(i) Euskal Herrian, sorry, Baskongadetan
Otegi reiteró en Gasteiz que «hay que sincronizar los relojes políticos vasco y catalán para hacer frente de manera común al Estado español y a su deriva autoritaria».
Urkullu (…) ve muy diferentes los procesos de Euskal Herria y Catalunya
Joseba Egibar: «Vuestra causa es nuestra causa»
Ortuzar: (…)las cosas pueden cambiar un tanto con el Ejecutivo Sánchez y que el PNV se implicará para darle estabilidad…
(ii) Mandangueando...
Otegi subraya las bases del estatus; para Ortuzar, «no son un dogma»
Otegi:
“Defenderemos el nuevo estatus en términos de soberanía, confederación y derecho a decidir.”
Ortuzar:
“….lo que está sobre la mesa no es un dogma inalterable. Ni la izquierda abertzale va a darnos el abrazo del oso, ni socialistas y Podemos pueden pensar que sus posiciones van a salir adelante siendo minoritarias en este país….”
…, dugun egina (Etxepare)
(iii) Katalunian
Jordi Domingo: ‘Sense la República no recuperarem mai la democràcia’
(https://www.vilaweb.cat/noticies/jordi-domingo-sense-la-republica-no-recuperarem-mai-la-democracia/)
—Aquest Onze de Setembre no és un més. Que ens hi juguem, aquesta Diada?
—En la Diada d’enguany ens hi juguem demostrar davant el món que, malgrat la repressió i malgrat que han eliminat l’estat de dret i la democràcia, la major part de la ciutadania de Catalunya persevera i persisteix en la voluntat d’una República. Hi ha un munt de gent convençuda que sense la República no recuperarem mai la democràcia. Aquesta perseverança i aquesta persistència és la clau de volta.
—Últimament es fan moltes concentracions davant les presons. Creieu que és un camí que s’ha de continuar explorant?
—Aquest camí no ens porta a la República com a tal, però sí que s’ha de continuar transitant. Els presos mereixen tota la solidaritat humana, personal, social, econòmica, etc. Per tant, no es pot menystenir aquest moviment ciutadà. Tots els qui volem la República hi hem de participar, hem d’anar a les presons, no tan sols a solidaritzar-nos amb els presos i els seus familiars, sinó també a ensenyar al món d’una manera activa i multitudinària que en aquest país no hi ha democràcia.
—Quina és l’herència que ens ha deixat el primer d’octubre?
—El primer d’octubre va ser el dia històricament més important de Catalunya d’aquests últims cinquanta anys. Aquell dia la gent es va apoderar i autodeterminar. I això no es va descobrir per casualitat, però si en contra de tot. En contra d’un estat que no volia que hi hagués referèndum i que va prometre que no existiria. Però fins i tot en contra, en un cert missatge conservador i una mica poruc, que van fer en un moment determinat algunes organitzacions com l’ANC o Òmnium.
—Missatges conservadors?
—Sí, la vigília del primer d’octubre, l’ANC i l’Òmnium deien que si hi havia un milió de vots, el referèndum ja seria un èxit. També afirmaven que si hi havia massa policia, féssim concentracions davant les escoles ensenyant les paperetes. Volien que demostréssim que volíem votar, però sense fer cap acte de resistència. Volien evitar que hi hagués cap acció contundent de les forces repressores. Però la gent no ho va escoltar, van deixar de banda aquest missatge conservador i van decidir voluntàriament de fer front a un atac furibund per part de la policia enviada per l’estat. I així, tots els qui hi érem vam confirmar que estàvem disposats a dur endavant aquest projecte, costés el que costés.
—I, íntimament, personalment que us evoca aquella data?
—La vaig viure amb una emoció molt gran, perquè, a part el que tothom vivia, em van tocar fer dues coses. Per una banda, fer conferències abans del referèndum i per un altre acompanyar observadors internacionals.
—Que en recordeu, de les conferències?
—Una que vaig fer dos o tres dies abans del primer d’octubre. Era l’última. Vaig anar-hi amb l’Elisenda Paluzie, que anava a un poble molt a prop i vam decidir de pujar-hi plegats. En aquell viatge, tots dos estàvem indignats amb el missatge que havia donat l’ANC, amb una actitud permissiva amb l’obstaculització del referèndum. I vam fer conxorxa per donar un missatge completament diferent i dir a la gent que resistissin mentre no hi hagués una gran diferència entre el nombre de policies i d’habitants. Els vam animar que, per poc que poguessin, la nit abans ocupessin el col·legi i que es resistissin pacíficament a sortir. Que els haguessin d’arrencar un per un per demostrar que el poble volia votar.
—I els observadors internacionals?
—El primer d’octubre vaig acompanyar alguns observadors internacionals. Va ser molt emotiu veure’ls emocionar-se quan veien la passió de la gent, com aplaudien la gent gran quan entraven a votar, l’emoció que es vivia en cada moment, visitar un col·legi que prèviament havia rebut la vista de la policia… Tot plegat són records que tinc gravats per sempre més.
—I pensant en el primer d’octubre d’enguany… Què creieu que s’ha de fer?
—La gent vol mobilitzar-se, no ha renunciat a ser República, no vol tirar endarrere. Per tant, està bé que es facin commemoracions, però ara cal mobilitzar-se. Cal demostrar al món i al país que estem mobilitzats permanentment, malgrat les circumstàncies. I que, per tant, estem constantment interpel·lant-nos els uns als altres per esperar la nova oportunitat i realment fer efectiva la República. Perquè tard o d’hora haurem de fer un acte de desobediència.
—Per tant, creieu que a curt termini pot haver-hi una nova oportunitat de fer efectiva la República?
—La guspira tard o d’hora s’encendrà, a partir d’un fet d’atzar, preparat o fins i tot accidental. Els fets es produeixen i nosaltres hem d’aprofitar el tren que passi en el moment que passi. Quan tinguem la guspira encesa, li hem de procurar el caliu necessari perquè vagi endavant. El 3 d’octubre es va perdre una gran oportunitat, però estic convençut que n’hi haurà més.
—Ara, mirat amb perspectiva, què va faltar per a fer efectiva aquella República?
—Quan VilaWeb ens demanava, ara fa un any, a quina distància estàvem de la República, recordo que els meus percentatges sempre els basava en quatre potes: la perseverança i la insistència de la gent, que en l’àmbit internacional no ens posessin la proa en contra, que el govern i el parlament tinguessin la feina feta i el suport incondicional del govern espanyol, que sempre ens dóna l’ajuda necessària. Si pensem en això, és evident que d’aquestes n’hi ha una que en aquell moment concret no va saber trobar la clau de volta. El govern espanyol continua facilitant les coses, perquè allò que fa en contra ens ajuda en les aspiracions de Catalunya. És evident que, en l’àmbit internacional, no hi ha hagut cap moviment en contra, més aviat a l’inrevés. La gent hi continua essent. I aquella feina que ens van dir que era tota preparada i enllestida, crec que hi havia més coses que no ens diuen ara. Hi havia moltes coses fetes, però crec que hi va haver un moment determinat en què, per l’amenaça i un cert punt d’innocència, alguna cosa va fallar. Ens pensàvem que tot plegat es podria fer sense grans entrebancs, tret dels que anessin sortint durant la negociació i en l’enfrontament democràtic entre les aspiracions legítimes del poble català i els unionistes. Això se’n va anar en orris de seguida, perquè l’estat espanyol va treure la cara més sinistra del franquisme. Va fer miques l’estat de dret i la justícia sense cap escrúpol.
—Què va fallar?
—No ho sé. Es parla d’una amenaça de repressió i jo no tinc cap raó per a dubtar-ne. Jo no hi era, i per tant no puc dir que hauria fet, però és cert que en aquell moment, per ingenuïtat o innocència, es va creure en un camí que ens portava cap a un lloc i ens vam trobar amb la repressió més ferotge damunt la taula. No es va agafar el tren que passava.
—Quan va passar aquest tren?
—El dia 3 d’octubre. És el dia de màxim desconcert del govern espanyol. Fins i tot van sortir responsables del PP dient que no s’aplicaria el 155. El govern espanyol no sabia gaire que fer. I als carrers hi havia gent amb banderes espanyoles, gent que no era independentista, però que, vist allò que havia passat, van ser capaços de sortir al carrer a reclamar democràcia. Era una gran oportunitat que es va perdre. No es va voler fer el pas que la ciutadania sí que reclamava i estava disposada a fer.
(…)
… sincronizar los relojes políticos vasco y catalán?
(iv) Mandanga eta Autodeterminazioa? Autonomia eta Independentzia?
Astoek oraingoz segitzen dute aharrantzaka
(v) Gehigarria
