Strong opinions. Iritzi sendoak

@RomanchukBrian

1  El mas de Josep Pla

Ningú mai pot romandre paralitzat per una derrota. El periodista i escriptor Josep Pla ho sabia molt bé. També sabia que, en una derrota, tota energia sobrera dedicada exclusivament a perseverar en una causa pot ser malgastada fútilment. Així, al seu retorn a Catalunya l’any 1939 —un retorn vergonyant, tot acompanyant les forces d’ocupació nacionals— Pla va optar per un exili en la vida interior. Aquest exili en la vida interior queda manifestament exemplificat pel mas de Llofriu on Pla va instal·lar-se el 1948.

Per Borja Vilallonga

Publicat el 7 d’octubre de 2019

Un exili en la vida interior no significa que algú renunciï a tota activitat pública. Justament, Pla va ser ben prolífic en el seu retorn a la Catalunya vençuda. Va poder escriure. Va extreure importants rèdits del nou règim. Tot ocupant la direcció provisional de La Vanguardia uns pocs mesos de 1939, Pla va comprendre que en la ciutat, és a dir, a Barcelona, la repressió i l’ocupació eren més efectives. Era un vençut dins els vencedors, pel mer fet de ser català. A ciutat, no solament la repressió és més efectiva, sinó que es viu descarnadament tota la dimensió de la derrota i l’ocupació. El conflicte, com sempre en la història de Catalunya, és a Barcelona —no pas al seu rerepaís. No debades, aquell mateix 1939, Pla es va exiliar, o es va refugiar potser, al rerepaís —que és el seu petit país de l’Empordà.

El concepte del mas és ben palès d’un bon principi en les passes de l’escriptor. Pla, però, va anar a la deriva durant gairebé 10 anys, de 1939 a 1948: de Begur a l’Escala, a Cadaqués, per tornar a l’Escala i finalment a Llofriu. Aquesta deriva va ser, en part, conseqüència de l’experimentació amb un arrelament novell —una redescoberta del que ens és proper per tal d’aferra-nos-hi en moments de crisi i de fallida. Són sentiments molt presents en la seva Costa Brava. (Guía general y verídica) de 1941. Pla es va abocar a la intensitat del paisatge, dels pobles, de la seva gent i de la tradició. Pla descriu la Costa Brava, un va eufemisme per parlar de la seva terra, per poder-se recrear en el que l’envolta. Pla, en realitat, es descriu l’entorn per a si mateix, en tant que introspecció i reconstrucció personal. És en aquest exili interior que Pla va poder cultivar la seva llibertat. La terra i les seves gents li van proporcionar els fonaments d’aquesta llibertat.

En la seguretat del que vam abandonar de joves per a l’aventura de la ciutat i del món, Pla va llaurar un present de l’aquí i ara. La seva voluntat era escriure. Amb tot, la seva voluntat va ser també no viure instal·lat en la ferida, ans fugir-ne tant com vagi poder. Si no s’ateny la dimensió i impacte de la derrota i la repressió, no és possible de comprendre per què algú com Pla va escollir la vida interior al camp en comptes de la ciutat. La ciutat, es diu i es pensa, hauria d’haver estat el lloc natural de tot escriptor, i més del Pla escriptor i periodista, engagé. Massa cops, quan se’l vol retratar malèvolament i intencionada com l’oportunista col·laborador dels nacionals, s’obvia que aquell mateix Pla es trobava igualment derrotat que la resta de compatriotes, tant a l’interior com a l’exterior. No, si Pla havia de fer el que havia de fer, que és escriure i sobreviure en tant que individu i català, només podia prendre la decisió que va prendre.

Poc es comprèn, ahir com avui, l’impacte que una derrota pot tenir sobre la psicologia i mentalitat de tot un poble, i els individus que en formen part. En som profundament frívols. Ahir com avui, la derrota només produeix els resistencials ferms, els resistencials flexibles, els cínics i la massa desmotivada i plenament derrotada. És, es vulgui com es vulgui, un panorama de misèria humana i existencial. A més, no es pot oblidar que hi ha un ocupant, un repressor que malda no solament per mantenir escruixits els derrotats, sinó que vol dissoldre’ls en un mar d’afectos, comprats i, sobretot, els nacionales sobrevinguts —la carn de canó de tot règim.

Pla no era un resistencial. Les seves decisions durant la Guerra Civil espanyola el van abocar irremeiablement a una situació molt difícil. És una situació més difícil que la de l’exiliat. Tot i el desencaix, el sofriment i la penúria de l’exiliat, aquest pot mantenir no solament la dignitat sinó que també pot aprofitar el que el món lliure li ofereix. La penúria dels que tenen el perfil de Pla és a l’ànima —el desassossec, la misèria i l’arrossegar-se per sobreviure l’ocupació en la derrota, a tot preu. Per evitar la mort espiritual i, a més, poder continuar escrivint i sobrevivint, el mas de l’exili i la vida interiors són l’única sortida.

Reconstruir la vida interior després de la derrota i durant els efectes de la derrota no és una tasca fàcil. Si, al damunt, es pretén de mantenir una connexió amb un món cultural i periodístic devastat, és una tasca gairebé impossible. Si es manté oberta la ferida sense possibilitat de tancar-la, l’ànima expiraria talment que quedaria escarransida i ennegrida. Escriure, aleshores, seria una tasca impossible.

L’obra del Pla inicial que ha cercat el refugi a l’Empordà té un gran interès si se sap llegir. És sorprenent la manca de comprensió amb la qual s’ha tractat la part de l’obra de Pla escrita durant la seva reconstrucció personal en els 10 primers anys de la postguerra. La tasca dels darrers anys, com l’obra de l’escriptor i periodista Enric Vila El meu heroi Josep Pla ha anat capgirant les coses. Amb tot, encara roman en molts, unionistes per cert, l’obsessió de presentar el seu Viaje en autobús o la ja esmentada Costa Brava com obres de retrat costumista. Que  aquestes obres es pensin com costumisme és conseqüència de la censura i autocensura que vivia Pla i vivim avui, que ens apliquem i ens apliquen per tal de desfigurar la realitat. La necessitat de neutralitzar el Pla explorador i introspectiu arrelat a la terra es causa de la necessitat de negar la realitat d’un poble: perquè en l’esperit de cada espanyol hi ha el reflex d’un vencedor, sempre que al davant hi posin un català. L’exploració que Pla va fer de la terra era una redempció personal, una recomposició de lloc en la derrota, i un retorn a un idealitzat moment vital necessari per a la reconstrucció. També eren una manera de deixar testimoni fins al final, encara que fos en castellà i sota capes i capes de censures pròpies i alienes.

El mas, un santuari. Tota vida interior necessita un santuari, més o menys sòlid i definit. El mas de Josep Pla és l’encarnació més autèntica i refinada d’un ethos planià, d’una idea de vida necessàriament construïda a partir de l’experiència de 1936-39, la derrota i l’ocupació.

En la mirada retrospectiva del mateix Pla amb motiu de la reedició en català del seu Costa Brava el 1975, l’escriptor és assertiu quan reconeix la censura i les necessitats d’emprar el castellà en l’obra original. No solament això, hi ha l’assumpció clara que Pla va emprendre un viatge espiritual aquells primers 10 anys de postguerra quan afirma que “tot el que aquí es diu, ho he portat a dins des de la meva adolescència i primera joventut”. És a dir, hom pot tenir la certesa i la consciència espirituals sobre el significat d’una terra però no sentir-ho fins al moment que hom ho materialitza en la forma de descoberta. Generalment, això és expressat com el retorn a un coneixement jove, primigeni, d’autenticitat i puresa espirituals. Quan esmento el terme espiritual, no em refereixo a cap pulsió religiosa o mística, ans al lligam metafísic que algú pot establir amb algú altre o alguna cosa més enllà del domini físic i material. Justament, tota vida interior és sostinguda per l’esperit, això és, un sentiment espiritual. Aquest esperit és especialment cert i necessari quan aquesta vida interior es basa o es causa d’una retirada d’una vida interior o d’un exili —forçat o voluntari.

Els espanyols —i no pocs catalans— veuen aquest amor i retorn a la terra de Pla com un signe de mediocritat, una debilitat, o com una excentricitat incompresa o perdonable. Massa intel·lectuals gaudeixen parlant del Pla que es disfressava de pagès, o que escrivia amb prosa fàcil plena d’erudició. En el rerefons, hi traspua aquesta idea que el que neix de la terra és adust, poc elaborat i mancat de cultura. Pla no es disfressava de pagès. Pla era un escriptor i periodista de gran cosmopolitisme sobradament demostrat —si es vol emprar aquest mot— però que alhora sabia ser de la terra, era un pagès. Tant el pagès com el seu mas són la culminació de la vida interior de Pla.

El mas de Llofriu va ser per a Pla bressol de llibertat, d’identitat i d’un estil de vida alternatiu que li van permetre d’escriure el que ja no podia escriure a Barcelona. El pagès que era li permetia de ser lliure, tant dels de Barcelona com dels de Madrid, i driblar l’ocupació amb grans i refinades dosis de l’esport local empordanès del collonar (que tan bé ens el retrata avui l’escriptor i antropòleg Adrià Pujol.) La terra, l’Empordà, era el seu sosteniment vital, la solidesa de saber qui s’és, i de practicar amb la màxima autonomia possible el fet de ser català en nació ocupada. Finalment, l’estil de vida alternatiu és la combinació de tots els altres elements. Pla era diferent d’un Néstor Luján o Sempronio, encadenats al guió de l’ocupació i al jou de la derrota que representava la Barcelona d’exhibicionistes i llepes del poder de l’ocupant. Pla no tenia necessitat d’haver d’acontentar (tant) els jerarques del règim perquè vivia apartat d’aquell món —per molt que hagués d’inserir-s’hi per escriure.

És interessant d’observar que la fórmula del “mas de Josep Pla” amb els ingredients descrits adés, va ser adoptada en línies generals per l’altre gran escriptor català del segle: Mercè Rodoreda. En el seu retorn a Catalunya a partir de 1972, Rodoreda va escollir Romanyà de la Selva, aquell poblet a la carena de les Gavarres, la frontera natural entre la Selva i l’Empordà. Rodoreda, que va ser la gran escriptora sobre Barcelona, no va voler tornar a Barcelona després de decennis d’exili al cor d’Europa. En realitat, Rodoreda va deixar escrit el seu gran disgust pel que la ciutat representava i s’havia transformat, tant en els anys finals de la dictadura com en la Generalitat restaurada i naixent autonomia pujolista. El seu pregó de la Mercè de 1980 copsa molt bé el seu amor per Barcelona i el desdeny per la descatalanització i extermini de la seva ànima que la ciutat havia sofert.

Tant Pla com Rodoreda havien viscut per l’ideal de la llibertat de Catalunya. La derrota de 1939 els va fer prendre camins diferents, que ambdós ja havien marcat amb les seves militàncies contraposades a partir de 1936. Paradoxalment, ambdós van acabar exactament al mateix punt amb molts anys de diferència. Impossible la llibertat de Catalunya en una persistent i llarga derrota, la vida interior en la terra va ser la seva nova llibertat. Rodoreda va tardar anys d’exili a obtenir-la, abocada primer a jardins imaginaris, per finalment atènyer els jardins reals de Romanyà i la seva descoberta de la muntanya, que apareix extraordinàriament descrita a Quanta, quanta guerra… i La mort i la primavera.

Escriure és una capritxosa mania fina, sensible als alts i baixos personals i col·lectius. Escriure és una virtut d’explicar i de crear per damunt de les circumstàncies. Per consegüent, escriure necessita una sòlida vida interior —un estil de vida conduent a l’escriure, que el sostingui, el nodreixi i el protegeixi. Josep Pla no volia renunciar a escriure després de 1939. I sabia que a Barcelona no hauria pogut escriure ni una ratlla —només hauria guixat paperots i hauria perdut l’ànima que li fornia el talent. El seu Empordà era el refugi per escriure en un país i una Barcelona ocupats i derrotats. La transformació vital en aquell fals “disfressar-se de pagès” li va permetre de preservar la llibertat, la identitat i l’esperit necessaris per escriure en el desert franquista. Rodoreda, en el seu retorn a Catalunya, va optar exactament per la mateixa solució en el seu Senyal a Romanyà.

Que el mas de Josep Pla sigui en les derrotes passades i presents indispensable refugi espiritual català —tot esperant el retorn inevitable de la llibertat.”