Manipulazio semantikoa eta botere politikoa

«La manipulació semàntica és una eina per consolidar el poder polític antidemocràtic»

(https://www.eltemps.cat/article/8713/la-manipulacio-semantica-es-una-eina-per-consolidar-el-poder-politic-antidemocratic)

El filòsof Ulises Moulines Castellví (Caracas, 1946) va visitar Catalunya convidat per la Fundació Irla per parlar, entre més coses, de “Cinisme semàntic i poder autoritari”. Aquest era el nom de la xerrada del catedràtic emèrit de la Universitat de Munic, que també ha desenvolupat altres càrrecs acadèmics de transcendència internacional i que és, a més, fill de catalans del POUM que van patir a l’exili per evitar dues repressions: la de l’estalinisme i la del franquisme.

La seva mare va militar al Partit Obrer d’Unificació Marxista. Quan va ser detinguda per primera vegada durant la Guerra Civil?

Els comunistes la van detenir l’any 1937, després dels fets de maig, i va anar a parar a les txeques.

Era Otília Castellví, que té un carrer al seu barri, a Gràcia. Què ens pot dir d’ella?

La meva mare va tenir una vida molt agitada. Era d’origen modest, obrera del tèxtil. Va participar en els fets d’octubre de 1934 i es va afiliar al POUM. Després va venir la guerra i va patir la repressió comunista que va experimentar la gent d’aquell partit. Va ser detinguda i va estar fins al final de la Guerra Civil en una txeca. Quan els feixistes van entrar a Barcelona, es va poder escapar de la presó i va emigrar clandestinament a França, on la van traslladar al camp de concentració d’Argelers. Era un lloc terrible. Ma mare va agafar una infecció per les condicions higièniques. Va estar a punt de morir. Finalment es va salvar. Quan va sortir del camp la van ficar en una presó, perquè era indocumentada. Quan van entrar els alemanys a França, va poder escapar. El meu pare, company seu al POUM —encara no eren parella— la va ajudar a emigrar a Alemanya. Allà els van dir que o treballaven de bon grat o ja veurien què farien amb ells. Van anar a parar a Frankfurt. El meu pare va començar a treballar en una empresa de vins i la meva mare com a costurera, que era la seva professió. Van passar allà tota la Segona Guerra Mundial i, quan els aliats van entrar a Alemanya, els van repatriar, per dir-ho així, a França. Però allà continuaven sense tenir papers. Una situació terrible. Finalment, l’any 1946, amb la meva mare ja embarassada de mi, van aconseguir emigrar a Veneçuela, on vaig nàixer.

Vostè és un filòsof de llarg recorregut: ha estat professor a la Universitat Autònoma de Mèxic, catedràtic a la Universitat de Bielefeld (Alemanya), director de l’Institut de Teoria de la Ciència i Estadística a la Universitat de Munic, degà d’aquesta universitat i catedràtic, també, de Filosofia i Història de la Ciència de la Universitat Lliure de Berlín. Com valora aquest moment dels corrents que predominen a la filosofia continental?

Hi ha moltes diferències. Per exemple, a Alemanya, que és el país que més conec, la filosofia tradicional, Heidegger, etc., pràcticament ha deixat de tenir incidència. Hi ha, encara, una forta presència de la història de la filosofia. Però, a part d’això, cada vegada té més presència a Alemanya la filosofia analítica, que reprèn la tradició de Gottlob Frege, Marx, etc., que després va quedar ocultada per la filosofia existencial i hermenèutica. A partir dels anys seixanta, la filosofia analítica va reprendre el vol per la influència de la filosofia anglosaxona. La meva formació és la de la filosofia analítica, de fet. Això pel que fa a Alemanya. També als països nòrdics, la tradició actual és, bàsicament, de filosofia analítica. En canvi, a França, que és on visc des que estic jubilat, la filosofia analítica té molt poca incidència. La tradició de la filosofia francesa és molt més historiogràfica. Hi va haver, fins fa uns deu anys, una molt forta incidència de la filosofia anomenada postmoderna, però això s’ha acabat. I bàsicament, a França no hi ha cap tradició filosòfica forta excepte la historiogràfica.

Per a no experts, quin concepte faria de la filosofia analítica?

La filosofia clàssica és la que procedeix de la tradició grega, d’una banda, i també de la filosofia alemanya, quan la dominaven autors com ara Immanuel Kant. A finals del segle XIX va començar a haver-hi una ruptura amb aquesta filosofia clàssica que va començar per la lògica matemàtica. El gran heroi d’això va ser un alemany, Gottlob Frege, que va influir, al seu torn, en els pioners de la filosofia analítica, Bertrand Russell i Ludwig Wittgenstein a principi del segle XX. De fet, això va tallar, de manera brutal, amb tota la manera de fer filosofia des de feia 2.500 anys. Era una manera molt més propera a les ciències, a les matemàtiques, a la física i a la filosofia del llenguatge i molt menys vinculada als grans corrents de la metafísica occidental. Va ser una ruptura molt forta.

En la seua conferència a Barcelona parlava del cinisme semàntic. Per què és tan important en política?

La meva carrera acadèmica ha estat molt poc vinculada a la filosofia política. Més aviat, soc especialista en filosofia de la ciència, sobretot de la física. Per analitzar els fonaments de les teories científiques, entre més coses, s’ha de fer filosofia del llenguatge, perquè les teories científiques es formulen amb un determinat llenguatge. Per això és tan important l’anàlisi lingüística. Des de fa uns anys m’he començat a interessar, a causa de les evolucions polítiques més o menys inquietants que podem observar al nostre voltant, pel que podríem anomenar metapolítica: quins són els conceptes bàsics d’un discurs polític. I finalment, estimulat una mica pel que em van demanar a la Fundació Josep Irla, vaig decidir reflexionar sobre el paper que juga la manipulació del llenguatge per enganyar la gent des del punt de vista polític. És el que anomeno impostura semàntica: la manipulació del llenguatge amb finalitats polítiques.

A quines “evolucions polítiques inquietants” es refereix, concretament?

Parlo de les grans manipulacions semàntiques que tenen lloc avui a força de la propagació de les fake news. I més enllà d’això, a la manipulació de termes que en principi eren anodins, com ara democràcia. Conceptes que han pres una càrrega semàntica molt més forta i problemàtica, sobretot en dirigents polítics molt manipuladors del llenguatge, com ara Donald Trump o Vladímir Putin. Però també podríem parlar d’Emmanuel Macron. Són polítics molt llestos que manipulen el llenguatge amb finalitats polítiques antidemocràtiques. Aquesta deriva, relativament recent, té les arrels a finals de la Primera Guerra Mundial, durant la revolució bolxevic de 1917. També, naturalment, en el feixisme de Mussolini, que va fer servir també aquesta manipulació. L’estalinisme també, evidentment. La manipulació semàntica és una eina per consolidar el poder polític antidemocràtic a còpia de missatges completament falsos, però sistemàtics, que tenen o aparenten una coherència. Després de la Segona Guerra Mundial, això va perdre importància. Però m’inquieta el fet que torni a estar una mica present, independentment si qui ho fa servir és d’esquerra, dreta o centre. En molts països del món hi torna a haver un intent de manipular les masses a través de la manipulació del llenguatge polític.

Aquesta manipulació del llenguatge polític, però, té precedents d’abans del segle XX.

Per descomptat. Hi ha la Revolució francesa o com l’Església catòlica s’ha comunicat amb la gent al llarg de segles. La diferència, però, entre els casos recents i els anteriors, és que ara el llenguatge és molt més sistemàtic. No soc historiador de les idees, però és amb la revolució bolxevic que aquest mètode comença a funcionar amb molta més eficàcia. El primer autor que se n’adona és Bertrand Russell, que va ser convidat pels bolxevics el 1920 a conèixer Rússia. Ell té un llibre, La pràctica i la teoria del bolxevisme, poc conegut però molt interessant, en què, entre altres coses, analitza la manera com el bolxevisme analitza termes com ara el de proletari i li donen un altre sentit amb finalitats polítiques més o menys encobertes.

I en què consistia aquest canvi de significat del concepte proletari?

Abans dels bolxevics, la paraula proletari, que ve de l’època romana, s’emprava per referir-se als obrers que treballaven 14 o 16 hores al dia a les fàbriques i als tallers cobrant una misèria de sou i gairebé morint-se de fam. Això eren els proletaris: els qui per ajudar la família tenien molts fills i, d’aquesta manera, tots sobrevivien perquè tots treballaven. Quan Marx i Engels parlen de proletaris no es refereixen a ells mateixos —de fet, eren ben burgesos, i n’eren conscients—, sinó a aquesta massa de gent pobra. Això era un proletari al segle XIX. En la Revolució russa resulta que un proletari ja no és un pobre mort de gana que treballa molt dur, sinó que ho són dirigents del Partit Comunista. Per exemple Lenin, que de proletari no tenia res: era ben burgès i vestia molt elegant. En canvi, els pobres morts de gana, si no eren bolxevics eren considerats lacais de la burgesia. Això és el que explica Russell de manera molt crítica i analítica: com un concepte que tenia un sentit sociològic, Lenin i Trotski ho van transformar. És la impostura semàntica.

Vostè també ha reflexionat molt sobre la política catalana. I ho ha fet des de la distància.

I tant. Soc català d’origen, de la diàspora, i des de l’època franquista era conscient que el règim tractava d’aniquilar la cultura catalana. No ho va aconseguir del tot, tot i que va estar a punt. I en tinc consciència des de la meva joventut. No visc a Catalunya des de fa cinquanta anys, però segueixo l’evolució del país i sempre he estat conscient que la nació catalana fa temps que està en perill de desaparició. Potser ara una mica menys que fa vint o quaranta anys, però encara no podem cantar victòria. Hi ha molts interessos a Espanya per fer desaparèixer la nació catalana, a nivell lingüístic i de mentalitat. Naturalment, aquest no és un problema específic de Catalunya: hi ha moltes nacions en perill de mort arreu del món pel fet de formar part d’Estats hegemònics, aquells que tot i ser plurinacionals no accepten les nacions que els componen i volen l’hegemonia d’una nació sobre les altres. Ja fa anys vaig reflexionar teòricament sobre aquest tema i vaig publicar-ne un llibre, Manifest nacionalista, sense referir-me al cas concret de Catalunya, tot i que sí inspirat, evidentment. En aquest llibre vaig fer una anàlisi sobre què passa quan una nació forma part d’un Estat que no la reconeix com a tal i la meva proposta era, i continua sent, un principi bàsic: que qualsevol Estat que de facto és plurinacional hauria d’acceptar-ho i també assimilar el dret a l’autodeterminació de les diferents nacions que el componen. Si un Estat no accepta aquest dret, és que no és genuïnament democràtic. Aquest és el cas de l’Estat espanyol.

Vostè no és polític, però aquesta història es repeteix al llarg del temps. En algun moment n’hi haurà solució?

Ningú no ens impedeix ser optimistes per pensar que algun dia la gent i els polítics es tornin una mica més racionals. Així com no fa tants anys a les dones no se’ls acceptava cap dret polític ni social i finalment, després de molts conflictes, es va aconseguir avançar, potser jo no ho veuré, però qui sap si d’aquí a una o dues generacions els Estats acceptaran el dret de les nacions minoritàries a tenir un Estat propi o, en tot cas, a ser tractades amb les mateixes condicions d’igualtat. Potser aconseguirem canviar aquesta mentalitat.

Vostè viu a França, on també hi ha una part de territori català. És cert que França ha aconseguit arraconar les reivindicacions dels nord-catalans, que avui són minoritàries. Per què pensa que a Espanya no han sabut crear un consens més ampli i crear un Estat centralista, tal com sí que va fer França, tot i intentar-ho reiteradament?

La resposta no pot anar deslligada de l’especulació… En primer lloc, són molts menys els catalans francesos que els catalans espanyols. D’altra banda, l’Estat jacobí és molt centralitzador, però alhora dona certa seguretat als ciutadans, on les lleis es respecten, on no hi ha una cultura violenta contra les minories… És un Estat genuïnament més democràtic on les minories tenen més fàcil d’identificar-s’hi. No del tot, és clar. Els catalans francesos són una minoria, però els bretons en són més i fan molt més de soroll. I no diguem a Còrsega. Però és veritat que França és un Estat menys repressiu i menys corrupte que l’espanyol. I la seva tradició és més humanista. El problema és que la tradició de l’Estat espanyol no és precisament democràtica. Des dels vuitanta s’ha impregnat una mica d’esperit democràtic, però aunque la mona se vista de seda…

Tornant a la filosofia estricta, al seu llibre Pluralidad y recursión deia que el filòsof té “la pretensió d’expressar, de la manera més clara i precisa possible, el que es vol dir en cada cas”. És possible parlar de manera “clara i precisa” sobre nació i nacionalismes?

De tot es pot parlar de manera clara i precisa. Jo he tractat de fer-ho sobre nació i nacionalismes, a l’estil d’un filòsof analític. Tracto de fer una anàlisi precisa i conceptual sobre aquestes qüestions.

Però sobre aquests termes no hi ha el consens que sí que es dona en altres disciplines, i és més polèmic, per tant, teoritzar.

És una contingència històrica. El problema no és filosòfic ni conceptual, sinó polític, en el sentit més empíric de la paraula. La gran majoria d’Estats que hi ha al planeta són, de facto, plurinacionals. Però no accepten aquesta condició i fan tot el possible per enterrar el problema, perquè els dirigents d’aquests Estats se senten amenaçats per la possibilitat que es posi en evidència aquesta plurinacionalitat. I així esdevenen repressius en termes físics i jurídics per mantenir el seu poder.

Abans ha citat el seu llibre Manifest nacionalista, que es va publicar l’any 2002. Hi deia que els nacionalistes són “els ecologistes de la diversitat cultural”. En aquell moment vincular ecologia i nacionalisme era molt original. Ho continua pensant?

Sí. Tot això ho englobo en un principi molt més general, el principi del valor intrínsec de la pluralitat de l’ésser. Vol dir que és positiu que l’univers sigui molt heterogeni, que hi hagi molts tipus diferents d’animals, plantes, climes, estils artístics, esports… Tot això és positiu. Si en un món només hi ha una espècie animal, vegetal, un únic tipus de gastronomia, seria una entropia garrafal. És bo que hi hagi pluralitat en tots els àmbits i, per tant, que també n’hi hagi en les nacions.

Gehigarria: ikus Separatista? Bai, noski!

Zipriztinak:

Today, of course, nationalism is about the only way to protect populations from globalism[2].”

Aspalditik izan dugu kezka hau. Alegia, subiranotasun politikoak behar ote duen moneta propioa. Idatzi ere, hainbat artikulutan eta liburu oso batean gaia ukitu dugu[3].”

… Euskal Herriak, (oro har eta monetarioki) bitan bananduta egon denez, (hegoaldean pezeta eta Iparraldean libera), ez politikoki ez monetarioki ez du izan aukera historikoa bere moneta propioa (edozein zelarik bere izena, ogerlekoa, euskoa edo dena delakoa) jaulkitzeko.”

Bakan batzuek, aldiz, oso argi izan dugu ekonomia ongi kudeatzeko, norberaren monetan edukitzea (Banku Zentral baten bidez jaulkia) beharrezko baldintza dela; ez nahikoa noski.”

kanpo determinazioa dela-eta, Euskal Herria bere zazpi probintziekin herri soil eta bakarra da eta soilik berari, ez beraren edozein zatiri, dagokio nazioarteko mailan onarturik dagoen autodeterminazio-eskubidea.”

Barne determinazioan, aldiz, gure herriak dauzkan berezitasun guztiak kontuan hartu behar dira. Aspalditik barnerako konfederazioaren antzeko bat proposatu dugu, hiru gune berezietatik abiatuz. Izan ere, atzo honela ikasi bagenuen: “3 + 4 = 1”; gaur horrela da kontua: “1 + 1+ 1 = 1”. (Atzoko egia eta gaurko egia, biak, biharko egiak bilakatuko dira Euskal Konfederazio berrian. Izan ere, horrela izan behar baitu gure herriaren eraikuntza bateratu berriak).”

Autodeterminazioa ez da hiru esparrutan erabakitze ahalmena praktikan jartzea. Horiek, onenean, esparru desberdinetako kontsultak izan litezke. Soilik hiru esparru desberdin horietan lan asko egin ondoren, Euskal Herri osorako dagokigun eta erabat demokratikoa den autodeterminazio-eskubidea gauzatu ahalko da. Hortaz, “1 + 1+ 1 = 1” da gaur egungo baldintza. Gero “1 = 1” tautologian murgilduko ginateke. Ez dago beste biderik, ez dago beste aukerarik, ez dago hori baino demokratagorik den ezer. Lot gakizkion lanari.”

Gehigarriak:

Ikus ondoko lantxo hau: Euskal Herriko konfederaziorantz

Gehi ondokoa: Sei (6) urrats XXI mendean independentista izateko

Aspalditik eusko barik, balparda onartzen dugu:

Ongi etorri balparda!

Independentziaz: Balpardatik eta Portugaletetik Euskal Herrira

Halaber, ikus ondoko gehigarriak:

Ekonomiaz jakin nahi zenuen eta galdetzeko ausartu ez zinen ia guztia (eguneraketa)

EHexit (1990eko hamarkadaren hasieratik) (eguneratua, 2019an)

Ba ote dago irtenbide ekonomikorik Euskal Herrian?

Gehi ondokoak:

Globalizazioa, neoliberalismoa, nazio-estatua eta ezkerra

Islandia: eredurik ereduena

Euskal Herria Suitza txiki bat izan daiteke

Utzi erantzuna

Zure e-posta helbidea ez da argitaratuko. Beharrezko eremuak * markatuta daude