Katalunia: Autonomia ‘berria’? Ez, independentzia!

(i) Besteak…

Els tremendos eren els altres

Diana Coromines

(http://unilateral.cat/2019/02/25/els-tremendos-eren-els-altres/)

«És tremendo, eh, aquest Santi Vila?», va dir la meva neboda de 3 anys, la nit del 27 d’octubre. En una família d’independentistes de tota la vida, on la política s’ha seguit i comentat sempre al mil·límetre, la més petita era qui resumia millor la jornada de la declaració simbòlica. Havien brindat i tot, però arribaven a aquella fita cansats i malalts d’estrès perquè d’ençà del dia 4 ja es veia que les coses no anaven com havien d’anar. I mentre seguien la festa a Sant Jaume per televisió, l’eufòria es barrejava amb tota mena d’insults i penjaments. L’ase dels cops era el «botifler1» del Santi Vila, després que Puigdemont hagués deixat mig país amb mal d’estómac i amb problemes per dormir amb la no-declaració del dia 10.

No hauria dit mai que la sortida de la meva neboda (que en aquell moment ens va semblar enginyosa i prou), em serviria, un any després, com a clau de volta per interpretar globalment què ha passat i per què ens trobem en una situació nacionalment tan precària, amb unes institucions buides de sobirania, un 155 encobert i uns judicis on els polítics que ens havien de dur a la independència justifiquen dia rere dia de manera detallada allò que no van fer. El «pobres! Diuen qualsevol cosa per salvar-se de la presó» no s’aguanta per enlloc, perquè tot allò que diuen ho farceixen immediatament de proves documentals perquè no quedi ni una ombra de dubte que mai no van tenir intenció de fer res en el sentit estricte de la paraula, que és l’únic que dóna sentit ple a la política. «Fer» en sentit figurat, com qui fa volar coloms, pot ser apassionant en literatura o filosofia, però aplicat a la política és devastador, a més de ser un frau democràtic.

El cas és que Santi Vila, encara que costi d’acceptar i malgrat l’estigma que carrega, ha resultat ser més honrat que tots els polítics que avui són a la presó o a l’exili. Perquè abans de continuar amb una farsa que va considerar, amb bon criteri, que ja no es podia sostenir més, va preferir quedar com el que és, un mentider (recordeu quan deia, sense que li tremolés la veu, que estava disposat a anar a la presó?), abans que continuar inflant la mentida fins a l’infinit i d’una manera vexant per a tots. Una mentida reconeguda a temps sempre és més honorable que una mentida que s’allargassa sòrdidament més enllà de l’estat en què el seu efecte és fresc i té un sentit; perquè totes les mentides en tenen, de data de caducitat.

L’engany de fer-nos creure que faríem la independència mentre fiaven a l’Estat tot el fracàs del procés per continuar amb els seus càrrecs i sous, és greu. Però encara ho és més quan, un cop jugada aquesta carta i havent-la jugat malament a totes dues bandes, continues explotant el rèdit d’una mentida que s’ha podrit. Has jugat amb foc a casa, enganyant els teus votants, i has jugat a provocar, amb la coqueteria del sotmès, la bèstia espanyola; amb els pactes de la transició no s’hi pot fer broma a mitges. La independència no es va fer, i alhora que ens confessen que aquell dia, al Parlament, només expressaven una opinió, i quan la data de caducitat de la mentida ja ha vençut sobradament, continuen intentant fer-nos creure que ara sí, que faran la República. I no només això, sinó que —i aquí és on la mentida es torna sòrdida, perquè mira de lligar el destí d’uns líders impedits per la repressió espanyola amb el de tots els catalans— pretenen liderar l’acció política (sic) des de la presó i l’exili.

I per això ens presenten el Consell de la República per enèsima vegada, amb una República Digital que figura que emularà l’estoniana però que, per ara, l’únic que ha fet són taules rodones (amb lliurament de premis inclòs!) per discutir què és un blockchain o encarregar feines disperses que, si s’enfoquessin bé podrien ser d’una gran responsabilitat i abast, però que ningú no està disposat a dur a terme del tot per por de represàlies. I per això les llistes de PDeCat-La Crida-JuntsxCat-ERC a totes les eleccions que vénen (municipals, europees, espanyoles) estan liderades pels presos polítics, com si la seva desgràcia fos la nostra. I per això la filla de Quim Forn va «guanyar» una plaça a la Delegació de la Generalitat al Regne Unit —a la qual s’havien presentat professionals amb uns currículums i experiència molt sòlids—; perquè la plaça era per a la filla d’un pres.

Si no van fer cap acció real quan eren lliures i amb els peus ben ferms al país que se suposava que governaven, com ens hem d’empassar que tota aquesta pobra gent, víctimes d’una mentida que com més va més ens degrada a tots, ens trauran de l’atzucac on som? Els tremendos, en realitat, eren els altres. Compadim-los, si cal, però no confonguem el seu destí amb el nostre. Que la seva mentida no ens arrossegui a un procés de degradació sense alegria, ni futur, ni cap horitzó de llibertat.

(Espainieraz hemen: https://www.unibertsitatea.net/blogak/heterodoxia/2019/02/25/autonomia-pixka-bat-gehixeago-mesedez/#comment-6934)

(ii) Katalunia/Espainia, Josep Pla tartean

El tema és Catalunya

Enric Vila

(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-tema-es-catalunya_358839_102.html)

L’Enric Juliana va publicar diumenge un article sobre “el nou cicle electoral” que tenia voluntat de marcar època i que es titulava “Espanya és el tema”. Si no em falla la memòria, l’endemà que Artur Mas es quedés sense la “majoria excepcional” que demanava en els comicis del 2012, en va treure un que va fer forrolla i que es titulava: “Guanya Espanya“. 

Llavors el rei Joan Carles no havia abdicat, encara; CiU no havia desaparegut, Ciutadans no havia desembarcat a Madrid i la ultradreta no marcava el ritme de l’agenda espanyola. Els darrers anys els pilars de l’Estat han estat fortament erosionats per la política catalana. Tant és així, que el futur del PSOE està en mans tres partits que no van votar la Constitució i que han treballat en contra seu sempre que han pogut ―ERC, Podemos i PNB―.

Juliana té raó que la flamarada espanyolista marca els debats dels partits de Madrid i Barcelona. Junqueras i Puigdemont s’han abraçat tan fort a la mitologia de la Segona República que Pedro Sánchez pot anar al Rosselló a reivindicar Antonio Machado sense que cap polític li recordi que ha sortit del seu país però no de Catalunya. Tot i així, les coses importants sovint ens passen desapercebudes fins que no les tenim a sobre.  

Les eleccions de l’abril a mi em recorden el llibre que Josep Pla va dedicar a Israel. Pla va farcir-lo de reflexions que encara avui travessen els discursos protegits per l’exèrcit espanyol. “Com és possible ―diuen― que els jueus, que generalment són tan llestos, que tenen un sentit tan pràctic, que saben amb claredat què volen a cada moment es dediquin a ressuscitar una llengua morta, que ningú no entén, que no té cap utilitat, havent pogut adoptar una llengua que els hauria permès de volar entre continents?”.

El fet que el món convergent vagi a les eleccions com una gallina sense cap i que l’imaginari de Rufián s’hagi apoderat de la cúpula d’ERC pot contribuir a fomentar la confusió. Tot i així, la propaganda ha perdut aquella capacitat d’emmascarar la realitat catalana que tenia en els temps de Franco. Estic segur que els corresponsals de La Vanguardia no trigaran a constatar que el tema important de les eleccions d’abril no és pas Espanya, sinó l’article 155, és a dir, la independència de Catalunya.

En el llibre d’Israel, Pla vaticina, sortejant la vigilància de la censura de Madrid: “Quan els jueus parlin i escriguin amb la seva llengua la seva personalitat serà molt més concreta i autèntica. Deixaran de ser esperits d’imitació, falsificacions i succedanis d’altres esperits. L’aparició d’Israel podria afavorir la germinació i l’eclosió de nous matisos originals de la cultura i la personalitat”. No és això el que ha passat a l’estat espanyol els darrers anys?

Espanya ha començat a trontollar tan bon punt els votants de Catalunya han gosat parlar del món en els seus propis termes. Jo no diria que l’eix social ha quedat absorbit pel nacional, com afirma Juliana, sinó més aviat que ja no el dissimula. Tampoc no criticaria que l’independentisme hagi fabricat la “política espanyola dels darrers 10 anys”. Ara ja no hi ha res que pugui amagar als catalans que han sigut rucs de creure que el benestar es podia mantenir deixant de banda els valors nacionals.

El PSOE alça la bandera d’Espanya pel mateix motiu que l’alcen Vox, el PP o Ciutadans, perquè és un partit espanyol que veu perillar la seva nació, tal com l’havia concebut sempre i tal com es va concebre en la Constitució, amb els catalans sotmesos i folkloritzats. Si el PSOE reivindica Espanya és perquè l’intent de Junqueras i de Mas de fer empassar als votants una segona Transició per tapar les seves mentides ha fracassat. 

Tant se val que Sergi Sol critiqui el nacionalisme de l’ANC o que Toni Soler participi en el linxament de Toni Albà per envernissar de sentiments humanitaris el gir oligàrquic d’ERC. Tant se val que els carronyers facin servir el dolor de les dones per dissimular el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. En altres èpoques havien fet servir els morts d’ETA i, en períodes més foscos, les txeques de l’estalinisme o les matances dels nazis a Polònia.

Si en els darrers 10 anys els espanyols han descobert la nació catalana al Principat, la propera legislatura és possible que assisteixin a l’eclosió del nacionalisme valencià i fins i tot balear. Pla sabia que Franco perseguia la seva llengua perquè connectava els catalans amb una història anterior a l’espanyola, que Madrid no podia controlar. “La resurrecció de l’hebreu equival a la reconstrucció de la societat d’Israel, atomitzada i dispersa durant gairebé dos mil anys”, escriu en el llibre. 

El referèndum de l’1 d’octubre ha posat en marxa, en el pla polític, la dinàmica que l’ensenyament de la llengua va posar en marxa en el pla social, a partir de 1980. Enredats per la seva arrogància mesetària, els nois de Podemos van utilitzar la força del dret a l’autodeterminació de catapulta per assaltar la Moncloa. Destruïda la possibilitat de conquerir el govern d’Espanya, la desintegració del seu espai té molts números per despertar els països catalans.

A mesura que els partits espanyols parlin més i més del seu país, Espanya esdevindrà una marca cada cop més estrafolària i antidemocràtica en els territoris de llengua catalana. A Vox, al PP i a Ciutadans els passarà, a Catalunya, com aquells barrets de torero que es venen a la Ramble. De res no servirà que Sánchez digui que la Constitució recull l’esperit de la República o que passi de puntetes per sobre el tema Gibraltar. És igual que presenti el PSOE com el partit de la concòrdia, en plan Francesc Cambó.

Tant si el PSOE guanya, com si perd les eleccions, els espanyols continuaran descobrint que la seva nació no pot integrar els catalans per la via democràtica. Si els partits de Madrid no han pogut dissoldre Catalunya dins l’Estat amagant la seva pròpia bandera, és difícil que ho aconsegueixin ara exacerbant el nacionalisme. La reactivació de l’article 155 per part d’un eventual govern de dretes tornaria a fer parlar el cas de Kosovo. 

En el cicle que s’obrirà aquest abril, doncs, el tema tornarà a ser Catalunya. El problema que té l’Espanya democràtica és que tothom té dret a gaudir de la seva pàtria i que no hi ha res més sensual que pertànyer a un país lliure. El règim del 1978, amb el Felip VI engabiat a dins, anirà quedant desfigurat en mans dels mateixos elements que els artífexs de la Transició van amagar al soterrani per intentar superar el passat autoritari de l’Estat.

Si el fenomen de Ciutadans no s’explica sense la immigració que Franco va utilitzar per mirar de castellanitzar Catalunya i València, Vox i el nou PP recorden massa l’Espanya que va obligar el pobre Pla a fer servir temes com la fundació de l’Estat d’Israel per parlar del seu país. La flamarada patriòtica que s’ha apoderat de la política espanyola contribuirà a separar encara més Madrid de Barcelona. En aquest sentit, es pot dir que és beneficiosa per a la llibertat. 

Galderatxo bat:

Ba ote daukate goian agertzen diren bi artikuluek (eta atzoko Bernat Dedéu-renak2) inongo zerikusirik Baskongadetan eta Nafarroan ikusten ari garenarekin?

Ikasiko ote dugu inoiz euskaldunok politikan garrantzitsuena independentzia dela, eta ez mandangaren bidez lortu nahi den inongo autonomiarik?


1‘ Traidorea’.

Iruzkinak (3)

Utzi erantzuna joseba(r)i Cancel Reply

Zure e-posta helbidea ez da argitaratuko. Beharrezko eremuak * markatuta daude