar a refer la nostra cultura política des de la base. El fracàs de 2017 ens va ensenyar de manera clara que l’independentisme té un problema de base, i que tan se val què vulguem construir-hi a sobre: sempre caurà. Aquesta és la raó per la qual és un moviment decadent, que corre el risc de destruir tota la generació que ha passat l’adolescència durant la darrera dècada.

Als nens que han acompanyat els pares a tantes mobilitzacions, ¿què els estem oferint? ¿Què els estem ensenyant? Els estem ensenyant triar entre renunciar a la seva identitat o bé definir-la en base a perdre sempre. Deixar de ser català o ser un perdedor. Ser un perdedor sentimental, disposat a deformar les conviccions a canvi d’aconseguir més amics o més diners.

Des del començament, tothom va pressuposar que la idea de les primàries només sortiria en connivència amb algun partit. Es deia que jo era el tapat de Puigdemont. Abans de la conferència, vaig explicar el contingut de la proposta a Toni Castellà, Uriel Bertran, Alfred Bosch, Xavier Trias, i Carles Puigdemont. El Toni Castellà i l’Uriel Bertran, amb qui el 2016 havíem treballat per posar el referèndum al centre de la política catalana, s’hi van sumar des del començament. Els altres van oferir-me entrar a les seves llistes.

Mesos després, quan la pressió sobre el nostre projecte havia augmentat, el president Puigdemont em va dir que les primàries eren una bona idea, però que no érem pas a temps de celebrar-les en aquestes municipals. Amb tot el carisma i tota capacitat de diàleg que té, a Carles Puigdemont li costa prendre decisions. No actua mai fins al darrer moment, quan les opcions d’èxit ja s’han esvaït. És a dir funciona amb els mateixos mecanismes de base que ens han fet fracassar una vegada i una altra, i que mai no ens donen, ni tan sols, l’oportunitat de treure lliçons de les nostres derrotes.

La idea va prendre vol perquè la gent li va veure les virtuts i perquè un grup de persones va engegar una de les campanyes polítiques més exitoses del país: amb 25 mil euros de crowdfounding i centenars de milers d’euros en hores i talent, lliurades voluntàriament a la idea, hem obert un espai polític nou a Barcelona. Menys de 10 persones eren al meu costat organitzant la conferència de fa un any. Avui 40 persones treballen voluntàriament per la candidatura, 150 cobreixen el territori de la ciutat, i tenim 800 voluntaris registrats.

És el forat més barat de la història de la política de la ciutat. I també és un símptoma: vol dir que hi ha espai per afirmar-se i per crear un nou context polític.

Vam començar a fer actes per Barcelona: una trobada amb 150 artistes a la Nau Bòstik, una assemblea de 450 voluntaris a les cotxeres de Sants, la primera trobada municipalista de primàries a Granollers. Vam fer una primera consulta sobre el reglament de les primàries. Concedeixo que no va ser la consulta més sexy del món, i encara menys en ple estiu. Potser no va ser un èxit esclatant, però 5mil persones van votar el reglament.

Amb tot, doncs, s’obria un nou espai. Encara, però, els mitjans de comunicació especulaven en quin lloc de la llista del PDCat o d’ERC acabaria jo. La política catalana té canals subtils per fer-te saber que una oferta continua en peu: una simpatia inesperada, una pregunta d’un líder d’opinió, una entrevista no-prevista. Encara al debat d’ahir organitzat per l’ANC, Ferran Mascarell em va oferir formalment d’anar a les llistes del PDCat.

Però les primàries no estan en venda. No les vam celebrar per que una persona concreta es pugui guanyar la vida fent de regidor. Vam comprometre’ns públicament amb unes idees i uns objectius, i els estem complint cada dia, amb la força que ens han donat les 10 mil persones que van votar la llista que encapçalo. No pot ser que en aquest país, complir amb la paraula donada, es percebi com una opció radical.

Mentrestant, la candidatura ha anat treballant-se la ciutat. Hem crescut a través de gent que tenia idees pròpies sobre com cal mirar la ciutat i que venia a oferir-nos els seus coneixements: urbanistes i arquitectes, economistes i empresaris, líders veïnals i activistes; fotògrafs, escriptors, editors de vídeo. Hem fet un equip de gent ambiciosa i competent en el seu àmbit.

A finals de juliol, l’ANC va votar sumar-se a la iniciativa de primàries i va estendre-la pel territori. Estem agraïts a l’ANC. Era un repte per a nosaltres: l’ANC és una associació molt gran, amb molta experiència i molta diversitat interna. Encaixar la cultura de mobilització de l’ANC amb idees que mai no s’havien provat i amb la hostilitat de la direcció d’ERC i del PDCat; encaixar la cultura de guerrilla que nosaltres havíem construït amb la cultura d’exèrcit de l’ANC ha estat una de les proves més difícils que hem hagut de superar. Ens n’hem sortit gràcies a la generositat i la resiliència de molta gent, i a totes les organitzacions implicades.

Tornant de l’estiu, els candidats van començar a fer-se veure. Més de 60 candidats van omplir la butlleta, que demanava una cosa ben senzilla: compromís amb la democràcia oberta per debatre sobre un projecte de ciutat per Barcelona; i sobre el dret a l’autodeterminació i la independència. Més de 80 actes de primàries van vertebrar la campanya. Vam fer més debats dels que mai ha vist aquest país en tant poc temps.

L’experiment va funcionar. Parleu amb qui vulgueu, tothom us dirà el mateix: les primàries funcionen perquè obliguen als candidats a encarar-se amb preguntes que no havien pensat, perquè al davant de les preguntes o preocupacions d’un barceloní, no hi ha manera de fer-se l’orni, perquè les primàries permeten canviar d’opinió sobre la marxa, rectificar en directe. Tots en vam sortir més segurs de les nostres forces, més conscients de les nostres mancances, essent més bons candidats.

Ara pregunto: Què no haguéssim pogut fer si els polítics de primera línia s’hi haguessin sumat? Imagineu com hauria estat un debat sobre Barcelona si s’hi haguessin sumat Maragall, Artadi, Mascarell, Germà Bel o Miquel Puig: no n’hauríem sortit tots guanyant?

Des del desembre, hem continuat respectant el contracte signat amb els 10 mil barcelonins que van votar a les primàries. Hem entrat en la fase de conjugar les visions que es van trobar durant els debats i hem obert la nostra acció política fora del perímetre que havíem assegurat fins el desembre. Hem arriscat el suport rebut per tal de poder dir allò que ningú més no pot dir perquè només qui no es passa el dia calculant de quina manera pot evitar la derrota està en condicions de buscar una victòria sòlida i eficaç.

Ens hem repartit per la ciutat, hem parlat amb veïns, associacions, entitats, empreses. Hem picat a milers de portes de la ciutat. A través del porta a porta hem construït una conquesta inevitable: que cada mil·límetre guanyat no ens pugui ser arrabassat. I hem escoltat totes les veus que tenien alguna cosa a dir: hem fet un programa electoral amb tothom qui ha volgut participar-hi.

Hem experimentat amb formes de participació que no fossin estètiques ni cíniques. No hem imposat els nostres fetitxes ideològics ni hem abdicat dels nostres deures com a líders polítics. Nosaltres som els responsables d’avançar en els terrenys difícils, de proposar les preguntes que ningú no es vol fer. És la nostra feina construir un context cultural i polític que permeti a tothom de pensar de manera més creativa i lliure que mai. Insisteixo: Estem mirant de construir una cultura política que permeti a tothom pensar en uns termes en els quals no estem avesats a pensar.

La independència de Catalunya es farà així: refent els fonaments. Injectant en la societat catalana una dosi de democràcia tant forta que sigui impossible per l’Estat espanyol de controlar. Que sigui més forta que les temptacions que l’Estat posa sempre sobre la taula per tal d’amansir o de castrar els nostres líders polítics. El poder petit i regional és sempre un consol davant dels grans riscos. Els únics lideratges polítics que poden aguantar la pressió i atrevir-se a dominar les seves pors són els que abans han après que les coses grans mai no es fan calculant el benefici material d’entrada.

Per poder fer aquesta passa endavant cal que, de fons, la gent que ha de votar aquests polítics també estigui disposada a defensar el seu vot amb fermesa, com ho va fer davant de la policia en el referèndum de l’1 d’octubre. Aquest és el canvi que proposen les primàries, i aquest és el canvi que impulsa Barcelona és Capital.

Jo no sóc la mena de polític que diu a la gent que tot sortirà bé. No tinc una bola de vidre. No sé si la independència arribarà a l’estiu, d’aquí 10 anys, o mai. Tot i així, tinc clares dues coses. La primera és que hem de fer un canvi de mentalitat, que hem de començar a posar l’amor allà on l’amor dona fruits. I la segona cosa que sé és que si guanyem les eleccions el país farà un tomb perquè som l’única opció que no controla ningú i que no es presenta amb les cartes marcades.

Per aquest motiu, és tan important que ens presentem i és tan important que haguem decidit fer-ho a Barcelona. Barcelona és la ciutat en la qual sempre està en joc la llibertat dels catalans. Sempre ha estat així. Només la potència de Barcelona, i les males decisions que han pres les seves elits, explica que el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol encara no estigui resolt. Només cal mirar la Sagrada Família i el barri gòtic per entendre que Barcelona és la capital d’un gran país, i que no té cap futur com a ciutat provinciana, plegada a les neures de Madrid.

Durant quatre segles, els estats europeus han construït una civilització magnífica a partir de la guerra, la dominació i el saqueig. Primer dels que teníem a prop, després dels que eren lluny, en d’altres continents. En aquest context militar, les ciutats que es construïen al voltant de la burocràcia que manava els exèrcits es van fer grans i poderoses. Les seves llengües i cultures van obrir mercats per la via de la força bruta i la coacció.

Aquests temps, que van expulsar Catalunya de la història, s’han acabat. Europa ja no pot sobreviure disposant dels millors exèrcits de la terra, com tenen els Estats Units. Tampoc no pot sobreviure com la Xina, a través de grans masses de carn de canó. Ni tan sols pot fer com Rússia, que només surt victoriosa dels conflictes quan es situa en la tessitura de ser el bàndol que té menys a perdre. Europa només podrà liderar el món, o jugar-hi un paper important, si és capaç d’oferir una llibertat de qualitat.

Per això, sota les capes d’euròcrates acostumats a manar i no retre mai comptes, els darrers anys hem vist com tornaven a florir les ciutats comercials. Barcelona té els valors, les energies i la posició geogràfica i històrica per esdevenir una capital global. Però no la capital global que s’imaginen les velles elits de la ciutat, una capital que flota en l’èter, com si n’hi hagués prou de deslligar-la del país per no adreçar cap dels conflictes que la travessen.

Barcelona només podrà ser una capital global si és la capital dels catalans. Barcelona és el fòrum que ha construït la conversa de segles que ha alimentat la llengua catalana. Barcelona pot ser una capital global perquè en el fons de la seva cultura i del seu art hi ha un batec que no ha estat possible de dominar. Aquesta és l’arrel de la bellesa que veuen els turistes quan miren les formes sinuoses del modernisme, o la volta arrodonida del romànic, o les abstraccions i deformacions de Miró, de Picasso o Salvador Dalí. És el somni inabastable i estetitzant del surrealisme. És la veritat inconquerible pel poder polític que s’amaga rere les tríades d’adjectius de Pla, fins i tot quan no són afortunats. És la solitud de Bauçà i la mística metafòrica de Rodoreda quan parla de la dominació espanyola.

La Barcelona global que imaginen els que s’entesten a negar el conflicte amb l’Estat espanyol és una ciutat fàcil de conquerir i dominar, fàcil de corrompre i d’especular-hi. És una ciutat que deixa els seus tresors sobre la platja perquè se’ls endugui la marea de la història o el primer que passa. Aquesta Barcelona que oculta els seus significats és una ciutat que ja ha donat el millor d’ella mateixa en els jocs olímpics, i que ara paga el preu de les termites que només la miren per tal de contemplar una bellesa de la qual no volen saber res que no siguin els diners que en trauran.

La ciutat de les velles elits només confia en allò que no depèn de nosaltres: l’airet que passa i el sol que escalfa. És una ciutat que es conforma a viure entre les ruïnes de les seva intel·ligència només perquè hi fa una ombra agradable; és una ciutat embrutida, que condemna els seus ciutadans a veure com els homes i les dones intel·ligents del món ocuparan els llocs de feina amb significat i capacitat de canviar el món, mentre que els catalans respondran el telèfon del departament d’atenció al client.

Barcelona necessita elevar-se per de la seva veritat històrica i construir-se des de la mateixa audàcia que els nostres pares i avis van deixar-nos com a llegat, com un caminet de molles que ens porta a casa. També necessita mirar-se a la cara i veure sense sentimentalismes quines han estat les renúncies que no calia fer. Quantes vegades hem posat l’orgull en moviments polítics que eren només maneres de sobreviure sense més ambició?

El catalanisme ha estat la ideologia que adaptava les aspiracions legítimes dels catalans a l’amenaça de la violència espanyola. Avui que aquesta violència no és possible amb la intensitat que abans era possible, el catalanisme intenta alimentar-se encara de la por que ens ha transmès la història. És una decisió criminal, que pretén estendre les nostres febleses a l’interior de totes les nostres decisions, quan el que hauríem de fer és alliberar l’energia que pot descontrolar-ho tot d’entrada, per construir una ciutat i un país que s’assembli més a les nostres aspiracions personals.

No forma part de la meva manera de fer política dir que les coses van bé quan no hi van. Barcelona es troba en una cruïlla històrica, la moneda és a l’aire i ningú no sap de quin costat caurà. Al costat de les oportunitats que té la ciutat, hi ha una degradació evident de la vida pública. Molta de la nostra gent està desencisada, hi ha un grau important de frustració política. Cap líder o cap partit sembla més fort que les circumstàncies històriques que hem de superar. Al contrari: tothom s’ha acomodat als límits que les pors del nostre temps han imposat a les nostres ambicions.

Ni la seguretat, ni la convivència cívica, ni el mercat laboral, ni el dinamisme empresarial, ni la cultura de la ciutat estan bé. Quan ens en sortim, quan la convivència funciona, quan les inversions arriben, quan la cultura té ressò sempre és gràcies al forat que el temps històric ens ha deixat, no pas gràcies a l’espai que estem construint nosaltres mateixos. Ens deixem dur per la força dels altres i la inèrcia del món cada cop ens empeny més a ser una ciutat-balneari de províncies, que s’anirà degradant com ho han fet d’altres ciutats del mediterrani que un dia van ser magnífiques.

Políticament, els partits i les institucions ens volen portar cap al sentimentalisme perquè creuen que manipulant els nostres sentiments no qüestionarem aquesta decadència. Però a mesura que el món es vagi endurint, el sentimentalisme i els polítics que basin el seu poder en el xantatge emocional seran cada cop més castigats. Si continuem per aquest camí ens despertarem un dia i veurem que vivim en una ciutat que no coneixem, a la perifèria d’un món que ens menysprea i ignora, que només ens vol per poder venir a fer pipi a la Rambla.

Al costat d’aquest abandonament, d’aquest sentimentalisme de pa sucat amb oli, hi trobem l’aparició de discursos i formes autoritàries. Valls és el polític autoritari més honest perquè és el més explícit, igual que passa amb Vox a tot Espanya. Però tots els partits, començant pel que governa la ciutat, i tots els líders, inclòs el germà de l’alcalde Maragall, han sucumbit a la temptació de dominar el poble pel camí de mostrar una fermesa que no va contra els abusos de poder, sinó contra les llibertats dels ciutadans.

Alimenten el narcisisme de tothom, els seus greuges més minúsculs, prometen els càstigs més severs contra els que molesten la nostra pau d’homes i dones petits. I justament necessitem tot el contrari: necessitem individualitats fortes, que puguin encarar-se a la ràbia de la història i mantenir-se dempeus. Necessitem el contrari, dic: obrir-nos al món des de les nostres conviccions, les nostres aspiracions i la nostra imaginació.

Necessitem construir xarxes de solidaritat política, econòmica i cultural que s’ancorin en la nostra humanitat tant com en la nostra personalitat. Una persona creativa no és pas la persona que busca la drecera fàcil. Una persona creativa és la que veu un camí allà on ningú no l’havia vist abans perquè ningú no havia gosat mirar abans el món de la mateixa manera, ni estava disposat a intentar desafiar les convencions establertes.

En aquestes eleccions municipals, més que en les europees o les espanyoles, ens hi juguem els propers 30 anys. O bé som capaços d’entendre el moment històric de la ciutat, del país, i del continent, o bé serem arrossegats per la marea i la nostra ciutat serà només un vell record ressacós d’una gent valenta i decidida. La nostra cultura serà la d’una llengua que s’apaga entre laments. La nostra idea de bellesa serà només la repetició automàtica de cànons estètics i moral pensats per d’altres dins d’un escenari incomprensible.

Al costat d’aquest panorama que us pinto i de la situació d’emergència en la qual ens trobem hi ha també motius per l’esperança. Jo crec que ens sortirem, tinc fe en la nostra capacitat de superar el moment perquè veig, en aquesta ciutat, totes les coses necessàries per tornar a revitalitzar la millor versió de nosaltres mateixos. Aquest moment històric ens dona una oportunitat única de lliurar una batalla que fa generacions que no lliurem. La batalla per alliberar-nos.

Ens presentem a les eleccions perquè el futur de Barcelona no es pot condicionar a la unitat d’Espanya, i això és el que fa el consistori actual, i el que farà el proper si no ho evitem. No ha existit en aquesta ciutat ningú que hagi assenyalat des de la política que l’estat manté Barcelona amb les mans lligades a l’esquena, que li ocupa infraestructures cabdals per a frenar-la, que l’aboca a conflictes socials mentre reté les eines per resoldre’ls, que l’únic objectiu que té l’estat, com a mínim des dels tems d’Aznar, és reduir-la de mica en mica a una caricatura d’ella mateixa per a què mai no es pugui tornar aixecar.

La gran esperança de les elits de Madrid i les elits de Barcelona és que el primer d’octubre s’acabi explicant com el cant del cigne de la nació política catalana i de la vocació de capital de Barcelona. Mentre els nostres polítics en treuen el màxim suc per mantenir el poder, en traeixen l’esperit de fons, per una barreja de covardia i d’incompetència. Mentre ens narcotitzen amb la falsa empatia o la falsa unitat, els nens catalanoparlants parlen castellà al pati de l’escola, els castellanoparlants parlen un català de pena, els estudiants treballen de tele operadors, i els hereus es venen el patrimoni als fons internacionals.

Ens presentem perquè Barcelona té unes elits espanyolitzades i acomodades. I algú ha de poder oferir un camí per al recanvi o per a la transformació. Em passa sovint que em trobo amb polítics o líders socials que són molt intel·ligents, amb una gran educació, que han estat conquerits per l’apatia, pel qui dia passa any empeny, que no es preparen els temes, que saben que qualsevol cosa cola perquè en realitat han acceptat que res no depèn exactament d’ells, sinó d’algú altre a qui deuen pleitesia, i que al capdavall la gent s’ho empassa tot.

Algú els hi ha de plantar cara. Ho farem nosaltres.

Ni l’esquerra que governa la ciutat ni els nacionalistes que diuen voler convertir-la en la capital d’una república no han fet res més que pactar-hi tota l’estona perquè creuen que no poden pagar el preu del conflicte o perquè creuen que semblaran idiotes plantejant una batalla que ningú no ha plantejat des de fa dècades. Algú ha de dir a les elits d’aquesta ciutat que són responsables de l’estat de la ciutat, i que són responsables del seu futur. Que ja s’ha acabat el temps en que podien viure de gestionar els fracassos de Barcelona. Hi estan lligats, més lligats que mai, i el futur de la ciutat és també el seu futur. Si només estan disposats a fer de masovers de l’ocupació els farem la vida impossible i anirem obrint el context que converteixi els seus trucs de triler en inútils passatemps d’hereus insolvents.

S’ha acabat això de fer la gara-gara als patricis amb què Pujol i Maragall van pactar. S’ha acabat cedir espais de poder, de bellesa o de diners als responsables de la provincianització de Barcelona i de la idiotització de la nostra política. S’ha acabat el ‘no ens farem mal’ perquè ens hi juguem els propers 30 anys, ens hi juguem que la nostra vida tingui significat, que serveixi per alguna cosa, i que doni fruit.

Aquesta ciutat la governa un simulacre. Fa 4 anys ens van vendre l’encarament de tots els conflictes i ens hem trobat amb una broma de mal gust. És el mateix simulacre de sempre, més mal interpretat, que els alcaldes anteriors van normalitzar. En aquesta ciutat aixeques una pedra, i si la pedra té valor, sempre hi ha un barceloní que ha pactat amb l’Estat explotar-la a canvi de col·laborar en l’eutanàsia del català, de Catalunya i de la potència real de Barcelona. Tot per una tranquil·litat provincial i per un fals cosmopolitisme de viatjar a Nova York a menjar en restaurants de turistes rics.

I’m not impressed, que diuen els meus amics d’allà. Tenim unes elits ridícules que sobreviuen perquè la nostra política viu de repartir narcòtics emocionals. Que ens escolti la classe política: Barcelona es juga els propers 30 anys, i qui vulgui ser-ne part haurà de posar-se a treballar.

La política catalana ha de girar al voltant d’un nou llenguatge i s’ha de fer unes altres preguntes. Ens afarten de preguntes que no signifiquen res i de paraules buides de sentit. Ens hem de preguntar com ens ho podem fer per liderar la reacció democràtica contra l’esclerosi del continent, com ho podem fer per demostrar que la vida urbana que volem és la més lliure possible. Ens hem de preguntar com ens ho fem per encarar la nova era tecnològica sense perdre-hi llibertat personal, com ordim un sistema de relacions socials més complex i ric fent ús de menys energia, com ens alliberem de les cotilles que no ens permeten arriscar la nostra comoditat perquè estem tots ocupats en sobreviure amb un mínim de dignitat.

La pregunta fonamental que ens hem de fer és per què no surt a compte ser una persona lliure, a Barcelona. Per què surt més a compte obeir. Si responem aquesta pregunta amb sinceritat, caldrà molta energia per sotmetre’ns. Més energia de la que l’estat disposa, i més imaginació de la que Europa es pot permetre ofegar o reprimir sense implosionar.

Les oportunitats de Barcelona són tan grans com els riscos de quedar enrere. Per això vivim un moment que marcarà els propers 30 anys. La meva generació ha crescut en un entorn que pretenia fer-nos creure que tot estava decidit, que la història era un destí endreçat per les relacions materials i el benestar. Que tota preocupació era una preocupació excessiva, i que creure en alguna cosa seriosament era una fetitxe, un vici irracional. Aquest món ha deixat molta gent sola, sense cap eina per elevar-se, abocats a una ironia depriment com a forma de vida. Però també ha deixat un pòsit de llibertat d’esperit que fa impossible dominar-la sense narcotitzar-la. No hi ha res a la meva vida que no es pugui millorar amb més llibertat, i saber això, viure-ho, és el que ens permet, a mi i al meu equip, arriscar i tenir possibilitats de guanyar.

Sabem que Colau i Maragall són dues cares de la mateixa Barcelona carca, provinciana, vella, antiquada. Que el pacte del Maragallisme original consistia en buidar Barcelona de la seva història i de la seva aspiració de ser la capital dels catalans, perquè els catalans no puguessin mirar el món a la cara i oferir un interpretació de la vida digna i brillant que fes la competència a Madrid i, per tant, que la cultura catalana competís amb la castellana des de la llibertat.

Maragall ens va oferir vendre els fruits més bells del nostre esforç i viure de la mirada embadalida dels turistes. Però el turisme també ens ha dut llibertat: hem vist el món, ens hi hem mesurat, i no hi ha cap motiu per no voler ser més lliures i pròspers. Era una via per sobreviure i pactar amb Espanya. Ens va endreçar la ciutat, després d’un segle de dos dictadures i una guerra. Però ha deixat un pòsit d’insatisfacció i vanitat indigerible.

Tota la nostra política s’articula a partir de la mirada dels altres, dels que no tenen cap interès en fer de Barcelona un lloc central, perquè no tenen cap necessitat d’estimar-la. Pensem en els poders estrangers com pensem en els turistes: mirant d’ensenyar una Barcelona posa’t guapa, a veure si així ens compren el producte de sempre.

A canvi d’aquesta prosperitat desassossegada, Maragall va pactar amb Espanya, sobretot amb l’Espanya que representen les elits de la ciutat, els intermediaris dels darrers 4 segles. Colau prometia encarar tots els conflictes —menys el nacional. Tot i que va defensar de paraula el dret a l’autodeterminació, mai no ha elaborat un discurs sobre aquest dret com el que fa davant de qualsevol altre dret que reivindica. El defensava perquè va creure que per raons electorals no podia dir altra cosa, i és la mateixa raó per la qual ha deixat de defensar-lo: perquè ha triat alimentar-se d’un electorat que vol ser espanyol sense haver de dir-ho, que és la forma més hipòcrita de defensar les pròpies lleialtats. Al final, no reconèixer l’existència d’aquest conflicte l’ha fet arronsar-se en tots els altres.

El discurs social a Catalunya, i en particular a Barcelona, si no està disposat a anar fins al final i fer-se càrrec els límits que l’Estat hi posa, i la mena de ressentiment que el nacionalisme espanyol alimenta, només serveix per bescanviar lluita social per assimilació —com el primer Maragall. ERC ha fitxat el seu germà Ernest de candidat per excitar la nostàlgia dels temps puixants dels primers 90s. Per apel·lar a la memòria abans de la frustració. Però com que la forma sempre és el fons, aquesta nostàlgia electoralista és també una aposta per dominar Barcelona exactament igual com es va dominar els anys 90s.

Sota l’ideal d’ampliar la base hi ha en realitat la cobdícia de creure que si hom renuncia a les conviccions, a la història, i a les aspiracions legítimes, és possible que acabi tocant molt de poder a la capital. El mateix maragallisme passat pel sedàs de l’enveja del pujolisme. És una mala aposta per la ciutat perquè, a diferència de Pasqual Maragall, les idees del seu germà no miren a cap futur rellevant, ni tan sols com a pacte amb diable. Ens hi juguem els propers 30 anys, i ens arrosseguen a la mateixa hegemonia d’en fa 30. És un error històric.

Sabem que Valls ha vingut a fer colonialisme. Ha vingut encimbellat pels néts dels que van pactar amb el poder espanyol a principis del XX, i que van incorporar a les seves taules i llinatges els interessos de les elits de Madrid. Si no comptem la dictadura, porten 40 anys espoliant la ciutat a canvi d’una petjada, en el millor dels casos, discreta, i normalment, xarona, provinciana, i avergonyida. Porten 40 anys acostumats a creure que la finca és seva, que són els encarregats de treure’n el rèdit, i que és inconcebible que els nostres pares no ens hagin transmès prou bé la idea que ells manen i que qui s’hi enfronta en paga les conseqüències.

Valls ha vingut a obrir la ciutat al millor postor: en garanteix la docilitat i la lenta eutanàsia de la cultura i la societat fetes de relacions genuïnes. Ha vingut a convertir-nos la primera ciutat global buida de significats. L’avantguarda del que les elits autoritàries europees necessiten: una ciutat que podria ser a qualsevol lloc, una ciutat que podria tenir qualsevol mena de gent, una ciutat que podria tenir qualsevol història.

És una ciutat universal amb la mirada absent. Derrotar-lo és també derrotar aquesta fantasia totalitària que recorre el continent. És la fantasia que fa de mirall de l’ultradreta i el populisme d’esquerres. Derrotar-lo no vol dir pas només tenir més vots, vol dir demostrar que està equivocat. El maragallisme, tant el del candidat d’ERC com el de l’alcaldessa, responen aquest repte imitant-ne els pitjors tics: eviten el desemmascarment d’una falsedat de fons sobre què vol dir ser lliure perquè creuen que ocultant-se rere la mateixa retòrica universalista de Valls podran navegar el poder sense ser molestats pel poble.

Els partits sortits de Convergència fa tants anys que han anat renunciat a qualsevol idea forta sobre què pensen, per mantenir l’espai electoral, que ara ja només tenen el xantatge emocional per demanar-te el vot. Crec que la manera com la nostra política està tractant l’empresonament dels polítics catalans està destruint la cultura política del país. Per això la gent comença a estar cansada i necessita desconnectar. Està destruint la cultura política del país perquè busca només la identificació del poble com a víctima, desempoderada i clamant per tenir raó.

Està destruint la cultura política del país perquè ha equiparat un discurs de defensa en un judici amb un discurs polític sobre la llibertat. Està destruint la consciència política del país perquè ha convertit el Tribunal Suprem en la taula de negociació del dret a l’autodeterminació. Vivim atrapats en la forma més alta de cinisme, que és la que explota els sentiments genuïns de les persones. És una recepta per al fracàs segur: el món passarà per sobre dels nostres sentiments com passa per sobre de crueltats més manifestes. Aquesta política converteix la nostra ciutat en una casa de nines sense cap força per resistir els poders fàctics del món. I per descomptat, sense poder exportar res més que cursileria i etnografia exòtica. Serem la ciutat més curiosa d’Europa, la que estima la pena.

Com que el que defensem és important, no hi ha silenci informatiu que ens pugui silenciar ni boicot que ens eviti ser qui fa les preguntes importants en aquest debat. Denunciem cada exclusió perquè s’ha d’acabar la idea que els debats es poden tancar perquè molesta qui hi ha de parlar. Però mai abans havia estat tan fàcil saltar-se el silenci o el boicot. Quan el discurs ressona, s’estén com la pólvora.

Per això us demano que no us rendiu. Que no visqueu com si haguéssiu perdut abans de perdre. Per això us demano que lluiteu per crear el vostre propi espai, si voleu des de la nostra mateixa candidatura. No espereu que un sistema i un estat en el qual no creieu, i que us és hostil, us estimi. Poseu la força en les coses que a la llarga us faran sentir vius, no en les coses que eviten els conflictes que hi ha ara i aquí i que us condemnen a desgastar-vos lentament, si no els encareu.

Per això us demano que em voteu. Que ens voteu. Que confieu en les candidatures de Primàries Catalunya i en Barcelona és capital.

Jordi Graupera

9 d’abril de 2019

Discurs pronunciat a Abaixadors, 10

Segida:

Fonti‏ @elfonti

(https://twitter.com/elfonti/status/1119342315645153285)

Fonti(e)k Bertxiotua Jordi Graupera

Crec que, als meus 59 tacos, és la 1a vegada q veig un polític amb una candidatura q em tracta com a persona amb capacitat de pensar per mi mateix. Merci @JordiGraupera @dianacoromines @mvilaredon @astridbierge @AdriaAlsina i tota la gent de @bcnescapital