Vilaweb: ‘menpeko’ egunkaria

Diana Coromines‏ @dianacoromines

(https://twitter.com/dianacoromines/status/1090354233331863554)

Vilaweb, on escrivia regularment des de fa 1 any a petició del seus mateixos directors, em diuen q aquest 2019 no mantenen la meva col·laboració dp d’uns mesos demanant-me q no parlés més d’#Exteriors i el 155. Ho explico aquí https://www.dianacoromines.cat/blog/vilaweb-el-diari-dependent … “Vilaweb, el diari dependent“

 

2019 urt. 29

Aquest cap de setmana passat hauria d’haver publicat el meu article mensual a Vilaweb, però fa uns dies l’Assumpció Maresma em va enviar un correu electrònic per dir-me que aquest 2019 no mantindrien la meva col·laboració. No em va venir de nou perquè aquest correu, en el qual Maresma (després d’un llarg prolegomen) no em donava cap més explicació, és la culminació d’un procés en el decurs del qual m’havien demanat reiteradament que deixés d’explicar què va passar a les delegacions i al Departament d’Exteriors des del 155 i s’havien queixat de l’enfocament d’alguns dels meus articles. Fins i tot s’havien negat a publicar el darrer, on criticava la presència de Torra al sopar de Nadal de Foment del Treball. És important que se sàpiga com ha anat tot perquè es vegi en quina situació de dèficit democràtic es troben els mitjans catalans; ja sigui per la seva dependència econòmica del «govern efectiu» o bé per una dependència emocional del marc mental que se’n deriva, o bé (i això és el més probable) una barreja de totes dues coses.

Quan Partal i Maresma em van oferir escriure un article mensual per Vilaweb, ara fa un any, vaig acceptar convençuda que ho feien valorant l’interès periodístic i de servei al país que suposava el fet d’incorporar una veu que explicava, sense embuts i de primera mà, on havien fallat els nostres líders i per on fallarem nacionalment si repetim els mateixos errors. En aquell moment ja havia començat a explicar, al mateix diari i amb la sèrie d’articles «Des de Dinamarca», què havia passat a les delegacions a partir del 27O; com alts càrrecs d’Exteriors havien col·laborat amb el 155 i com els delegats havien abandonat. Un cop completada la sèrie, vaig començar a analitzar l’actualitat política des del meu coneixement en l’àmbit internacional, posant-la també en relació, quan calia, amb l’experiència viscuda en primera persona els mesos posteriors al 27O. Perquè si volem sortir de l’espiral de grisor neoautonòmica on som, és imprescindible assenyalar la continuïtat entre allò que va passar fa un any i això que passa avui, amb unes institucions i uns partits malgovernats pels mateixos representants que van ser incapaços de complir el mandat electoral més sòlid i seriós de la nostra història recent.

En cap moment em va passar pel cap que l’objectiu de Partal i Maresma, en proposar-me que col·laborés amb ells, fos que jo «cresqués com a articulista; que desenvolupés la meva intel·ligència, creativitat i visió obrint-me a molts temes diferents». Doncs bé: això és el que em va dir ahir Assumpció Maresma, quan després d’insistir-li durant deu dies per correu i whatsapp que ens trobéssim, finalment em va respondre. Segons ella, tinc un gran potencial que estic desaprofitant; «jo em pensava que faries una altra cosa; em molesta el teu estil i visceralitat, no m’agraden aquests articulistes que parleu sempre en primera persona». Jo li vaig dir que l’estil és cosa meva i que és una de les gràcies dels articles d’opinió (igual que la primera persona). Forma part de la llibertat del periodista igual que els temes que toca i l’enfocament que els dóna. «Sí», va replicar, «però jo tinc la llibertat de triar els meus col·laboradors, o no? O et penses que qualsevol pot ser articulista de Vilaweb?». De cop i volta, semblava que estiguéssim en una entrevista de feina amb poques perspectives de prosperar. Jo era una aspirant, no pas una col·laboradora a qui ella estava fent fora.

Darrere d’aquests i altres arguments absurds (una vegada Maresma em va arribar a dir que «els teus articles no són articles»), s’hi amaga el fet real que, tapant la meva veu, Vilaweb tapa una visió crítica i necessària per entendre el que està passant al país. «Sempre estàs donant voltes al mateix; els teus articles ja no interessen. Passa pàgina i mira endavant», em deia ahir una vegada i una altra, menystenint l’elevat ressò que han tingut els meus articles. Estiguin d’acord o no amb la meva visió, l’error de Maresma i Partal és negar-se a entendre allò que la meva veu dissident (i la d’altres periodistes i escriptors d’aquest país que som especialment crítics amb el govern de la Generalitat) significa per la salut i la qualitat democràtica del diari. Censurant i limitant les poques veus crítiques i netament exigents amb els nostres representants polítics (tasca que a qualsevol país es concep com un pilar fonamental de la democràcia), el panorama de mitjans catalans es torna petit, provincià i sectari. En lloc de combatre l’Estat que ens oprimeix, ens deixen cada dia una mica més desarmats davant el rebrot del feixisme i l’autoritarisme espanyol.

«Per què no fas un llibre?», em va dir cap al final de la conversa. «Ho expliques tot d’un cop i així et podràs centrar en altres coses». Tinc Maresma per una persona intel·ligent, i em costa de creure que no entengui la necessitat que la premsa diària reculli una pluralitat de veus com més àmplia possible; que de manera constant ofereixi al lector tots els matisos d’una mateixa realitat, també els més durs de pair. Li vaig preguntar com era possible que no toleressin la crítica al president Torra (perquè justament els problemes havien vingut per aquí: per l’article que em van censurar fa un mes i un d’anterior, que finalment vaig publicar a Racó Català). Maresma es va indignar: «Què insinues? El president Torra és incapaç de dir-nos res. Si sabessis, en canvi, el munt de problemes que ens han portat els teus articles contra la Francesca Guardiola!». Vet aquí, doncs, el pinyol de la qüestió. Vilaweb s’havia pogut permetre ‒a contracor‒ el desgast de criticar l’entorn de Guardiola i Romeva, amb qui ells mateixos m’havien confessat que no tenen bona relació. En canvi, no podien córrer el risc d’ofendre el president Torra.

El meu dubte és si són conscients del perjudici que això suposa pel país. Hauria preferit que em diguessin sense embuts per què, tot i entendre la importància periodística dels meus articles (més enllà de si l’estil els agrada més o menys, perquè l’estil és prerrogativa de l’articulista i és, també, part del missatge), es veuen obligats a prescindir-ne. Amb aquest reguitzell d’arguments absurds i emocionals, em fan pensar el pitjor: que ells també han comprat el marc autonomista i, qui dia passa, any empeny.

PS:

Argi?

Nori berea (omen) da zuzenbidea!

Batzuek badakigu zentsura zer den euskal kazetarien mundutxoan!

Izan ere, antzeko menpekotasuna ezagutzen dugu mandanga dela eta eta hemengo neoautonomismoaz.

Hemen, aldiz, ez dizute ezer argitaratzen, inongo esplikaziorik gabe!