2016ko urtea bukatzeko sarrera, 1.900garrena dena.
Antoni Soy-ren Referèndum i ruptura1
“Fa poc, un dels teòrics oficiosos del procés ens recordava com acabarà segons la seva versió. No hi haurà cap trencament de la legalitat. Es passarà ordenadament d’una legalitat (la de la monarquia espanyola) a una de nova (la de la república catalana). Un dia el Parlament aprovarà la llei de transitorietat jurídica, que regularà provisionalment l’estructura del nou estat, garantirà el seu nou ordenament jurídic i la continuïtat i la successió ordenada entre administracions. Amb aquesta llei, el Parlament deixarà sense efecte la legalitat espanyola a Catalunya i la canviarà per la nova legalitat republicana catalana, mitjançant una successió ordenada. Segons aquesta teoria, no hi haurà cap trencament, ni de la legalitat ni de res però, ves per on, ja res no serà igual que abans. Bufar i fer ampolles.
És preocupant que, segons aquest teòric, un dels exemples –l’únic citat explícitament– a seguir per fer-ho així és el de la llei de la reforma política de la transició espanyola que, en paraules textuals seves, va permetre passar de la dictadura a la democràcia sense trencar res. No hi ha dubte que no es va trencar res (o molt poc): alguns encara no han condemnat mai el franquisme, alguns aparells de l’estat no han estat mai realment democratitzats, etcètera. D’altra banda, com ha estat assenyalat, es va passar de la dictadura franquista a una democràcia amb moltes i importants limitacions: en paraules de Pérez Royo, a una democràcia (i una constitució) monàrquica, bipartidista i antifederal. No crec que aquesta experiència ens pugui ensenyar res de bo per a la construcció de la república catalana.
És curiós també que en el seu full de ruta el nostre teòric s’oblidi (?) totalment del “referèndum o referèndum”. Perquè el referèndum d’autodeterminació, proposat pel president Puigdemont en la qüestió de confiança i aprovat per una resolució del Parlament, a fer com a màxim el setembre de 2017, és una peça fonamental per arribar a la república catalana. És l’element principal per donar legitimitat democràtica, internament i internacionalment, a la declaració d’independència que haurà de fer el Parlament si es guanya el referèndum. Al mateix temps que s’aprova la llei de transitorietat jurídica.
I dir que això es pot fer sense un trencament –una ruptura finalment amb el franquisme i els seus hereus– només pot ser fruit o de la mala fe de qui vol enganyar-nos –que segur que no és el cas de qui hem parlat– o de la bona fe, ingènua i equivocada, del que vol tranquil·litzar tothom dient-li que no es trencarà res. I això és un error, perquè la gent és intel·ligent, sap que el que s’està fent és difícil i complicat, que exigirà fermesa i sacrificis. I, perquè pugui reaccionar amb consciència i convicció, sempre és millor dir-li la veritat, per dura que sigui, que no pas endolcir-l’hi de forma paternalista. De fet, només la veritat és revolucionària i pot permetre aconseguir els objectius desitjats.”
Argi eta garbi.
Eta Euskal Herrian, zer?
