La ironia i la premsa lliure
Diana Coromines
(https://www.racocatala.cat/opinio/article/46122/la-ironia-i-la-premsa-lliure)
Vivim una època en què la crítica i la ironia, a Catalunya, cotitzen cada cop més barates. La premsa catalana «poderosa» (és a dir, la que ho fia tot a les subvencions, que és la manera baixa de mantenir el poder dins la colònia) escombra cada dia una mica més els periodistes i escriptors que ens neguem a seguir la consigna de no criticar obertament els nostres representants. La majoria de temes que en les democràcies més normals del nostre entorn es toquen amb amplitud de mires, aquí només es poden abordar des d’una perspectiva, l’única que ara mateix sembla possible: la del victimisme.
Un dels termòmetres que donen la mesura de fins a quin punt vivim en un univers de mitjans i xarxes socials estret i amb les tares pròpies d’un país ocupat, és la mala premsa que ara mateix té la ironia. Feu servir la ironia per abordar un tema polític o social i, si us salten al coll, sabreu que esteu tocant un tema sensible, és a dir: un tema a través del qual l’establishment (el català i l’espanyol) mira de tenir-nos distrets per no abordar el tema de fons, el que ens permetria abordar lliurement tota la resta: la independència.
Digueu, per exemple, que Santi Vila és «més honrat» que els altres (fent un ús subversiu de l’accepció «honrat» com faig en aquest article, on alhora el qualifico de mentider i per tant dono prou pistes perquè no se’n faci una lectura recta). Persones de bona fe us diran que aquest adjectiu no és adequat, o que amb això no s’hi pot fer broma. Atreviu-vos a dir que les insultades, en l’afer Toni Albà ‒que s’ha resolt amb una censura inquietant‒, són les empleades del sexe. Us diran que sou uns insensibles, i us carregaran el mort que les esteu discriminant quan justament el que feu és defensar-ne la dignitat.
Potser el cas més flagrant d’això que explico és la censura que m’he trobat a Vilaweb. Aquest mes de gener em van acomiadar després d’haver-me advertit repetidament que deixés de tocar segons quins temes i d’haver-me rebutjat l’article «La carn d’olla de Torra, Sánchez i Colau», on criticava que el president hagués assistit al sopar de Nadal de Foment del Treball. Assumpció Maresma, fent com si no veiés la meva ironia i agafant-se a una fal·làcia d’un nivell intel·lectual que esvera («Torra no hi va menjar, ergo no hi va assistir»), va arribar al punt de barrejar en la nostra conversa, en un to de menyspreu, persones a qui tinc estima: «[Quan els altres sopaven] Torra era amb la teva amiga».
La incapacitat per entendre la ironia o la negativa a acceptar-la, en una societat que tradicionalment n’ha fet un ús extensiu i que en literatura i periodisme ha tingut mestres com Sagarra, Carner o Calders, és un símptoma evident que alguna cosa no va a l’hora. La ironia, també la més corrosiva, i la crítica de bufetada amb mà plana (fins i tot l’insult, com explica Roger Mallola en aquest tuit), és símbol de civisme, creativitat i salut democràtica. Ens apropa a cultures com la danesa, poble lliure i desinhibit, irònic des de la sobretaula d’expansió més vulgar fins a la literatura més exquisida.
La ironia és també la manera més directa (encara que els seus canals no ho siguin) d’arribar al cor dels problemes, despertar consciències i fer creure en paisatges de nova llibertat. Potser justament per això els masovers de la colònia s’encarreguen de condemnar-la. Ella i els seus correlats comunicatius, que omplen de soroll articles i xarxes explotant el cantó més eixorc de cada tema perquè faci de tallafoc a la nostra intel·ligència col·lectiva. I és per això que mitjans com Racó Català o L’Unilateral, on sempre he pogut escriure amb llibertat, són una de les poques escletxes que ara mateix tenim per salvar-nos d’un present mediocre i francament pintoresc.
Non daude euskal medioak (euskarazkoak, alegia) askatasunarekin idazteko, per salvar-nos d’un present mediocre i francament pintoresc? Zeintzuk dira?
Segida:
Discriminació
Enric Vila
(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-discriminacio_361236_102.html)
Ja es veu pels diaris que els judicis no han tingut l’efecte catàrtic que els governs de Madrid i Barcelona esperaven. Com que els partits no en tenen prou d’exhibir la desgraciada situació d’uns líders polítics que han mentit, ni d’espantar els votants amb els fantasmes de l’Espanya eterna, l’única manera de controlar el país és furgar en el sentiment de discriminació personal dels catalans.
(…)
… Veure com els polítics processistes treuen partit de la repressió espanyola per intentar tapar les mentides que han dit els darrers anys dona una idea de la mena de monstres i de fracassos que el victimisme és capaç de generar.
(…)
… En un panorama internacional complicat i competitiu, serà cada cop més fàcil furgar en les insatisfaccions de la gent per controlar-la. Els catalans hem de decidir si volem ser la claveguera d’Occident o la seva punta de llança. No tenim gaire marge.
(https://twitter.com/DavidVinyals/status/1100423284699611139)
Si va ser un error suspendre la declaració, vol dir que allò encertat hauria d’haver estat defensar-la. Per tant reconeix que es pot fer la independència fent i defensant una DUI i assumint la reacció de l’Estat espanyol (1/5)
Puigdemont diu a la BBC que va ser un error suspendre la declaració d’independència
(https://www.vilaweb.cat/noticies/puigdemont-bbc-denuncia-paradoxa-judici-contra-el-proces/)
2019 ots. 26
Però aquella suspensió tenia l’objectiu de crear un nou escenari, defensat avui pels partits, gurus diversos i ell mateix, pel qual s’ha d’insistir en el diàleg per trobar una solució pactada, per aconseguir una intervenció Europea que presioni Espanya. (2/5)
En conseqüència, si @KRLS considera que suspendre la DUI va ser un error, és perquè creu que l’actual full de ruta, derivat d’aquella suspensió, és un error. (3/5)
@KRLS esmena amb una sola frase tot el processisme que avui defensa el nou full de ruta bilateral. De fet també s’esmena ell mateix, ja que segueix defensant el referèndum pactat. (4/5)
Per tant, o és una afirnació exclussivament en clau electoral, cosa que seria l’enèssim engany, o és una reflexió real, la qual hauria d’anar acompanyada d’una proposta per fer efectiva la independència. Si no ho fa, estem davant de pur electoralisme. (5/5)
Enric Vila(e)k Bertxiotua Joan Maria Piqué
(https://twitter.com/enricvd/status/1102857826031095808)
Curiós que no li ho expliquessis a Mas el 2014.
Enric Vila(e)k gehitu du,
Joan M?ria Piqué ن @joanmariapique
Convocar un referéndum no infringe la ley. Convocar un referéndum no infringe la ley. Convocar un referéndum no infringe la ley. Convocar un referéndum no infringe la ley. Convocar un referéndum no infringe la ley. #JudiciaALesUrnes #FreeTothom
2019 mar. 5
Gogoratu ondoko hauek:
(i) Vilaweb
Diana Coromines
(ii) Autodeterminazioa
L’autodeterminació és un imperatiu
Bernat Dedéu
(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-autodeterminacio-imperatiu_355770_102.html)
(…)
Mentre després del mot autodeterminació hi situem la paraula no, continuarem en aquesta sopa de mediocritat i mitges veritats. L’autodeterminació és la llibertat, és l’única ruta vers la prosperitat i la supervivència de la nostra vida feliç. La resta, amics meus, meres excuses per sortir a fer una volta per la Gran Via.
