Brexit, ezkerra eta Lexit

Directa ‏@La_Directa

#OPINIÓ | El Brexit ha posat en l’ordre del dia de l’esquerra radical la necessitat de sortir de la UE. @antonisoy https://directa.cat/crisi-esquerra 

Antoni Soy-ren Crisi i esquerra¹

La situació de l’economia mundial presenta molts problemes. El capitalisme financer sembla portar-nos cap a una nova crisi. Les economies dels països emergents estan estancades i fins i tot en recessió. L’economia dels EUA té un dinamisme molt modest i hi ha unes grans desigualtats. La política del “Quantitative Easing” (QE) (política monetària expansiva) ha arribat als seus límits i els bancs centrals comencen a prendre mesures no ortodoxes com els tipus d’interès negatius. Molts bancs es troben de nou en situació precària, especialment a Europa. L’economia europea, sobretot la de la Unió Econòmica i Monetària (UEM), està estancada i no té perspectives de creixement.

Al mateix temps, avui, Europa és la del gran capital, dels grans bancs, de la sobirania alemanya. El triomf del gran capital ha suposat una pèrdua de sobirania -política, econòmica, monetària- dels països, especialment dels perifèrics, i sembla haver tancat qualsevol perspectiva de reforma.

En aquest context, l’esquerra europea hauria de proposar un programa ambiciós de recuperació econòmica i social: un veritable projecte alternatiu. Però, actualment, l’esquerra socialdemòcrata tradicional (que Frédéric Lordon ha anomenat la “Dreta Acomplexada”) és un clar suport del statu quo europeu (Unió Europea, euro), si bé manté algunes diferències menors en les polítiques econòmiques amb els partits conservadors europeus.

D’altra banda, entre l’esquerra de tradició marxista o/i llibertària ens trobem amb diversos grups relativament minoritaris, que poden tenir o no representació parlamentària a Europa i als seus respectius parlaments nacionals o regionals i que no tenen una posició homogènia respecte a la Unió Europea i a l’euro. Tanmateix, la pàgina web de l’Esquerra Unitària (GUE/NGL) al Parlament Europeu està encapçalada per un ambigu “Another Europe is possible” que, si més no, demostra les dificultats de fer concordar diferents posicionaments dels grups polítics dels diversos països.

Si es consideren el que en podríem dir els principals partits  a cada país –Die Linke a Alemanya, Front de Gauche a França, Podemos a España, Syriza a Grècia, SEL o Sinistra Italiana a Itàlia- sembla clar que els seus posicionaments oficials es correspondrien bastant amb el d’un europeisme del tipus “Una altra Europa és possible” -que a la pràctica no posa en qüestió el statu quo actual-, tot i que a la majoria d’ells hi ha unes tendències minoritàries que sí que posen en qüestió, en major o menor intensitat, l’euro i fins i tot la mateixa Unió Europea.

Només alguns partits minoritaris, extraparlamentaris o amb una reduïda representació parlamentària, a l’àmbit nacional o regional, i amb un marcat caràcter anticapitalista, posen en qüestió de manera radical l’euro i sovint també la mateixa Unió. Al mateix temps, després del desastre de Grècia, des de l’àmbit polític, acadèmic i d’alguns moviments socials sembla sorgir una mobilització per a “Un pla B per a Europa”, que de moment ja ha realitzat algunes reunions (París, Berlin i Madrid) però que no s’acaba de saber cap a on anirà. Ho resumia molt bé amb motiu de la reunió de Madrid, François Ralle: “parece que hoy en día la izquierda europea está partida entre los que han dejado de cazar dragones (Syriza), los que tienen miedo de enfrentarse en breve al dragón europeo y quieren ser prudentes (Podemos) y los del plan B que piensan saber cómo domar al dragón pero no tienen gran posibilidad de cruzarse con él, por lo menos en los próximos meses (la inmensa mayoría de las fuerzas rojas y verdes que no consiguen sumar y llegar al poder en ningún país del continente a pesar de la crisis)”.

Per això, alguns no ens cansem d’insistir en la ingenuïtat de l’esquerra europea que es pensa que és possible lluitar contra l’austeritat dintre de l’euro, i de repetir que el problema fonamental a Europa avui és el de la sobirania nacional, i popular, és a dir la democràcia; i això requereix sortir de l’euro i fins i tot, probablement, de la Unió europea.

I mentrestant s’ha produït la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea (Brexit). I això ha posat, més que mai, en l’ordre del dia de l’esquerra radical la qüestió del Lexit, és a dir, la necessitat de plantejar nítidament des de l’esquerra la sortida de l’euro i de la Unió europea com a alternativa al caràcter depredador, antipopular i antidemocràtic del capitalisme europeu.