Katalunia independentziaranzko bidean

Hona hemen Katalunia independenteak, moneta arloan, ukan litzake aukera desberdinak[1].

Badago, noski, ohiko aukera bat: moneta propio berri bat jaulkitzea eta sistema monetario propioa eraikitzea. Hauxe da munduko herrialde gehienek hartu duten aukera. Hala ere, Katalunian badirudi akordio bat dagoela euroa erabiltzen segitzeko[2].

Hortaz, euroa erabiliz, hauexek dira aukera ezberdinak:

(i)                1 eszenategia: Integrazio osoa estatu gisa Europar Batasunean (EBn). Egoera hau ez dago aurreikusita europar Tratatuetan. Euroak Kataluniaren moneta izaten segituko luke, baina, arlo monetarioan, Kataluniak Banku Zentral bat edukiko luke[3].

(ii)              2 eszenategia: lehendabizi estatua eraikitzea eta geroago integrazioa EBn, baina de facto-ko segida EBn, irten barik. Egoera honetan, Kataluniako estatu berria ez litzateke onartua izango EBko kide moduan bere eraikitzearekin batera. Moneta arloan, horrek suposatuko luke Katalunia ez litzateke izango, ofizialki, euroguneko kidea. Horretarako, EBko kidea izatea beharrezkoa baita. Negoziazioaren bidez lortuko litzateke EBn sartzea, euroguneko partaidea izatea. Prozesu hori erraza eta azkarra izango litzateke[4].

Transakzio garaian, gaur egungo sistema ekonomikoa hedatuko litzateke, aspektu monetarioak barne[5].

Transakzioa bukatuta, banku zentral nazionala euro sistemako partaide izango litzateke[6].

(iii)             3 eszenategia: EBn sartzea blokeatuta egotea, segur aski Estatu espainiarrak blokeaturik[7].

EB interesaturik egongo litzateke Kataluniaren eta EBren arteko eskubideak errespetatzeko[8].

Eta ondorio monetarioei dagokienez? Katalunia ez litzateke izango EBko, euroguneko kidea. Horrek, alta, ez du esan nahi Kataluniak euroa moneta ofizial gisa utziko duenik. Hala erabakitzen badute, euroa erabil daiteke ohiko moneta gisa transakzioetan, moneta eta moneta politika propioak edukitzeari uko eginez.

Egoera horrek badauka aurrekaririk[9].          Egoera horretan komenigarria izango litzateke Kataluniaren eta eurogunearen artean nolabaiteko akordio monetarioa lortzea[10], estatu kide batek betoa ez jartzeko. Gainera, Monakon dagoen esperientziatik ikas daiteke[11].

3. eszenategi hau gehiegi luzatzen baldin bada, agian sistema monetario propioa eratzea izango litzateke irtenbidea[12].

(iv)             4 eszenategia: Espainiar estatuak eurogunea uztearena, aukera gutxi daukana, baina[13]

Edozein eszenategitan, estatu katalan berriak Banku Zentral propioa, Kataluniako bankua behar izango luke, bankugintza gainbegiratzea, EBZ-ko politika monetarioa inplementatzea edo politika monetario propioa eratzea (kasuen arabera)[14].


[1]  Ikus, besteak beste, eta sarrera gisa, Jordi Gali (2013) Estat propi i euro: http://www.wilson.cat/ca/mitjans-escrits/articles-dels-membres/item/222-estat-propi-i-euro.html.

[2]  Katalunieraz: “Ara bé, en el cas de Catalunya sembla existir un consens social, també compartit entre les forces polítiques parlamentàries, sobre el desig de continuar amb l’euro com a moneda i de renunciar a una política monetària pròpia, tot delegant aquesta al Banc Central Europeu (BCE).” Izan ere, “…, i que el desenvolupament i adopció d’un sistema monetari propi per part d’un país (sigui nou o no) sempre requereix una transició potencialment complicada i amb riscos importants en el curt termini, factors que sens dubte limiten l’atractiu de la renúncia a l’euro en el cas de la Catalunya actual.”

[3]  Katalunieraz: “Aquest organisme, independent del govern (sic), assumiria les funcions (limitades) que corresponen als bancs centrals nacionals de la zona euro, principalment, la cooperació amb el Banc Central Europeu (BCE) en la implementació de la política monetària comuna i en les tasques de supervisió del sistema financer, així com la gestió dels processos de resolució bancària. Com a banc central nacional, el BC estaria representat en el Consell de Govern del BCE, que és l’òrgan de decisió de política monetària a la zona euro (i que està previst que assumeixi funcions cada cop més importants en la supervisió financera). Els bancs establerts a Catalunya que compleixin amb els requeriments per a ser “entitat de contrapartida” continuarien tenint accés a la liquiditat del  BCE, tot i que ara ho farien a través del BC, en comptes del Banco de España (BE). Aquest canvi no tindria cap importància a la pràctica, ja que les condicions d’aquest finançament (tipus d’interès, terminis, garanties,…) venen fixades pel BCE de forma uniforme per a tota la zona euro.”

Diru Teoria Modernoak dioenez, banku zentrala ezin da inoiz independentea izan.

[4]  Katalunieraz: “…d’un procés de negociació, que donades les circumstàncies extraordinàries esmentades més amunt, hauria de poder ser simplificat i ràpid. En aquest context, seria de sentit comú i beneficiós per a totes les parts implicades que la UE acordés la continuïtat “de facto” de tots els drets i obligacions actuals dels ciutadans catalans i de les empreses que operen a Catalunya (i, consegüentment, dels ciutadans i empreses no catalans que hi mantenen relacions) durant el període transitori, entre la constitució de l’estat i l’admissió formal. Aquesta continuïtat quedaria garantida si la UE continués tractant Catalunya com a part de l’estat espanyol, tot reconeixent en paral•lel la legitimitat del Govern de l’estat català ja constituït per a negociar la plena integració en un termini ràpid.”

[5] Katalunieraz: “…D’aquesta manera el procés d’admissió formal del nou estat quedaria desvinculat dels drets dels ciutadans i empreses, que es mantindrien intactes durant la transició. Aquesta “extensió” del règim econòmic actual també hauria d’incloure, de forma natural, els aspectes monetaris. Així doncs, tot i que Catalunya no seria formalment un estat membre de la zona euro durant aquest període transitori, l’euro continuaria sent la moneda oficial i les entitats financeres amb seu a Catalunya continuarien tenint accés als mecanismes de finançament de l’eurosistema (possiblement a través del BE), i al mecanisme de pagaments (TARGET2).”

[6]  Katalunieraz: “A la fi del període transitori, i en el moment de la integració formal, el BC assumiria les funcions de banc central nacional dins de l’euro-sistema. Des d’un punt de vista pràctic, la única diferència que aquest escenari suposaria en l’àmbit monetari respecte a l’escenari considerat més amunt és que durant el període transitori fins a la admissió formal el BC no estaria representat en el Consell de Govern del BCE (com, presumiblement, el nou estat català tampoc tindria representació formal als altres òrgans de govern de la UE), i que les funcions (limitades) d’implementació de la política monetària i la supervisió bancària romandrien en el BE.

[7]  Katalunieraz: “Com s’explica a l’article “Europa, Europa” del Col•lectiu Wilson [http://www.wilson.cat/ca/comunicats-conjunts/item/197-europa-europa.html], el més important en adatuko litquest escenari seria preservar els drets de lliure circulació de mercaderies, capital i persones per als ciutadans catalans i per a les empreses que operen a Catalunya, així com els dels ciutadans i empreses estrangers amb qui mantenen relacions econòmiques. Sortosament, i en contra del que molts pensen, aquests drets no estan restringits a la UE i hi ha diferents formes d’articular-los (el cas de Suïssa és, potser, el més paradigmàtic en aquest sentit).”

[8]  Katalunieraz: “A més, la UE seria la primera interessada en preservar la reciprocitat en aquests drets, donada la importància quantitativa i qualitativa del mercat català i la presència d’un gran nombre d’empreses europees amb base a Catalunya.

[9]  Katalunieraz: “Aquesta situació no seria sense precedent: hi ha diversos països que no formen part de la UE (i, per tant, tampoc de la zona euro) que tenen l’euro com a moneda oficial (Mònaco, San Marino, el Vaticà, Andorra, Montenegro i Kosovo, per citar els situats a Europa). La principal funció del BC en aquest escenari seria la supervisió bancària. D’altra banda, les entitats financeres que operessin a Catalunya podrien accedir a la liquiditat del BCE a través de les seves matrius, filials o sucursals establertes a països membres de la zona euro, que complissin amb els requeriments per ser “entitat de contrapartida”. És important emfatitzar que, entre aquests requeriments, no es troba el que la societat matriu del banc tingui seu a la zona euro [Les condicions per accedir als mecanismes de crèdit del BCE estan descrites en el capítol 2 de la publicació  General Documentation on Eurosystem Monetary Policy Instruments and Procedures,” BCE, Novembre 2011]; de fet, són nombrosos els bancs de fora la zona euro, fins i tot no europeus, que participen regularment en les operacions de finançament del BCE, a través de les seves filials i sucursals situades a la zona euro [Veure http://www.ecb.int/stats/money/mfi/general/html/elegass.en.html  per una llista de les entitats financeres registrades i subjectes a requeriments mínims de reserves, condició  que per a ser potencialment entitats de contrapartida amb el BCE]”.

[10]  Katalunieraz: “Tanmateix, en aquest escenari seria desitjable (i beneficiós per a totes les parts implicades) una articulació formal de la relació entre Catalunya i la zona euro que podria prendre la forma d’un “acord monetari” entre la UE i Catalunya. Presumiblement, un acord d’aquests tipus no requeriria la unanimitat dels països de la UE i, per tant, no podria ser vetat per cap Estat membre.

[11]  Katalunieraz: “L’acord monetari amb el Principat de Mònaco, una plaça financera important que no pertany a la UE ni a la zona euro, però que té l’euro com a única moneda oficial és, malgrat les diferents circumstàncies, una referència útil. A més de “beneir” l’ús de l’euro al Principat, garanteix als bancs allí establerts l’accés als mecanismes de finançament del BCE, així com a la infraestructura europea de pagaments interbancaris i de liquidació de valors coneguda com a TARGET2. A canvi, Mònaco es compromet a adoptar tota la legislació europea sobre regulació i supervisió bancària, i de lluita contra el blanqueig de diner.”

[12]  Katalunieraz: “Un país amb la dimensió econòmica de Catalunya, té plena capacitat per establir el seu propi sistema monetari, amb una moneda i política monetària pròpies, que puguin ajustar-se autònomament d’acord amb les circumstàncies econòmiques (atur, inflació) del país en cada moment.  Aquesta és de fet l’opció triada per països de la UE com el Regne Unit, Suècia o Dinamarca, que no tenint cap impediment per formar part de la zona euro, prefereixen mantenir la seva autonomia monetària. Aquesta serà segurament l’opció que també acabaran triant (almenys durant un període llarg) alguns dels països d’Europa central i de l’est que actualment romanen fora de l’euro. El problema d’aquesta opció per al cas català és el de la transició. En les circumstàncies de feblesa econòmica i fort endeutament públic i privat, l’anticipació de la creació d’un sistema monetari propi podria generar expectatives de depreciació de la futura moneda, la qual cosa provocaria una sortida massiva de capitals. En un context futur més favorable, però, i amb una preparació meticulosa del procés, incloent l’establiment d’un marc de política monetària que garanteixi plenament la independència del BC (sic) i el seu compromís amb l’estabilitat de preus,  aquesta transició hauria de ser plenament factible i amb uns costos limitats.”

Balediko kasu horretan, DTMkoek jadanik oso argi eta garbi adierazi dute nola inplementatu behar diren politika monetarioa eta fiskala, banku zentrala independentea ez izanez.

[13] Katalunieraz: Abandonament de la zona euro per part de l’estat espanyol. Tot i que, a dia d’avui, aquest és un escenari que pot semblar poc versemblant, crec que no l’hauríem de descartar totalment com una possibilitat en els propers anys, en cas que la situació econòmica no millori i la taxa d’atur no es redueixi o continuï augmentant. La sortida de la zona euro per part de Grècia o Portugal no faria més que augmentar la probabilitat d’aquest escenari. Des del punt de vista de Catalunya i de les seves opcions monetàries, la sortida d l’estat espanyol de la zona euro abans que Catalunya estigués constituïda en estat crearia un dilema seriós, ja que si, arrastrada per Espanya, Catalunya sortís de la zona euro, les dificultats i costos per a reincorporar-s’hi en un futur proper podrien ser importants. En primer lloc, perquè podria arribar a requerir tres transicions monetàries, cadascuna plena d’incerteses i una possible font d’inestabilitat: de l’euro a la “nova pesseta,” d’aquesta a la moneda pròpia amb la independència, i de la moneda pròpia a l’euro.

[14]  Honela segitzen du artikuluak, katalunieraz: “Per acabar, voldria fer una reflexió més general, i que va més enllà de l’àmbit monetari en què s’ha centrat aquest article. En un escenari de cooperació, on ninguna part té com a objectiu deliberat el perjudici de l’altra, qualsevol cost inicial relatiu a l’encaix econòmic d’un eventual estat català amb Europa i el món seria insignificant i, en qualsevol cas, transitori. (…)

Una actitud intransigent i no cooperativa per part de l’estat espanyol un cop Catalunya s’hagués declarat independent sembla difícil d’imaginar ja que tindria importants costos polítics i econòmics, i cap avantatge que no fos la (possible) satisfacció de castigar Catalunya i els seus ciutadans per haver escollit la llibertat. Entre d’altres coses, hauria de quedar clar que una actitud hostil tancaria la porta a qualsevol negociació de bona fe sobre el repartiment  del deute contret pel Reino de España. (…)

Si això és realment així, ¿per què no deixar clar, doncs, d’entrada, que el full de ruta a seguir si els ciutadans catalans acaben decidint que Catalunya es constitueixi en un nou estat serà el que sigui menys perjudicial per a totes les parts implicades?

 

 

Iruzkinak (2)

Utzi erantzuna joseba(r)i Cancel Reply

Zure e-posta helbidea ez da argitaratuko. Beharrezko eremuak * markatuta daude