Katalunia: Iparra ez galtzeko, aldebakartasuna!

(i) ¡A por ellos!, segona part

Bernat Dedéu
Barcelona. Diumenge, 20 de gener de 2019

(https://twitter.com/tobararbulu/status/1086916636316180481)

Una de les normes fonamentals de l’art de la guerra aconsella conèixer molt bé el teu enemic abans d’entrar en batalla. Aquest, segurament, ha estat el principal defecte del procés d’independència que ha derivat en la present neoautonomia. No penso només en l’error d’infravalorar les capacitats repressores d’Espanya quan aquesta veu amenaçada la seva integritat territorial (policials, judicials, etc.), sinó també la idea post-21-D segons la qual, si el sobiranisme desescalava la seva intensitat, l’Estat també aturaria màquines: contràriament, quan hom afluixa incentiva encara més la repressió dels seus aparells ideològics. Aquesta darrera idea es va exemplificar políticament en la famosa tesi de renunciar a la via unilateral per eixamplar la base: com s’ha vist, fent concessions i fent bona cara a l’Estat només aconsegueixes que s’enfurismi encara més.

Seguint aquesta ideologia perversa, Convergència i Esquerra investiren Pedro Sánchez, afirmant que la caiguda de Rajoy implicaria una situació de relaxament institucional més propícia per a presos i exiliats. Ben al contrari, l’Estat s’ha radicalitzat, Aznar ha tornat per jacobinitzar encara més el conservadorisme espanyol i la ultradreta ja té carta blanca per entrar a parlaments i institucions. Però hi ha una cosa molt més important que tota aquesta politiqueta, i que continua escapant-se fins i tot als independentistes més sagaços: l’onada de repressió que es prepara per continuar criminalitzant l’independentisme no és només cosa d’un partit espanyol, és una qüestió d’Estat. Ho demostren, per posar un exemple ben conegut, les recents detencions d’alcaldes de la CUP i d’un fotoperiodista pel simple fet d’haver exercit el seu legítim dret de manifestació. 

Aquesta és la segona part de l’A por ellos, una onada repressiva que potser no serà tan visible o sorollosa com la de les porres de l’1-O, però que, pel seu caràcter de micropoder i de gota malaia, ja no podrà aturar-se fent guàrdia en un col·legi electoral o a base de manifestacions, per massives que siguin. Ens vam passar molt de temps discutint si els independentistes havíem d’anar encaputxats o a cara descoberta pel món, quan qui du sempre caputxa i es permet retenir ciutadans sense ni identificar-se, ara com ara, només és la policia espanyola. Mentre el sobiranisme estigui focalitzat en l’alliberament dels presos i el judici de l’1-O, l’Estat anirà fent, sovint sense que ni els ciutadans de Catalunya notin el seu poder opressor. Si per reprimir cal violentar la mateixa llei, ho faran: amb els bascos no van tenir cap problema per travessar tots els límits i al final els va sortir prou bé.  

Però no tot són mals presagis, estimats lectors; fins i tot el plom d’en Manuel Milián Mestre s’ha atrevit a dir fa ben poc que Madrid tracta Catalunya com una colònia. Potser si te n’haguessis adonat abans, Manolo, tindries una panxota menys curulla, però podries anar pel món amb molta més dignitat. Ara només et falta admetre que som un poble ocupat, en què un jurista no pot entrar en una comissaria de policia emprant la nostra llengua, i ja ho tindríem. A la propera vida, reacciona abans, Manolo.

(ii) Cap a la Indepedència

Assemblea Nacional @assemblea

(https://twitter.com/assemblea/status/1087777667162820608)

@epaluzieQuè més ha de fer l’Estat espanyol perquè entenguem que no ens reconeixerà mai com a subjecte polític? El referèndum no hi és ni hi serà. Per això a l’@assemblea ens refermem en la via unilateral. Reorientem-nos per reprendre el camí #CapALaIndependència

(Ikus bideoa)

Cap a la independència

El nostre Govern no es va veure capaç de complir el mandat de l’1 d’Octubre.

2019 urt. 22

(iii) Nous lideratges

Enric Vila
Barcelona. Dimarts, 22 de gener de 2019
(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-nous-lideratges_346299_102.html)

Macià Alavedra m’havia dit més d’una vegada que quan un partit o una facció política reclama lideratges nous és que està a les últimes. Els liders no es fabriquen, ni es demanen, apareixen al bell mig del camí de manera inesperada i molt sovint molesta. 

Un líder és una figura incòmoda, sobretot quan comença la seva carrera. La funció del líder és impulsar solucions noves en els períodes d’incertesa, justament quan la majoria de la gent té tendència a aferrar-se a les fórmules de sempre, fins i tot encara que les sàpiga equivocades o caduques.

Les entrevistes que Jordi Cuixart i Carles Puigdemont han donat aquesta setmana m’hi han fet pensar. Em crida l’atenció que tots dos hagin coincidit a dir, en els mitjans públics de la Generalitat, que el país necessita lideratges nous. Sobretot perquè la seva reflexió sembla que ve induïda, en els dos casos, per una pregunta del presentador de torn. 

El problema de Cuixart i Puigdemont és que van creure que podrien canviar les coses des de dins i han quedat atrapats en la teranyina teixida per la Transició. Igual que Quim Torra, tots dos pertanyen a una generació que es va creure que la democràcia consistia a fer mitjana amb la mediocritat per no ofendre el poble ni, sobretot, els espanyols.

Quan Puigdemont posa Elsa Artadi com a exemple de nou lideratge em fa pensar en Jordi Sànchez quan critica les “ànsies partidistes”, com si ell no treballés per uns interessos molt concrets. Artadi va fer carrera en la piscifactoria autonomista i va col·laborar amb l’aplicació del 155, igual que Pere Aragonès, que també es presenta com una cara fresca, com caiguda del cel. 

Un exemple de polític amb vocació de líder que he conegut és Uriel Bertran, que es va petar el consens per aprovar l’Estatut, quan Madrid intentava comprar ERC aprofitant les prevendes del tripartit. Un altre exemple seria Anna Arqué, que ha mantingut el mateix discurs sobre l’autodeterminació des que va aparèixer en les consultes. 

López Tena, Joan Laporta o Joan Carretero també tenien vocació de líders, amb les limitacions o els errors que cadascú els vulgui atribuir. I Jordi Pujol, naturalment, sobretot quan escrivia llibres demanant més poetes i menys estudis sociològics. Després es va pensar que el lideratge és per sempre, com un amor masclista o una feina guanyada per oposició.

Un líder només parla dels deixebles quan vol perpetuar-se en el poder, perquè sap que el líder de debò o bé s’imposa per la seva pròpia força o bé cau pel pedregar amb el seu projecte. El líder surt de les entranyes del poble, però és més intel·ligent i més fort que el mateix poble. No es fa l’orni amb els temes importants perquè sap que si fa mitjana amb la mentida quan arribi el moment de la veritat no tindrà prou força per respondre. 

Cuixart i Puigdemont diuen ara que calen lideratges nous. Després de 14 mesos afirmen que l’exili i la presó no han de monopolitzar la política del país. El processisme està esgotat i el culebrot que Espanya muntarà als tribunals acabarà de rematar-lo. Tot i així aquesta reivindicació és una mena de cinisme pòstum, igual que les crides a estimar els espanyols que fa Oriol Junqueras. 

Justament el darrer número del The Atlantic porta un reportatge dedicat al paper que la ràbia ha tingut en el progrés d’Estats Units que m’ha recordat el líder ERC. Contra els discursos que miren d’estigmatitzar-la, i de pintar-la com una reminiscència simiesca, la revista explica que és una de les emocions humanes més complexes i que apareix més a la Bíblia. 

Segons el reportatge, la capacitat d’enrabiar-se serveix per millorar la qualitat de les relacions humanes i per obrir debats i canals de comunicació que altrament quedarien soterrats per les actituds acomodatícies. La revista reconeix que la ràbia és poc estètica i fins i tot perillosa, però també explica que soterrar-la castra el potencial de les persones, i les torna insensibles.

Trump i els brexiters ho van entendre perfectament. En canvi, els vells líders processistes prefereixen dessagnar-se aferrats al seu paternalisme cada dia més artificial i decadent. En el fons confien més en la misericòrdia de Madrid que no pas en la força del seu lideratge —per no dir en la intel·ligència de la gent. Parlen de república però creuen que només podran tenir una nova oportunitat si ajuden els borbons a consolidar una segona transició.

(iv) Elsa Artadi, una altra oportunitat perduda

Enric Vila‏ @enricvd

(https://twitter.com/enricvd/status/1087626491981164547)

Per contextualitzar l’article d’avui (1)

Elsa Artadi, una altra oportunitat perduda

Enric Vila

(https://www.elnacional.cat/ca/vides/enric-vila-artadi_240072_102.html)

2019 urt. 22

Ainhoa gure ilobak dioenez, aldebikotasuna Madriletik trenbidearen errail bat lortzea da, bigarren erraila Madrilen esku geratzen den bitartean, in eternum.