Katalunia, post-Trapero

Pues molt bé, pues adiós

Bernat Dedéu

(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-pues-molt-be-pues-adios_365152_102.html)

A l’indispensable La agonía de Francia, Manuel Chaves Nogales explica com l’ocupació d’un país pot començar molt abans que hi penetri un exèrcit forà, gestant-se a nivell intern amb l’empobriment de la seva vida democràtica. Rellegint el llibre del genial periodista sevillà, no he pogut evitar traslladar la pensada a Catalunya ara que, anticipant nous lustres de submissió política a Espanya i després d’aprimar el mot democràcia a base d’emprar-lo cada cinc minuts, els partits catalans han configurat les llistes pel 28-A mitjançant una tècnica digital i autoritària certament envejable. Les primàries de convergents i republicans a Barcelona, per posar només un exemple, acabaren en paper mullat per obra i gràcia dels factòtums de Waterloo i Lledoners, cosa que mostra perfectament quina és l’estima que Puigdemont i Junqueras tenen per la seva militància. Per altra banda, hem vist consellers del govern Torra aprofitant el 28-A per promocionar-se personalment, com així ha fet Laura Borràs, demostrant per enèsima vegada que la Conselleria de Cultura no és prioritària per a ningú i que, al seu torn i com ja sabíem de sobres, això del govern efectiu era una pamema.

Clara Ponsatí recordava fa poc l’error que comet el sobiranisme entregant el lideratge del procés a presos i exiliats. Primer, per limitacions òbvies que esperem que s’acabin molt aviat, però sobretot perquè així es regala a l’Estat una situació molt fàcil de cara a comerciar amb la rendició de l’independentisme a canvi d’un indult o amnistia. Insistir en la ferida de la repressió com a únic argument, ja ho hem dit manta vegada, debilita la causa independentista, però també malmet la vida política del país, car fa difícil la necessària regeneració dels partits, l’aflorament de nous lideratges i la fi de l’habitual xantatge emocional amb què la gent dels partits et diuen que si estàs en contra de la seva estratègia és perquè no pateixes prou pels presos. Al llibre que abans esmentava, Chaves conta genialment com abans de l’ocupació nazi de part de França les elits del país adoptaren els tics antidemocràtics hitlerians i admeteren la propaganda de Goebbels per desanimar la ciutadania. Així a Catalunya, amb polítics que tornen a parlar com si la independència fos impossible i que s’acontenten organitzant excursions a Madrid per veure si l’Escolta, Espanya els pot continuar engreixant la nòmina

Quan la invasió nazi de França ja li sembla una catàstrofe inevitable, Chaves Nogales recordava que la decadència d’un país acostuma a anar de bracet amb la seva quota d’herois per metre quadrat. La idea m’ha fet pensar en la declaració de Josep Lluís Trapero al Suprem, en la qual no només va admetre la submissió dels Mossos a la judicatura espanyola, sinó que també va esbravar-se amb crítiques al conseller Joaquim Forn i, sense que li ho preguntessin, afirmà l’existència d’un pla per detenir Puigdemont i els seus consellers en cas que Rajoy ho hagués exigit. Mentre Trapero, que havia estat encimbellat com un heroi després del 17-A i l’1-O, criticava sense embuts el braç polític del procés, a més d’un conciutadà processista se li devien fondre els ploms. Perquè els herois tard o d’hora acaben caient del seu pedestal i, en aquest cas, després d’aquest bany de realitat d’en Trapero a molts només els deu quedar encomanar-se a la Moreneta. Però tota caiguda del cavall és bona, perquè ara sabem del cert que si l’autodeterminació no és delicte, com així resa el nou lema del processisme, el Govern no hauria d’haver permès que els Mossos clausuressin col·legis electorals el dia en què el poble va decidir votar.

El deliri amb què ha acabat aquest temps polític nostre es va manifestar un cop acabada la declaració del major, quan la majoria d’opinadors de la tribu es declaraven encantadíssims amb el seu contingut: perquè, ja se sap, qualsevol declaració és bona per al procés, tot i que mantingui la hipòtesi de fotre el president 130 al trullo. De fet, tot el que passa al món, des del canvi climàtic a l’aïllament nord-coreà de la xarxa, és bo per al procés. Però ara que l’heroi policial del procés ja no viu al pedestal dels escollits i que convergents i republicans ens han ensenyat finalment quin és el seu concepte de la democràcia, seria una bona ocasió per dedicar menys esforços a la mani de torn i el llacet groc i començar a posar la banya en la necessitat de crear noves formes d’entendre la política a casa nostra. Perquè això que aquesta penya està preparant, benvolgut lector, és un entorn de moral espanyola que justificarà l’ocupació mentre tu encara vas somiant amb un referèndum acordat i amb la base eixamplada. Si et fa el pes o no creus que ens hi haguem de rebel·lar en contra, pues molt bé, pues adiós. 

Segida:

Enric Vila‏ @enricvd

(https://twitter.com/enricvd/status/1107536512093163520)

Quin sentit tenia fer creure que es podia fer efectiva la república si ni es podia ni comptar amb la policia catalana?” El sucós pressupost autonòmic.

2019 mar. 17

Dídac‏ @DidacCarreras

(https://twitter.com/DidacCarreras/status/1107504165239046144)

Ho torno a piular pq és LA REFLEXIÓ➡️no hi haurà mai referèndum pactat amb espanya. Escolteu en Junqueras. Estructuralment NO és possible. És incomprensible que la gent s’empassi la gran pastanaga d’una negociació a Madrid.?? Aprofitem per desmentir camames: ?

Ikus bideoa

2019 mar. 17

Elkarrizketa berria

    1. Dídac‏ @DidacCarreras

-per mi, l’independentisme no ha fet caure cap govern, i menys el del psoe. Pero endavant, comprem el relat. Algú ens pot parlar de les grans virtuts de fer caure el govern espanyol? De veritat creieu que això ens ha apropat tan sols 1cm a l’objectiu? El no a tot tenia sentit

després del 1-o, tot marxant. No entenc ben bé aquest relat de la inestabilitat. No oblideu els grans relats processistes de la caiguda econòmica d’escanya. Ja em vist lo reals que eren??? ?

Europa no obligarà a Espanya a res. Prou historietes en aquest sentit. La única cosa que impedirà és un bany de sang. Aquests que reproduiu l’apocalipsi interessat de la partitocràcia, podeu estar tranquils. – s’ha d’aturar el feixisme! Compro el relat. Per això anem ?

a les manis antifeixistes. Ostres, no hi ha tanta gent en aquestes manis. Deuen ser els antifeixistes de sofà hahah No oblidem que el màxim representant del franquisme va ser aquí fa un mes. Ón éreu tots aquells que voleu ocupar cadires a madrid per no sé quina lluita estèril??

Foteu el que vulgueu però NO votaré a Madrid. Prou simbologia, prou mentides, prou relats màgics, prou convertir la denúncia de les males pràctiques en un exercici de negativisme. Prou processisme. Prou vida de llaminadures.

(Nik neuk ere ez!)

Messi, escolta Espanya

Bernat Dedéu

(http://www.bernatdedeu.cat/2019/03/messi-escolta-espanya/)

A vegades l’altíssim fa coincidir certs esdeveniments amb la generositat d’un mugró que s’alça, i tot pel simple regal d’aclarir-nos l’existència. Dissabte passat, milers de conciutadans viatjaven jolius a la capital del regne per dir als espanyols que l’autodeterminació no és delicte, és a dir, per suplicar un referèndum acordat, és a dir, per demanar a la gent del kilòmetre zero que els reconegui l’existència i que, sobretot sobretot dels sobretots, els estimi com ells es mereixen. La cosa, no cal ni dir-ho va ser tot un èxit, perquè en això de les manifes som els putos amos del planeta. Calamars oliosos al brunch, un passeig pels ministeris, oi-que-gran-que-és-tot-aquí-reina, i un esguard somnolent als miracles endimoniats d’en Goya, que mos hem llevat ben d’hora. D’entre tota la tropa, excel·lia com sempre la meva estimada Laura, repartint selfies a mansalva, exultant com una princesa a qui pessigollegen les les aixelles, encantadíssima de visitar la seva nova ciutat. Ànims, consellera, que la governabilitat d’Espanya te la ressua, però bé que cobraràs els vuit-mil euricus del càrrec. I els madrilenys, què deien? I Espanya, com escoltava? Doncs ni un sol mot, criatura! Ni els podemites, van piular res de l’aplec! Vaja, que això del referèndum acordat, estimats enximpladors de la base, també ho tenim a tocar! Sort que déu, ja us ho he dit, no va esperar ni un sol dia per regalar-nos una lliçó sobre la pauta de les coses, i ahir va fer que l’estadi del Betis aplaudís i coregés el nom de Messi després del seu bellíssim quart gol als verd i blancs. Això sí que ens ho envegen, els espanyolots! Això sí que ho admiren i ho escolten! Quina pilota més ben picadeta, i el porter, pobret meu que encara la busca. Meeeeeesiii, Meeeeeessiii!!! Ja em direu com és la vida, tu: vinga a omplir autocars, vinga fer entrepans axicletats de pernil dolç i vinga posar-se crema protectora per evitar el sol madrileny, i l’únic que escolta i admira Espanya és la vaselina perfecta del nostre petitó. Ai, Meritxell, és que aquesta gent no ens estima, i mira que nosaltres som més demòcrates que dingú… ¿¿¿Referéndum pactao? ¿¿¿Ein? ¿¿¿Cadishooo??? Passa poques vegades, però sovint estimo l’esperit cartesià de nostru sinyor. Espanya només veu Messi. És fantàstic. Molt.

NacióDigital‏@naciodigital

(https://twitter.com/naciodigital/status/1107743476547051520)

OPINIÓ «Manifestants i dirigents»; l’article de @mvilaredon sobre la manifestació independentista a Madrid i com els dirigents polítics han deixat de banda el relat d’independència https://www.naciodigital.cat/opinio/19313/manifestants/dirigents … #opinióND

2019 mar. 18

Manifestants i dirigents

(https://www.naciodigital.cat/opinio/19313/manifestants/dirigents)

«L’independentisme ha de recuperar la iniciativa i poder exercir la pressió sobre els seus representants polítics al marge d’un judici on només podem ser espectadors»

per Maria Vila Redon

Aquest cap de setmana, milers de persones s’han desplaçat a Madrid per a manifestar-se. Per a la majoria, el lema de la manifestació era el de menys: el més important era ser-hi, perquè sempre s’hi ha de ser, perquè qualsevol manifestació convocada per l’independentisme no pot ser un fracàs (si som quatre gats, pensaran que ens hem rendit, etcètera). Hi ha la força i hi ha les ganes i hi ha la tenacitat d’un gruix de gent que no es dona per vençuda i que creu que tota mobilització és aguantar el torcebraç amb l’estat perquè no es pot cedir ni un mil·límetre.

A l’altra banda hi ha els dirigents independentistes, que sempre han estat hàbils per a emmotllar el desconcert de la gent als seus interessos. Sempre estan disposats a posar-se al capdavant de les mobilitzacions per mirar de fer-se-les a mida, proclamar abans que ningú que la culpa de tot sempre és dels altres i blindar-se així de les crítiques. En lloc de liderar el país per a mirar de convertir aquest malestar col·lectiu en quelcom productiu, exploten el malestar de la gent per tenir-la controlada i que no se’ls giri en contra.

Les selfies amb un somriure d’orella a orella dels membres del govern expliquen molt bé que l’objectiu que els dirigents independentistes perseguien amb la manifestació no tenia res a veure amb la independència, ni amb el dret a l’autodeterminació, ni tan sols amb els presos: el seu motor continua sent la mera pugna electoral per l’hegemonia dins del món independentista.

De fet, la imatge dels consellers cantant l’estaca abraçats pels carrers de Madrid és una bona metàfora de fins a quin punt s’ha degradat la política catalana. Uns polítics que ens van assegurar que si els votàvem a ells, els presos sortirien de la presó i els exiliats podrien tornar a Catalunya. Votar-los era tan necessari, i era tan vital tenir un govern efectiu, que menys d’un any i mig més tard una bona part dels consellers ja han anunciat que pleguen per a presentar-se a altres eleccions.

L’independentisme ha de recuperar la iniciativa i poder exercir la pressió sobre els seus representants polítics al marge d’un judici on només podem ser espectadors. Fer demostracions de força està molt bé, però cal que aquesta força s’enfoqui a la construcció de les condicions que ens han d’alliberar.

Utzi erantzuna

Zure e-posta helbidea ez da argitaratuko. Beharrezko eremuak * markatuta daude