Oso interesgarriak Àstrid Bierge-k azken bi urte hauetan planteatzen dituen ikuspuntuak.
Euskal Herrian, nahiko atzeratuta dagoen gure herri zafratu honetan, oraintxe ari dira sasi argudio eta pseudo jarrera horiek plazaratzen: oinarriak zabaltzea, bilateraltasuna eta abartxo…
Noski, txartoago eta beranduago!
Àstrid Bierge at her best!
(i) El pla és esperar Espanya (2018.06.28)
“Ni ERC ni JxCat han explicat quin pla tenen per poder fer efectiu el resultat de l’1-0 o d’un nou referèndum”
(https://elmon.cat/opinio/31119/el-pla-es-esperar-espanya)
En la seva visita a Washington, Quim Torra -el president que Espanya ens ha donat permís per a tenir- va seguir practicant el nou vici nacional de tractar els catalans com si fóssim organismes unicel·lulars. Primer, anunciant que proposarà un referèndum pactat al PSOE, que és una frase que no necessita cap mena de comentari. Per si algú s’havia perdut la idea bomba, JxCat, sense vergonya, va piular el vídeo amb orgull. En segon lloc, Torra va assegurar que té la “ferma convicció que aviat Catalunya s’unirà a la resta de nacions lliures del món”. Aviat. La ferma convicció.
Rebobinem. L’argument que van donar els líders processistes per renunciar a la unilateralitat és que volien protegir la gent d’una suposada -per a mi inimaginable- massacre. Després alguns hi van afegir un segon motiu. Que no som prou gent i que per tant cal eixamplar la base. Un raonament, aquest últim, que planteja dos interrogants evidents. Si durant tota la passada legislatura van considerar que teníem una majoria prou legítima, per què ara la consideren insuficient? I sobretot: què els fa pensar que, si fóssim més, Espanya ja no estaria disposada a venir a escabetxar-nos?
Més enllà de si l’amenaça de l’estat era un farol o no, el fet que el govern català li donés credibilitat no només va frustrar aquell intent sinó que, discursivament, impossibilita qualsevol futur intent a curt o mitjà termini. És a dir, si el motiu per desistir va ser l’amenaça de violència, per poder tornar a intentar-ho els caldria un escenari en què no existís tal amenaça. Oi? Perquè si ho tornessin a provar en una Espanya similar a la del present, haurien de dir, o bé que ara ja no els importa tant que ens vinguin a disparar, o bé que l’octubre del 2017 van mentir, que en realitat no es van creure l’amenaça de l’estat i que el motiu pel qual van fer-se enrere va ser un altre.
Ni ERC ni JxCat han explicat quin pla tenen per poder fer efectiu el resultat de l’1-0 o d’un nou referèndum. Ningú, res, zero patatero. Però si l’octubre van dir la veritat, només podem pensar que el seu pla és esperar fins que Espanya esdevingui un estat que jugui net, un estat que accepti un referèndum pactat o que com a mínim no ens amenaci amb l’exèrcit si tirem pel dret. Per tant, tots el qui encara confieu en l’honestedat dels líders processistes, tots els qui penseu que no ens van mentir i que no ens estan mentint, hauríeu d’arribar a la conclusió que el màxim dirigent de la colla creu amb ferma convicció que Espanya canviarà aviat.
Euskal Herrian, Urkullu jauna eta bere bilateraltasuna…
(ii) Frau electoral (2018.07.29)
“Ens expliquen que aniran fent República i que acabarem sent independents però l’únic projecte polític que proposen és queixar-se d’Espanya fins que Espanya sigui diferent.”
(https://elmon.cat/opinio/31653/frau-electoral)
Puigdemont deia l’altre dia que potser trigarà vint anys a poder trepitjar terra espanyola però que sap del cert que no trigarà tant a poder tornar a Catalunya. Donant a entendre, així, que està convençut que serem independents abans. Va piular la frase i tot. Per la seva banda, que és la mateixa, Quim Torra va dient que s’ha d’anar fent República i tal. Tenint en compte que no estan disposats a saltar-se la llei espanyola, el que això significa és que s’ha d’anar fent país rascant d’aquí i d’allà com hem fet tota la vida. I qui dia passa, any empeny.
Paral·lelament, amb la investidura de Pedro Sánchez, PDECAT i ERC han recuperat la idea del referèndum pactat, com si ell no hagués donat suport al 155 i com si el PSOE hagués deixat de ser el PSOE de fa uns mesos i de sempre. De fet, durant la mateixa roda de premsa, Puigdemont va dir que espera no sé què del nou president espanyol: “El normal és que qui rep els vots d’algú, correspongui”. El normal, diu, com si estiguéssim al Regne Unit. I també va insistir, per si algú a Espanya encara no li havia quedat clar, que aquí sempre estarem encantats de pactar un referèndum.
És a dir, ens expliquen que aniran fent República i que acabarem sent independents però l’únic projecte polític que proposen per materialitzar aquests objectius és queixar-se d’Espanya fins que Espanya sigui diferent. Fora d’aquesta esperança no expliquen cap pla, res, buit interestel·lar.
És veritat que reconeixen que a hores d’ara la prioritat és que els presos i exiliats puguin tornar a casa, però això no depèn de nosaltres i, en cas que en depengui, l’estat posarà un preu molt alt a l’alliberament dels ostatges. Però és igual, imaginem per un moment que els presos són alliberats i que els exiliats poden tornar. Meravellós, i ara què? Com fem República? Com som independents abans de vint anys?
Els polítics tenen el deure d’explicar no només els seus objectius sinó també com pretenen assolir-los. Durant molts mesos ens van demanar que els féssim confiança perquè, per motius estratègics, no podien mostrar les seves cartes. Després vam saber que, més enllà del cens universal del referèndum, no tenien asos amagats. Ara ja no parlen de cartes ni de terminis ni de fulls de ruta ni de plans B, ara ni tan sols parlen d’un pla A. Ara només desitgen, ara només esperen. Però és clar, els representants polítics no estan per desitjar, estan per complir els desitjos de la gent que els ha votat. I quan no tenen la intenció de complir el seu programa electoral o quan no tenen ni idea de com fer-ho, cometen frau electoral. No ens ho deixem fer. Fem-los fora! Les primàries impulsades per Jordi Graupera són el primer pas. L’ANC, amb una participació rècord, ja s’hi ha apuntat.
(iii) Desmuntant el processisme (27/09/2018)
“Els nostres líders utilitzen la ferida per protegir-se i justificar-se”
(https://elmon.cat/opinio/32511/desmuntant-el-processisme)
Arran del vídeo que vaig penjar a YouTube fa uns mesos, Les Motos del Procés1, tuitaires i comentaristes m’han adreçat paraules no sempre amables sobre les deficiències del moviment antiprocessista, al qual pertanyo amb orgull i que ve a dir que els líders del Procés ens han enganyat i que per tant cal canviar-los juntament amb tota la seva manera de fer politiqueta. Indignats, fan una sèrie de raonaments que resumeixo i contesto.
1. S’ho han jugat tot per fer complir el nostre mandat
El mandat no era fer un referèndum que no fos vinculant. Això ja ho vam fer a les consultes populars i el 9N. El mandat era que fessin la independència. El 2017 se la van passar dient que la raó de ser del referèndum era implementar-ne el resultat. Durant més de quinze segons, s’entenia. Més enllà de les raons, és una evidència que han fracassat en la missió de materialitzar el nostre mandat electoral.
2. És immoral criticar persones que estan pagant un preu personal tan alt
Que estiguin sent tractats molt injustament per Espanya no vol dir que hagin fet bé la seva feina a Catalunya. La indecència de la maquinària espanyola i la decència dels líders processistes no són vasos comunicants. Que estiguin patint injustament no vol dir que no puguem passar-hi comptes a la nostra manera civilitzada. No ens deixem robar també això.
Els nostres líders utilitzen la ferida per protegir-se i justificar-se. Sense presoners ni exiliats ni la conseqüent creuada dels llacets, que és el que centralitza el debat, Esquerra i PDeCAT s’haurien ensorrat. Si no fossin víctimes, la gent no els hauria perdonat l’aixecada de camisa. Tapar-se les vergonyes amb la pròpia sang és una cosa molt nostrada. És com a les pel·lis, quan algú es dispara a la cama per deslliurar-se de sospita. Jordis a banda, els qui són a la presó hi són perquè s’hi van deixar ficar. Ara ens guien a través del victimisme i de la tara, que és el que fan els màrtirs, no de l’empoderament i la virtut, que és el que fan els herois.
3. La força de l’estat va ser massa bèstia, s’ha de ser comprensiu
Això ja ho haurien hagut de preveure quan van comprometre’s a culminar el procés. Era la seva feina i ningú no els va obligar a agafar-la. Amb qui es pensaven que jugàvem? En tot cas, quan un no pot complir el seu compromís, l’única sortida digna que li queda és demanar perdó i plegar.
4. No ens van enganyar, va ser un error de càlcul
Si fos així, els dies després del “referèndum” no haurien hagut de permetre que la gent de bona fe es muntés olles mentals sobre jugades mestres. Haurien hagut de sortir a dir que la resposta internacional no havia estat l’esperada i que, si trigaven tant a decidir, no era per estratègia sinó perquè no sabien què collons fotre.
Que a la campanya de les autonòmiques ERC i JxCat es comprometessin a investir el president que sortís escollit i que finalment no ho fessin, també va ser un error de càlcul?
No ens enganyen ressuscitant la idea del referèndum pactat quan saben que la probabilitat que el PSOE hi accedeixi és zero?
No ens enganyen parlant d’implementar la República quan és obvi que no tenen ni les eines ni la voluntat de fer-ho?
5. Espanya té ostatges, és normal que els partits afluixin
Molt bé, però llavors que ho diguin. Si aquest és l’objectiu, el desembre passat s’haurien hagut de presentar dient que abaixarien veles per intentar normalitzar la situació de les persones afectades.
6. Si haguessin tirat pel dret, hi hauria hagut molts morts
Si l’amenaça de violència extrema va ser la veritable raó de l’enretirada, haurien hagut d’explicar immediatament què els havien dit i qui els ho havia dit. Però no, primer es van fer enrere sense cap dret i després van dir-nos el motiu.
En tot cas, si ells consideren que la via unilateral desencadenaria una massacre i no volen fer-se’n responsables -com si la gent no fos prou grandeta per triar si arriscar-se o no-, que reconeguin obertament que ara comparteixen el pla dels comuns: esperar que Espanya canviï per poder fer un referèndum a les bones.
7. Tenen raó, fins que no ampliem la base Europa no ens ajudarà
A Europa li importa un rave quants siguem. De fet, hi ha una gran majoria política a favor del referèndum i a Europa li rellisca. El que l’importa a Europa no és quanta gent siguem sinó les dimensions del problema que siguem capaços de generar-li. Som prou gent per armar un sagramental institucional, econòmic i moral que podria moure muntanyes.
8. Fas crítica destructiva. Proposa alguna cosa
Proposo que els fem fora. Com? No és fàcil, el processisme ha fet metàstasi. Però hi ha esperança. Que l’ANC d’Elisenda Paluzie ja no sigui una extensió dels partits és una gran notícia. Les primàries també. Són la manera idònia de renovar la política. Que els líders independentistes competeixin ens ajuda molt més que tota aquesta batalla noble però inútil dels llacets.
9. Posa-t’hi tu, si ets tan valenta
Tot un clàssic. Catalunya deu ser l’únic país del món en què, quan critiques els polítics, et diuen que deixis la teva professió i et presentis a Presidenta. Escolta, mira, jo no vull ser política i encara menys ser Presidenta. En tot cas, si ho fos, em podria equivocar i fins i tot em podria acovardir, però el que no faria mai de la vida és inventar-me excuses de mal pagador ni permetre que l’enemic em maltracti per evitar que el meu poble em faci passar comptes.
Urkullu eta Otegi jaunak: zertan ari zarete?
(iv) Desmuntant la Crida Nacional (2018.10.25)
“La Crida és la pirueta processista més rocambolesca que hem vist a les nostres vides”
(https://elmon.cat/opinio/33000/desmuntant-la-crida-nacional)
Dissabte la Crida Nacional es presenta oficialment en societat amb la celebració del seu congrés fundacional i jo, alerta spoiler, us diré què passarà. El que passarà és que no s’entendrà res. Recordeu la conferència de Quim Torra? Doncs per l’estil. Bla bla bla. La Crida és la pirueta processista més rocambolesca que hem vist a les nostres vides. Com sempre, agafen una idea genuïna, en aquest cas la necessitat de canviar l’estratègia independentista, i la perverteixen perquè acabi no significant res.
Volen fer un partit polític que superi els errors del govern de JxSí i de l’actual govern. Fins aquí correcte. Però resulta que els dos prohoms del moviment, Puigdemont i Torra, són precisament els líders d’aquests dos governs! Com es menja que els màxims responsables polítics del país engeguin un partit per poder esmenar els errors que ells mateixos han comès i segueixen cometent? Si creuen que ho van fer malament, que ho reconeguin i s’apartin. Si creuen que ho estan fent malament, que ho arreglin o s’apartin.
Alguns diran que Puigdemont i Torra no poden fer el que voldrien per culpa del sector més autonomista del PDECat i de les baralles amb Esquerra. Si és així, si el President de la Generalitat i el President a l’exili consideren que no tenen marge de maniobra per governar com voldrien, el que haurien de fer és convocar eleccions i presentar un programa i una candidatura amb la qual se sentin còmodes. I que guanyin els millors.
Pel que fa a l’objectiu de La Crida, el manifest proposa desenvolupar i desplegar una estratègia per fer la independència. Fantàstic. Però com? Agustí Colomines, que és qui fa les xerrades i surt als mitjans explicant de què va la cosa, creu que cal forçar un referèndum. I això com es fa? Eixamplant la base, va dir a la tele. Bingo! També va avisar que, com que l’independentisme català no vol que hi hagi morts, el procés haurà de ser llarg.
Quan rasques una mica es fa evident que la Crida neix amb els arguments clàssics del processisme. No som prou gent i, per tant, si ho intentéssim per la via unilateral, ens matarien a plaer. El que hem de fer, doncs, és eixamplar la base per poder forçar un referèndum amb el suport d’Europa i sense que haguem de patir per les nostres vides. Ho dic sempre: si renunciem a la unilateralitat, per molts que siguem, no estarem mai en condicions de forçar ni exigir res. I com millor organitzem l’exercici de la desobediència, de l’empoderament, menys risc hi haurà que utilitzin la violència per aturar-nos. La massacre és impossible en qualsevol dels escenaris.
La Casa Gran del Catalanisme, JxSí, JxCat, el Consell de la República, el Fòrum Cívic i Social per al Debat Constituent, La Crida Nacional… Tot són camàndules d’inspiració massista perquè els independentistes genuïns corrin darrere d’una pastanaga. Tot són invents per dissimular la convicció fundacional del processisme que ens governa: fins que Espanya no canviï, mai podrem ser independents.
Urkullu, Otegi: irakurri mesedez, arren, faborez, otoi, please!
(v) La rendició d’Esquerra (2019.01.10)
“L’estratègia independentista dels convergents és un bluf i la d’Esquerra és inexistent.”
(https://elmon.cat/opinio/34362/la-rendicio-desquerra)
Tenim sobre la taula dos formats de rendició. D’una banda, la de l’univers convergent, que tira de pastanagues com la Crida, el Consell per la República o la tardor calenta i de mentides barroeres tipus si fos per nosaltres Puigdemont ja hauria estat investit president –que dius, quins sants collons. D’altra banda tenim a Esquerra, que un cop passades les eleccions va decidir renunciar obertament a la independència com a objectiu a curt o mitjà termini.
És a dir, l’estratègia independentista dels convergents és un bluf i la d’Esquerra és inexistent. De Convergència ja en vaig parlar i tampoc és que hi hagi primícia perquè porten tota la vida explicant-nos sopars de duro. Però la mutació d’Esquerra és la més sorprenent que he vist mai en política i quan sento parlar els seus representants encara m’he de fregar els ulls per comprovar que sí, que són les mateixes persones d’abans.
Esquerra, després de dir que renunciava a la via unilateral perquè ens matarien com a cuques, ara vol ampliar la base. Per això presenten Maragall com a alcaldable per Barcelona, perquè el seu perfil és idoni per acostar-se i pactar amb els qui encara tenen somnis humits amb l’Espanya federal i plurinacional que va voler vendre Zapatero. El gran problema d’aquest pla no és només que sigui lent, sinó que no soluciona els problemes que ens van impedir tirar endavant l’octubre del 2017, ni tan sols si assumim l’amenaça de violència extrema com a motiu vàlid i creïble per l’enretirada. És a dir, si l’estat espanyol està veritablement disposat a utilitzar l’exèrcit en contra de la població, ho farà siguem 5 o siguem 7. I així amb tot. Cap dels motius que puguem pensar per explicar la nostra derrota hauria estat superable pel fet de ser un quinze o un vint per cent més de gent.
Sergi Sol, el de la sopa, publicava l’altre dia un article en què deixava molt clar quin és l’objectiu d’Esquerra a curt termini. Després de dir que els crítics som uns hooligans i tal, escrivia que “l’únic embat de debò” és el judici als presos i que per tant “cal saber rendibilitzar-lo al màxim”. També aquí, Esquerra s’està marcant un objectiu absurd. D’aquest judici en serem purs espectadors, no hi tenim res a pelar, no hi ha res que puguem fer per decantar la balança. Naturalment descarto com a eina de poder la nostra influència sobre uns pressupostos que, si no surten, es prorroguen i punt. Per tant, plantejar aquest judici com la millor oportunitat per plantar cara a l’estat o per avançar en algun sentit, demostra fins a quin punt Esquerra ha renunciat a tot. I demostra, també, que un país no pot ser dirigit per ostatges perquè llavors és el país sencer el que queda segrestat.
ERC eta EH Bildu, batera!!!! Mon dieu!!!!
(vi) Les males arts de Puigdemont (24/01/2019)
“És covard que utilitzin les tares d’ERC per tapar les seves, que són les mateixes. És un sistema de subsistència parasitari i indigne”
(https://elmon.cat/opinio/34653/les-males-arts-de-puigdemont)
Carles Puigdemont acaba de presentar una denúncia al Tribunal Constitucional espanyol contra Roger Torrent i la Mesa del Parlament per haver-li enretirat, l’octubre passat, el dret a votar per delegació al ple. Una mesura que es va aplicar per l’acord entre els membres de la Mesa d’ERC i del PSC i que acatava l’ordre enviada per Llarena des del Suprem. Des de JxCat s’ha dit que aquesta bala no va dirigida a Torrent ni a ERC, que la denúncia al TC s’ha fet com a tràmit per poder portar el cas als jutjats internacionals. Però és evident que, diguin el que diguin, la denúncia remena ferida.
Concretament la que es va obrir el gener passat quan Torrent va decidir “ajornar” el seu ple d’investidura. Des de llavors, Puigdemont ha tret tant rèdit com ha pogut a la decisió d’Esquerra. Tot just sortir la notícia, va gravar un vídeo amb cara d’enfadat en què deia que la democràcia ni s’ajorna ni se suspèn. Eduard Pujol sortia a la ràdio afirmant, determinadíssim, que no podíem cedir en la presidència perquè llavors cediríem en tot. Després van estar mesos donant canxa al tema de la reforma de la Llei de Presidència, que havia de permetre la investidura a distància. Un cop investit, deia Puigdemont, tornaria com a President. Ens ho van voler vendre com si la iniciativa tingués alguna possibilitat de passar el filtre espanyol. Pastanaga, vaja. La van tombar, és clar. Ara es veu que ho volen tornar a intentar… Durant aquest any, en moltes ocasions Puigdemont i el seu entorn han retret a Torrent i a ERC el seu acatament i sempre diuen que, si fos per ells, s’hauria investit el president legítim.
És insultant que ens vulguin fer creure que realment estan disposats a saltar-se la llei espanyola i que, si no ho fan, és perquè ERC els té lligats de mans i peus. Com ens podem empassar que un grup de dirigents que van renunciar a la unilateralitat a l’hora de fer la independència vulguin exercir-la per investir un president escollit en unes eleccions autonòmiques? Però si lideren un Govern que funciona a toc de pito i que ho acata tot! En la resta d’obediències tampoc no hi tenen res a veure? És covard que utilitzin les tares d’ERC per tapar les seves, que són les mateixes. És un sistema de subsistència parasitari i indigne. Baixa política.
(vii) Si tothom fes com Maragall (2019.02.07)
“És evident que ni a Maragall ni a Colau els preocupa que el català s’acabi residualitzant, que és el que passaria si tothom fes com ells”
(https://elmon.cat/opinio/34878/si-tothom-fes-com-maragall)
Fa anys, a la primera classe d’una assignatura de la facultat, una noia de Montblanc va alçar la mà per demanar a la professora que fes la classe en castellà perquè a l’aula hi havia un noi Erasmus. Que clar, que el pobre encara no entén res i que a vostè doncs què li costa parlar en castellà. Un xiuxiueig elèctric es va escampar per les bancades. La professora, dolça però rotunda, va contestar: “No”. Va explicar que si tothom renunciés a parlar català quan alguns dels oients no l’entenen, no es faria cap classe universitària ni cap altre activitat pública en la llengua pròpia del país, que això la faria socialment innecessària i que per tant acabaria desapareixent. I que ensenyar en català era el seu dret però també el seu deure com a persona compromesa amb la normalització de la seva llengua.
Hi he pensat arran de la conferència que va fer l’altre dia Ernest Maragall al Círculo Ecuestre de Barcelona, on va accedir a passar-se al castellà perquè a la sala hi havia empresaris alemanys (instal·lats a Barcelona). Es veu que Maragall va remugar i va dir que tenia dret a parlar català. Tot seguit va decidir canviar de llengua perquè la conferència no quedés eclipsada pel tema en qüestió. El típic “no m’agrada però va, encula’m i no en parlem més”.
Recordo una situació similar en un acte d’Ada Colau al barri de Sant Martí, quan ja era alcaldessa. En un punt van passar-li una nota i llavors va dir: “Em diuen que… hay gente que tiene dificultades con el catalán. Me paso al castellano sin ningun problema. Hablo los dos idiomas sin ningun problema”.
Les reaccions de Maragall i Colau, tot i ser diferents, acaben sent la mateixa cosa. Fent una analogia mediambiental, Colau seria com la persona que no recicla perquè pensa que el canvi climàtic no existeix i Maragall seria la persona que reconeix el problema però passa de reciclar perquè ara no li va bé. És evident que, per A o per B, als dos perfils els importa un rave la supervivència del planeta. I és evident que ni a Maragall ni a Colau els preocupa que el català s’acabi residualitzant, que és el que passaria si tothom fes com ells.
Si a la meva professora li hagués passat el que va passar-li a Maragall, hauria dit que les persones que viuen a Catalunya i no entenen el català tenen un problema, que aquest problema és seu i que no és just que nosaltres els l’haguem de solucionar en sacrifici de la nostra llengua. Per molt rics i alemanys que siguin, senyor oligarca Maragall.
(Ezagutzen dut horrelako egoera. Ibar Ezkerreko Sestaon antzeko oharra pasatu zidan EH Bilduko batek. Protesta ofiziala egin nuen.)
(viii) Depèn de nosaltres (2019.02.22)
“No podem deixar que l’empresonament físic dels nostres dirigents ens empresoni mentalment a tots”
(https://elmon.cat/opinio/35166/depen-de-nosaltres)
Quan coincidim, el meu company de pis sempre em parla del judici. Que la fiscal de l’estat és curta rematada, que el tal ha fet un clasca que no vegis, que no tenen temps per dormir, que Espanya és patètica, que els advocats defensors són boníssims, etc. Jo suspiro amb un punt de resignació. Ja li he explicat molts cops què en penso, de què ens està passant. I és curiós perquè sempre que fem anàlisi política de sofà, acaba estant d’acord amb mi. Veu que som en un pou, que hauríem d’estar posant la força en la replanificació i que amb els dirigents que tenim és impossible fer-ho. I tot i així, a l’hora de la veritat no pot evitar consumir amb gula el que sap que li fa mal, que ens fa mal.
A mi el judici em provoca molta tristesa. Hi veig la nostra derrota. Naturalment també hi veig persones injustament jutjades. Això sempre em resulta trist, i encara més si se les jutja per idees i accions en les quals crec. Però la pena que em fa veure-hi la derrota del meu país és immensament superior. Per això no m’agrada mirar-lo ni que me’n parlin, perquè ja ho sé, que hem perdut. No em vull enfadar, no em vull deprimir, vull posar tota la força a trobar la manera de sortir-nos-en.
No podem deixar que l’empresonament físic dels nostres dirigents ens empresoni mentalment a tots. No és cert que ens jutgin a tots. Jutgen la nostra causa, sí, però tota la resta d’independenstistes som lliures per defensar-la. No podem deixar que l’estat espanyol, privant de llibertat algunes persones, desactivi la lluita per la llibertat del nostre país, que porta 300 anys ocupat. No ens ho podem deixar fer, això. Els intents de revolució, si s’aturen per solidaritat amb els qui en paguen costos directes, no poden arribar mai a revolucionar l’ordre establert.
No podem sacrificar el nostre objectiu nacional per ells. És injust que se’ns demani això, no està bé. I ens ho demanen, no directament però i tant que ens ho demanen. No ens volen deixar anar, ens estiren avall, cap on són ells. El govern no té full de ruta i està bloquejat, els presos i exiliats no han renunciat a l’activitat política malgrat estar de mans lligades i els partits –i les elits que en mengen- alimenten el marc victimista per retenir-nos a través de la pena i la por, perquè no decidim revifar i reprendre el nostre camí. Quan s’hagi acabat el judici, passi el que passi, seguiran fent el mateix perquè seguiran actuant, encara més que abans, des de la por. Sempre més se sentiran amenaçats.
Els presos polítics, els exiliats i els seus partits no volen que recuperem la independència com a prioritat política real. Per això ens vénen a dir que és impossible. Que hem de ser més, que no som prou forts, que els altres països no ens reconeixerien mai, que l’estat ens vindria a matar… No volen que hi tornem a creure com hi crèiem fins fa poc perquè pensen en la seva supervivència -respecte de l’estat repressor i respecte dels votants, que en aquest marc els tornarien a exigir unes coses que no estan en condicions de complir.
Bé, doncs nosaltres hem de fer el mateix, pensar en la nostra supervivència. I no sobreviurem si seguim enganxats a la tele xuclats per un drama que no podrem canviar des de la mera reivindicació. Ara mateix estem relegats a ser espectadors de la nostra història i no ens hi podem conformar. Només ens en sortirem si recuperem la fortalesa mental de l’1-O, és a dir la convicció que la nostra sobirania és innegociable i que per tant tot depèn de nosaltres, que depenem de nosaltres. No vam negociar la nostra sobirania amb els policies espanyols per sentit de supervivència i, pel mateix motiu, no l’hauríem d’estar negociant amb els nostres representants.
Ideiak argi. Joerak garbi.
(Antzekoak sentitzen ditut gure Herriaren egoera latzaz, PNV eta EH Bildukoen noraezaz… Baina dena, den dena gure esku dago, ez mandangazale hutsa diren GED delakoaren esku.)
(ix) Si vols que torni el President, has de votar el President
“L’objectiu principal de l’estratègia de Puigdemont no és l’èxit sinó sortir del pas generant falses expectatives”
(https://elmon.cat/opinio/35511/si-vols-que-torni-el-president-has-de-votar-el-president)
Puigdemont es va presentar a les eleccions dient que si guanyava tornaria i al final va guanyar però no va tornar. No va tornar per motius que ja existien quan va adquirir el seu compromís. Quan fa uns mesos Ricard Ustrell va preguntar-li sobre el tema, es va justificar explicant que ell, el que havia dit, és que tornaria si prèviament se l’havia investit. És a dir, a distància.
Se li podria retreure que amagués aquesta informació tan important a la lletra petita de la promesa electoral -la promesa estrella de la candidatura, la que va donar-li la victòria-, però aquest retret faria curt perquè la seva explicació, directament, és mentida. En un vídeo de campanya, per exemple, va dir: “Si vosaltres voleu, si voleu que sigui al Parlament, jo hi seré, jo prendré possessió (…), i a més a més, continuaré sent el President de la Generalitat si el poble de Catalunya ho vol i no hi haurà res que m’impedeixi defensar els meus drets”. Si el poble de Catalunya ho vol. No el Parlament, la gent. I en una entrevista, va dir: “Legalment jo puc ser investit i tenen el deure de deixar-me assistir al debat d’investidura i als debats parlamentaris”. I en una roda de premsa organitzada per l’ACN, fins i tot va admetre que la investidura no es podia fer des de Brussel·les ni des de la presó. Podria seguir donant exemples de totes les declaracions que desmenteixen de manera explícita la seva justificació posterior.
Ara Puigdemont es presenta a les eleccions europees amb el compromís de tornar a Catalunya si prèviament té l’acta d’eurodiputat. De nou, l’objectiu principal de l’estratègia no és l’èxit sinó sortir del pas generant falses expectatives. És el que fan sempre, engegar projectes no perquè pensin que poden materialitzar-se sinó perquè pensen que podran aprofitar el fracàs. Van organitzar el referèndum pensant que l’estat l’impediria, Puigdemont va dir que tornaria sabent que no podria tornar i després van intentar reformar la Llei de Presidència perquè fos investit a distància quan era ultraevident que el TC suspendria la reforma. Les estratègies processistes mai pensen en clau de victòria, sempre juguen a perdre. Ens fixem aquest objectiu perquè, quan Espanya ens ho impedeixi, quedi retratada davant del món. I és que, encara que a Puigdemont li sortís bé la jugada i, contra tot pronòstic, pogués tornar com a eurodiputat i fins i tot ser investit president, l’únic rèdit real que en trauríem seria poder demostrar, per enèssima vegada, que Europa és més justa que Espanya.
Bai, Àstrid at her best!
Astrid-ek salatzen duen guztia da, hain zuzen ere, hego Euskal Herrian, PNV eta EH Bildukoen bidez izango dugun etorkizun hurbila.
Jakin dezagun! Eta presta gaitezen!
