Junqueras i la Canadenca
Enric Vila
(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-junqueras-canadenca_352161_102.html)
Aquests dies que parlem tant de la vaga de la Canadenca no deixo de preguntar-me si a l’Oriol Junqueras no li hauria sortit molt més a compte paralitzar l’economia catalana quan el seu prestigi encara era intacte. Veient on l’ha portat el seu pretès viatge al centre em costa entendre què en va treure de desaprofitar la capacitat de mobilització de l’independentisme, en el moment que era més eficaç i homogènia.
Els diaris han utilitzat el centenari de la vaga per mirar de presentar les seves conquestes com un èxit de la lluita social. VilaWeb barrejava la crisi amb les revoltes andaluses i fins i tot provava de donar-li un vernís grotesc de caire pacifista. Els diaris miren de dissoldre la personalitat de Catalunya en el folklore ibèric i ja se sap que els sectors socials més desprotegits són ideals per vendre motos defectuoses.
Enlloc no he llegit que Salvador Seguí, el líder de la vaga, era independentista. Seguí va dir sempre que la classe obrera abraçaria la causa nacional el dia que la burgesia estigués disposada a lluitar per la llibertat del seu país de forma seriosa. El que no es podia demanar als obrers, explicava amb raó, és que fossin catalanistes perquè això seria com demanar-los que se sotmetessin a l’opressió indiscriminada de dos amos.
Enlloc no he llegit què hauria passat si Seguí hagués actuat com els líders processistes que van gestionar el referèndum de l’1 d’octubre. Catalunya va ser el primer país d’Europa a imposar la jornada de vuit hores, però ho va fer lluitant contra dues oligarquies. Després de deixar Barcelona sense electricitat durant setmanes, els obrers catalans van forçar el Consell de Ministres espanyol a signar un decret que limitava la jornada laboral a tot l’Estat.
La vaga de la Canadenca ens ensenya que les lluites socials es transformen en un bumerang que destrueix els seus mateixos impulsors, quan no estan ben compreses en el marc nacional que les explica i justifica. Només cal recordar que Seguí, Layret i d’altres líders sindicals van ser assassinats poc després, en ple auge del pistolerisme. La Canadenca va convertir Espanya en el segon estat del món a imposar les vuit hores, però va pavimentar el camí cap a la dictadura de Primo de Rivera i la posterior Guerra Civil.
Ja sabem que les esquerres i les dretes espanyolitzades tendeixen a fer passar les lluites obreres per fenòmens de caire marxista. Però la vaga de la Canadenca es va produir a Catalunya perquè era a Catalunya i no pas a Espanya que hi havia la tradició industrial. També perquè els obrers del país participaven d’una idea de la llibertat que es remuntava a la Jamància, a les Constitucions de 1714 o al Consulat de Mar, vigent al Mediterrani fins a meitat del segle XIX.
Amb tots els respectes, no va ser per la idea de llibertat que tenien els avis d’Inés Arrimadas o de Jordi Cañas que la vaga de la Canadenca va tirar endavant. Si no s’entén això, no només no s’entén res, sinó que s’acaben creant monstres com el franquisme. Quan una idea de llibertat no té nació acaba transformant-se en un deliri de totalitari, que en nom de la “normalitat” s’imposa a altres pobles que tenen una altra experiència de la història i, per tant, d’altres valors.
És així que Junqueras, evitant d’utilitzar la força de l’independentisme per aturar l’economia catalana a favor de la llibertat del seu país, ha acabat donant per bona la imposició de la justícia espanyola sobre Catalunya. Quan el fiscal de l’Audiència Nacional Pedro Rubira diu que els judicis no es podrien celebrar a Barcelona amb imparcialitat reconeix de forma tàcita l’existència de dues idees de justícia que corresponen a dues nacions diferents.
Aquest Rubira, que sembla venir de catalans que es van fer espanyols, té raó de dir que la justícia de l’Estat és poc imparcial a Catalunya. Encara que les seves motivacions siguin colonials i cregui que Barcelona és un cau de traïdors, sembla menys confós que Màrius Carol quan diu que “la imparcialitat no depèn de la geografia” i parla de la consciència dels jutges com si els magistrats fossin éssers celestials sense biografia, família, amics o identitat nacional.
França i Alemanya ja ens han ensenyat què passa quan un país es veu a si mateix com l’encarnació dels valors de tota la humanitat. També sabem com acaba l’Estat espanyol quan les oligarquies de Barcelona i de Madrid dissimulen el conflicte nacional perquè els seus fills més rucs puguin viure sense treballar. El fanatisme espanyol no deixa de ser l’incendi que les elits de les dues nacions que van fundar l’imperi provoquen de manera recurrent mirant d’imposar-se valors estrangers mútuament.
Així com Vox és fill de la idea de catalanitzar Espanya a través d’un diàleg fals i deshonest, Quim Torra surt de les pretensions de Madrid d’espanyolitzar Catalunya per la força. Si Junqueras hagués utilitzat bé el poder de l’independentisme no hi hauria tanta confusió. Els diaris no farien lectures tan espanyolitzades del passat obrer de Catalunya i TV3 no parlaria de les milicianes que van anar a Mallorca amb el capità Bayo com si el paper d’Estat Català hagués estat anecdòtic.
És curiós que Estat Català sigui tractat com un partit de feixistes quan interessa i, en canvi, quan interessa se l’utilitzi per parlar de l’alliberament de les dones i els obrers sense esmentar-lo. És sabut que la reconquesta de Mallorca va ser impulsada per l’independentisme, i boicotejada per la mateixa República espanyola perquè el govern de Largo Caballero ho va veure com un intent de la Generalitat de recuperar la corona d’Aragó.
A base de reconèixer la legitimitat de la justícia de Madrid, o d’enviar Ernest Maragall a parlar castellà al Círculo Ecuestre, Junqueras agreuja el mateix conflicte que diu voler evitar. Mentre alimenta concepcions de pa sucat amb oli sobre el pacifisme o el catolicisme dona peu als discursos de La Vanguardia que demanen que Espanya subvencioni la burgesia catalana perquè pugui controlar els indígenes del país. Junqueras està repetint l’error de la Lliga quan després de la vaga de la Canadenca va optar per la via autoritària espanyola, disfressada de peix al cove.
La lliçó de la gran vaga catalana de 1919, que va canviar el món, és del tot vigent. Quan els líders socials defensen una idea de justícia seriosament s’aconsegueixen millores substancials i els seus sacrificis surten a compte. Quan especulen amb el dolor dels desposseïts per soterrar o banalitzar el conflicte nacional, la injustícia rebrota amb més força i, en el xoc final entre mentalitats polaritzades, sempre s’acaben imposant els deliris més salvatges i castissos de Madrid.
Argi Urkullu, Ibarretxe, Otegi, PNV, EH Bildu?
Hemengo progresia guztia mandangaz aritzen den bakoitzean, beti newspeak erabiltzen du, zertarako eta neoautonomismo espainiar mota berri bat aplikatuz, autonomia estatutu berri bat lortzeko.
Ez dago beste misteriorik!
Gehigarriak:
Autodeterminazio eskubidea eta Konfederazioa
Globalizazioa, neoliberalismoa, nazio-estatua eta ezkerra
Ekonomiaz jakin nahi zenuen eta galdetzeko ausartu ez zinen ia guztia
Diru Teoria Modernoa hasiberrientzat. Independentzia garairako ekonomia (liburu gisa aurkeztua)
