Kataluniako ahots bereziak (4)

Sarrera gisa, ikus ondokoak:

Kataluniako ahots bereziak

Kataluniako ahots bereziak (2)

Kataluniako ahots bereziak (3)

Segida:

(i) Una puta merda

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-junqueras-merda_462141_102.html

(ii) El martirologi del president Torra

https://www.naciodigital.cat/opinio/20823/martirologi/president/torra

(iii) Trap(hero)

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-trap-hero_462486_102.html

(iv) La primera gran derrota

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-derrota_462795_102.html

(v) Nous lideratges

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/marta-roqueta-nous-lideratges_463167_102.html

(vi) Albert Pereira @apereirasole

https://twitter.com/apereirasole/status/1221012243275505666

M’ha arribat això per whatsapp. No conec l’autor, però trobo que diu unes quantes veritats de les que fan mal, que normalment són les que són necessàries de dir.

2020 urt. 25

(vii) Junqueras, vocació d’eternitat

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-junqueras-vocacio-eternitat_464727_102.html

(viii) El rellotge de Just Cabot

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-rellotge-just-cabot_464997_102.html

(ix) https://twitter.com/VilaWeb/status/1222778183256367104

VilaWeb@VilaWeb

.@JMatasD: ‘No es pot fer avançar un moviment encapçalat per gent poc competent, amb poques idees i amb molta por’

Jordi Matas: ‘No es pot fer avançar un moviment encapçalat per gent poc competent, amb poques idees…

Entrevista a qui fou president de la sindicatura electoral del referèndum del Primer d’Octubre dins del cicle ‘I ara què?’

vilaweb.cat

2020 urt. 30·

(x) Conservadors i revolucionaris

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/marta-roqueta-conservadors-revolucionaris_465339_102.html

(xi) Torna Goebbels

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-torna-goebbels_466542_102.html

(xii) Junts pel No

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-junts-no_466980_102.html

(xiii) Marta Roqueta: ‘No hi ha ningú a primera fila capacitat per a encapçalar el moviment’

https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-marta-roqueta-i-ara-que/

(…)

—Què cal fer per tornar a agafar la direcció del procés i deixar d’anar a remolc de la repressió de l’estat espanyol?
—Primer, cal explicar tot el que va passar del 20 de setembre al Primer d’Octubre i fins al desembre. Segon, s’ha de demanar perdó per haver enganyat els ciutadans, perquè el referèndum era clarament una catxa. Tercer, s’ha de traçar un camí perquè pugin nous lideratges, perquè ara mateix no hi ha ningú a primera fila de cap dels tres partits polítics capacitat per a encapçalar el moviment. Ningú. I a partir d’aquí, bastir una estratègia i un moviment de base.

(…)

Gehigarria:

Borja Vilallonga@vilallonga

El 2017 havia ser l’any de la llibertat i ha acabat essent la tercera hora zero dels catalans—una derrota com el 1714 i el 1939. En parlo a @eltemps_cat

La tercera hora zero dels catalans

Els catalans han viscut dues hores zero en la seva història:  el 1714 i el 1939. Van ser dos moments en què la nació catalana va sofrir una derrota que la va arrasar materialment i espiritualment. …

eltemps.cat

2020 urt. 27

La tercera hora zero dels catalans

Els catalans han viscut dues hores zero en la seva història:  el 1714 i el 1939. Van ser dos moments en què la nació catalana va sofrir una derrota que la va arrasar materialment i espiritualment.  Pels esdeveniments que van seguir-lo, l’1 d’octubre de 2017 es pot convertir en la tercera hora zero dels catalans

Per Borja Vilallonga

(…)

Les lluites catalanes de 1714, 1939 i 2017, a banda de la derrota que han significat i de la destrucció que les ha seguit, s’han inserit sempre en un context internacional desfavorable. El concert de nacions mai ha tingut un autèntic interès per saber què farien els catalans i què passaria si sobrevenia la seva derrota. Els catalans han estat mers peons tot i ser una d’aquelles terres europees on s’han dirimit alguns dels grans conflictes europeus. Els anglesos del 1714 no van saber ni voler aprofitar el potencial de Catalunya i Barcelona, que hauria pogut ser un nou Portugal del Mediterrani, o un Nàpols més comercial i marítim (el Nàpols del segle XVIII, recentment segregat de l’imperi hispànic, era la tercera ciutat més gran d’Europa i una de les més riques). Semblantment, els anglesos i francesos de 1936 i 1939 no van entendre mai la necessitat d’erigir un dic de contenció d’una Espanya que ja s’havia inclinat cap al feixisme: en el moment de les concessions d’apaivagament, van lliurar Barcelona i Catalunya al saqueig i fúria espanyols. Els va semblar un mal menor assumible —com ho va ser Txecoslovàquia. Finalment, l’Europa del 2017 viu sota les ombres de la mai superada gran recessió de 2008, en la reafirmació dels drets dels estats i del mastodont burocràtic de la Unió Europea. Per la tranquil·litat de l’statu quo Europa sacrificarà la democràcia —que és veritat i justícia— a fi de subvertir els precaris equilibris i poders establerts de la Unió i el seu incert futur en un món que ja no controla. No ha entès Europa que necessita urgentment reafirmar el fonament de la democràcia i reorientar la unificació d’Europa vers nacions més petites, àgils i identitàriament clares.

Si es tenen en compte les dues hores zero dels catalans, les del 1714 i 1939, l’actitud de les elits polítiques catalanes en la història, i el context internacional, cal assenyalar les causes de la potencial nova hora zero dels catalans el 2017.

L’1 d’octubre, com la guerra a ultrança de 1713 i la indústria bèl·lica de la Generalitat de 1936, va ser un començament prometedor per aconseguir la independència de Catalunya. El referèndum no era la culminació de la independència: n’era el seu començament. Tant el 1713, com el 1936 i el 2017 eren l’expressió de la força i vitalitat populars de Catalunya. Eren una aposta arriscada, del tot o res —que és el que exigia el país i necessitava la nació. La indecisió política va anorrear aquesta expressió popular. Això és la causa primera i definitiva que ha obert sempre les portes a l’enemic per tal de poder consumar la derrota. La derrota, en tots els casos, comença amb l’elit política catalana. Comença amb els diputats de la Generalitat de 1714 incapaços d’haver sabut convertir la seva causa en una cosa més que l’austriacisme; comença amb Lluís Companys, la seva necessitat martirial estèril, i la seva nul·la voluntat de separar Catalunya del destí d’Espanya el 1936; i comença, en fi, amb Carles Puigdemont i Oriol Junqueras incapaços de dur la independència de Catalunya fins al final en el moment crític de fer-la efectiva.

La derrota del 2017 es va coure d’una manera molt ràpida i contundent. Ara que els espanyols formen part de la Unió Europea no poden fer servir ni tancs ni tropes: la solució és només la repressió policial i judicial, una estratègia que ja van desplegar al País Basc anys abans amb l’excusa ideal del terrorisme, mentre Espanya cultivava el miratge de ser una democràcia amb els peus de fang. El que mai van fer al País Basc, però, va ser assassinar talment la defectiva democràcia espanyola en nom de la unitat d’Espanya. Un cop el 155 va destruir les institucions catalanes —que encara no s’han recuperat, ni es recuperaran en molts d’anys possiblement—, va començar a exercir-se una gens subtil repressió contra la identitat catalana. Amb els polítics catalans subvertits, ja no es tractava d’agitar ocasionalment el fantasma de la demografia d’un país ocupat. Ara els espanyols activaven tots aquests efectius demogràfics per consumar l’Ulster que havien anunciat anys abans amb pompa amenaçadora. En aquesta maniobra, l’atac al català era crític i indispensable. S’havia d’anar més enllà que els cants de sirena que durant gairebé deu anys Ciutadans i Albert Rivera havien estat cantant; calia executar la mort de la llengua catalana com a element primordial de la identitat dels catalans. Amb l’ascens de Vox, els renovats franquisme i espanyolisme ja tenen la seva força de xoc per radicalitzar la derrota i reescriure la història de l’Espanya imperial castellana homogènia, en la qual Catalunya no existeix.

La derrota i la nova hora zero de 2017 estan en marxa i no s’han acabat encara. Tots els elements que esmentem es van desplegant. La força popular que es va manifestar tan majestuosament i efectiva el primer d’octubre ha entrat en un accentuat declivi. Som en un període terriblement recessiu. Mentre, la classe política, ahir com avui, s’abraça a l’espanyol a fi de salvar tot el que pugui, sobretot per conservar el poc poder i diner que resti a la neoautonomia catalana —les engrunes que ens queden després del saqueig colonial espanyol. En aquestes rebaixes polítiques tots els antigament dits partits independentistes han estrenat la conllevancia i col·laboració amb els espanyols. El cost és el declivi social i la decadència intel·lectual de Catalunya. Tal com Orwell va descriure a Homenatge a Catalunya, la propaganda incessant, la manipulació sistèmica i la mort de la intel·ligència de la Barcelona del 36 són les mateixes de la Barcelona del 2020.

La resiliència catalana —com la de tantes nacions— ha permès superar les hores zero anteriors. A cada bugada, però, sempre s’ha perdut un llençol. És essencial que en la tercera hora zero dels catalans no es perdi la bugada sencera i que aquesta derrota no sigui el declivi final de Catalunya.