Elebitasunaz hitz bat (bi hitz gehiegi baitira)

Ara jo demano al senyor Badosa: ¿és que un pobre home que ha estat sotmès a aquestes amargues experiències pot ésser considerat un bilingüista, ni tan sols trilingüista? No, per Déu! Aquestes coses són serioses i quan s’ha passat pel dolor del bilingüisme in anima vilis (diríem) ho són en termes inoïts. Havent nascut Catalunya, que és una marca batuda per tots els vents lingüístics, essent un home fronterer i, per tant, capaç a través de la meva llengua materna de tenir un cert accés a les llengües llatines, un accés que produint-se a través d’una llengua no modificada per les acadèmies és d’utilitat portentosa, ja comprendrà el senyor Badosa que hauria estat per a mi molt plausible poder arribar a ésser un escriptor bilingüe. Però això és impossible. Hi ha una gran diferència entre saber una llengua i conèixer-la. Mai no havien estudiat idiomes tanta gent com avui. Desenganyin-se. D’això en sortirà potser la possibilitat de poder menjar una truita a Perpinyà encarregada en francès. No en sortirà res mes. La resta serà un pur i espantós galimaties.

M’he passat la vida llegint papers i llibres. A aquest respecte, la meva malaventura ha estat indescriptible. He perdut la vida. M’he passat la resta del temps escoltant la gent. Pel que fa referència al castellà, puc assegurar al senyor Badosa que he viscut més de quatre anys a Madrid. Em permetrà, el meu amable amic, que li digui que jo tinc una certa idea de la llengua del Lazarillo, de Fray Luis de Granada, del Romancero, de tan prodigiosos resultats i de la llengua viva. I això és precisament el que em permetrà formular una afirmació exigida per la correcció i per la bona fe: el bilingüisme no és cap peripècia. Aquesta paraula implica habilitat, trapelleria, aventura, sort. Però no és això! El bilingüisme és una tragèdia. El bilingüisme és una tragèdia indescriptible, davant de la qual jo postulo la necessitat – la necessitat absoluta– que la gent (qui sigui) escrigui d’acord amb les seves necessitats de grup, de clan, de tribu, de nació, d’Estat, del que sigui. Creure que es pot sortejar aquesta exigència amb habilitats – el que el senyor Badosa anomena peripècies– és un error i, probablement, és el camí més directe per a perdre la vida. Que tothom escrigui en la llengua que Déu li ha donat – en el meu cas el català, cosa impossible en aquests dies–, que ja és prou difícil, ardu, escriure. Si allò que diu té alguna importància no serà desaprofitat, ben segur. Si no ho és tant, se n’anirà tot al cove dels papers, que és el que passa, en general, amb el que s’escriu en les llengües de gran radi internacional, en les quals passa que per la mateixa facilitat de l’idioma vendible, només s’escriu per al cove dels papers, com , per exemple, el que s’escriu, les tones de paper que s’escriuen cada dia als Estats Units. El domini d’una llengua és un fenomen de minories i, per tant, és una tragèdia, però tenint en compte els anys que fa que dura, s’ha convertit en una manera de passar l’estona com una altra qualsevol, però no per a mi, ben entès!

[ «Destino», 1957 — Per passar l’estona, OC 36 ]

(b) Ia bukera…

(https://twitter.com/tobararbulu/status/1479429465830838275)

@tobararbulu # mmt@tobararbulu

Eta zer esango digute hego Euskal Herriko super abertzale, super soberanista, super ezkertiar horiek, EH bildukoek, alegia?

Super karlista direla?

Bagenekien, badakigu

“Quousque tandem abutere, Mandangazaleak, patientia nostra?”

Lotsagarria, benetan

Txioa aipatu

@tobararbulu # mmt@tobararbulu

Bilingual Spanish/EL BILINGUISME CASTELLÀ https://larepublicacatalana.wordpress.com/2011/07/14/bilingual-spanishel-bilinguisme-castella/