Errepika dezagun…
Jordi V. Pou #PrimàriesLleida @JordiVPou
(https://twitter.com/JordiVPou/status/1109105424832311296)
Benvolgut MHP @QuimTorraiPla, em demano tanda per dissenyar la propera pancarta de Palau. Adjunto proposta. Salutacions afectuoses.
2019 mar. 22
Segida:
La República digital
Marta Roqueta
(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/marta-roqueta-republica-digital_366982_102.html)
Les dues imatges que millor defineixen la política independentista d’ençà de l’1 d’octubre són d’aquesta setmana. L’una, el vídeo que circula per les xarxes socials de polítics cantant l’Estaca a la manifestació de Madrid, amb un mar d’estelades i gent al fons. L’altra, la pancarta al balcó de la Generalitat amb un llaç blanc i una franja vermella que substitueix el llaç groc. L’èpica virtual i la submisa picaresca institucional.
El procés s’ha convertit en una màquina expenedora de moments històrics i experiències sensacionals ―pensades per viure-les, fotografiar-les i difondre-les―, que serveixen per treure a passejar, en dosis contingudes, les ganes de canvi de l’electorat independentista. Un electorat que ha demostrat un cop rere l’altre que està disposat a fer tot el que calgui, fins i tot posar el cos i la cara, per arribar a l’assoliment d’una República catalana. Els nostres representants electes, amb el vistiplau d’Òmnium i l’ANC, han convertit la manifestació pacífica, multitudinària i festiva en un paquet d’experiències d’aquelles que regales als amics quan no saps ben bé què regalar-los o vols que s’esbargeixin una mica perquè els veus molt estressats. Cap de setmana a Brussel·les; cap de setmana a Madrid; tarda als Jardinets de Gràcia.
Els nostres representants s’hi senten ben còmodes. Ens retransmeten en directe, via xarxes socials o mitjans de comunicació, la seva particular road movie. Perquè ja hi ha un ritual polític, a les manis. Ho sé perquè, en molts moments, hi vaig caure. La selfie amb Jon Inarritu és obligat. També amb alguna estrella de Twitter, independentista o feminista, que de bon grat es farà la foto amb els polítics. Amanit, tot, amb la frase èpica: “Avui demostrarem a inserti el nom de l’autoritat de la zona on ens manifestem que el moviment independentista pel dret a decidir per la llibertat dels presos polítics és cívic i pacífic”. Perquè tots sabem que el problema amb Espanya i Europa és que no copsen prou bé que som pacífics i cívics, oi? El procés és la desfilada per Instagram, Facebook i Twitter de gent bonica, digna i molt, molt sàvia.
El govern de la Generalitat no se’n salva. Qui millor ho exemplifica és la consellera de Cultura, Laura Borràs. Ella i jo ens hem donat suport davant les acusacions de supremacisme que hem rebut per la nostra opinió envers l’ús de la llengua catalana i la instrumentalització de la castellana. En aquesta lluita m’hi trobarà sempre al seu costat. Sempre. Molta gent considera que Borràs és una gran consellera i veuen conseqüent que es presenti a Madrid. Té un club de fans a Twitter i tot, que ella repiula i contesta. És, certament, una persona molt vàlida i molt intel·ligent. Passa que, si ho analitzem fredament, en base a què es considera que és bona consellera?
Quan encara no ens han explicat què va passar després de l’1 d’octubre, ja anem camí que ningú faci balanç, ni entomi responsabilitats, pel desastre que ha estat el govern efectiu
Si ens fixem en notes de premsa i piulades a Twitter del seu compte, el de Cultura i el de Junts per Catalunya, veurem que el que més es destaca del balanç de la seva obra de govern és el nombre de reunions que ha mantingut (371), els actes on ha assistit (333) i els quilòmetres (67.183 en cotxe, 29.606 en avió) i les piulades (2.425) que ha fet. Borràs ha construït la seva fama com a consellera a cop de selfies, somriures, cites d’autors a Twitter (i a postals) i cleques a l’hemicicle als diputats de Ciutadans. No en base al carnet únic de biblioteques, la creació del Consell de la Mancomunitat Cultural, el Pla d’Arxius i Gestió Documental de Catalunya ni la culminació de la Xarxa d’Arxius Comarcals. Uns fets que la nota de premsa del Govern situa com a destacats.
Aquesta popularitat digital, aparentment meritocràtica, entronca amb la incapacitat cada cop més manifesta que tenim la ciutadania de demanar explicacions als nostres representants. Pensem en les eleccions que venen. En totes. Quan encara no ens han explicat què va passar després de l’1 d’octubre, ja anem camí que ningú faci balanç, ni entomi responsabilitats, pel desastre que ha estat el govern efectiu. Tenim conselleres que aniran a les eleccions municipals per Barcelona. El president Puigdemont es presentarà a les europees, malgrat la promesa de restitució al capdavant de la Generalitat que va fonamentar la candidatura de Junts per Catalunya. El vicepresident Junqueras anirà a deu mil llistes per demostrar ves a saber què que els catalans no sapiguem a aquestes altures i que als espanyols i als europeus no els hi rebufi la figa per davant i per darrere, que diria Pepe Rubianes.
Com podem la ciutadania avaluar la gestió del nostre govern, si les seves peces es ressituen en altres espais i ens insten a votar-les amb el relat que es tracta d’una jugada mestra per evitar l’ascens de l’extrema dreta, avançar en una república que no han fet avançar malgrat governar, facilitar el diàleg amb l’Estat i denunciar la injustícia a Europa? Demanar el vot sense haver explicat què has fet per merèixer-lo i assegurant que, si no el reps, estarem pitjor del que estem ara no és democràcia, és xantatge. Calen fets i explicació dels fets. És clar que això és difícil de veure i, demanar, si ens bombardegen amb imatges èpiques, cites de llibre d’autoajuda i ens intangibles en llocs web com el Consell per la República.
Resulta irònic que, ara per ara, el gran enemic de la República catalana no siguin els poders centrals espanyols, sinó la República digital.
Tu què faries, Bernat?
Bernat Dedéu
(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-tu-que-faries-bernat_367651_102.html)
La degradació moral de la política catalana ha quedat ben palesa aquesta mateixa setmana amb l’absurda desfilada de pancartes al balcó de Palau. Sé que, darrerament, el simple acte de recordar fets inqüestionables als meus conciutadans provoca una coïssor general a la pebrotera de l’ànima, però em permetran que aquest columnista continuï amb la dèria de tractar-los d’adults racionals. Primera cosa: el president Torra va mentir quan assegurà a la ciutadania que no retiraria de la façana de la Generalitat la simbologia groga en record de presos i exiliats. Segona i molt pitjor: el Molt Honorable 131 va tractar-nos de retardats quan va passar la pilota de la seva decisió final al Síndic de Greuges, i no només perquè els informes d’aquesta figura no tinguin caràcter vinculant, sinó car després hem sabut que Torra ja coneixia l’opinió del caixa-cobri d’en Ribó dies abans que s’acatés el mandat de la Junta Electoral Central.
Com hem dit manta vegada, el problema de mentir contínuament a la ciutadania és que les falsedats acostumen a degenerar de forma exponencial. Amb la polèmica dels cartells, i lluny de prestigiar la sobirania del Govern, el president ha provocat un infantilíssim canvi de cromos al balcó de la Generalitat, que ha derivat en el consegüent batibull mediàtic (Quin serà el proper cartell, Quim? Una pancarta en blanc perquè cadascú hi pugui posar el seu meme?), i demostrant també per enèsima vegada que necessita l’aprovació d’algun agent exterior per tal de fonamentar les seves decisions. Per si això fos poc, la setmana ha acabat amb la policia nacional (sic) intervenint als instituts del país d’una forma indigna (els Mossos deuen pensar que els llacets contagien la varicel·la) i amb la dreta espanyola encantada amb el context ideal per poder ressuscitar el 155.
Hom podria pensar que tot això és només el fruit casual d’una demostrada incompetència o d’una absoluta manca d’estratègia del president i del seu equip. I tindria part de raó, però la cosa –com sempre– encara és més perversa, car després de tota aquesta sarsuela de pancartes i llacets, el president i els capatassos de Junts per Catalunya ja han començat la seva particular campanya política per demanar a la ciutadania que “inundi de groc els carrers del país”. Si us hi fixeu, la tàctica convergent de sempre és la d’anar folcloritzant les pretensions polítiques del vulgar sense que la gent s’adoni de com això comporta rebaixar el llistó. En pocs mesos, l’independentisme ha passat de ser un moviment que exigia una secessió unilateral (previ referèndum), a un clam d’alliberament de presos i, finalment, a una espècie de magma reivindicatiu de la república i la llibertat d’expressió.
Com pot veure qualsevol persona, la fita principal de l’independentisme ha quedat banalment disfressada d’altres causes (nobilíssimes totes elles, sens dubte), amb l’objectiu de deixar esbravar momentàniament el poble per assegurar que a les eleccions tothom conservi la cadira, però amb l’objectiu últim de tornar a fer creure a tot déu que la independència és impossible. “Tu critiques molt, Bernat, però tu què faries?”, em diuen molts amables lectors quan torben el meu passeig nobiliari per l’Eixample. Us dic aquí allò que sempre us dic a la cara: recuperar la veritat, tornar a creure en la veritat i en el fet que explicar la veritat funciona. Perquè sense un mínim sentit de la veritat i de la decència, la política catalana està destinada a empantanegar-se en una decadència que avui serà de pancarta, demà del llacet i l’altre de ves a saber quina problemàtica de primeríssim ordre polític.
Aquesta darrera setmana, estimat conciutadà, t’han aixecat de nou la camisa. Si no creus que corregir aquesta dinàmica ja és proposar quelcom i ja implica millorar la nostra vida, és que el problema és molt més greu del que em pensava.
Euskal Herrian, oraindik okerragoa da afera.
EH Bildu Espainara doa, Madrilera (laugarren karlistada, berriz!) eta Europara (jakin gabe zer ote den eurolandia!) norekin eta hiper-autonomista hutsa den ERC-rekin!
Neoautonomismoa gehi neokarlismoa!
Bapo!
