Katalunia: hausnartzekoak

Katalunia: laborategi politikoa

Catalunya com a laboratori polític

Santiago López Petitt, 27 novembre 2017

(http://www.elcritic.cat/blogs/sentitcritic/2017/11/27/catalunya-com-a-laboratori-politic/=

Finalment el règim del 78 tampoc ha mort aquesta vegada. Les lluites obreres autònomes dels setanta van ser derrotades amb morts i mitjançant els pactes de la Moncloa signats pels mateixos sindicats de classe. El moviment del 15-M que va elaborar una crítica radical de la representació política se’l va fer callar emprant com a armes efectives el ridícul i l’aïllament. La rebel·lió catalanista que, per uns moments, ha semblat esgarrapar els fonaments del règim, també ha estat derrotada. En realitat, aquest tercer intent no ha tingut ressò a Espanya on ha predominat la perplexitat quan no ho ha fet una total incomprensió. La crida a l’ordre mitjançant l’aplicació de l’article 155 ha bloquejat tot intent de canvi. El president Rajoy ho ha afirmat amb la seva habitual capacitat argumentativa: “L’Estat es defensa dels atacs dels qui el volen destruir”. I ha afegit la petita puntualització que l’article 155, encara que un dia deixi d’aplicar-se, mai deixarà de funcionar. És el que s’anomena “Fer complir la Llei”. L’avís és inequívoc. La repressió i la humiliació contra la Catalunya que ha pretès rebel·lar-se seran grans.

Poques vegades ha estat tan evident que la defensa de la Llei (amb majúscula) suposava una declaració de guerra. Això és una cosa que els juristes tertulians tan presents actualment en els mitjans de comunicació difícilment poden arribar a entendre. La llei és una correlació de forces. Ha guanyat Foucault per golejada davant els Habermas i companyia. Un amic jurista em va dir un dia: “Doncs si així són les coses, ja podem plegar”. El poder és, sempre i en última instància, poder matar; l’Estat de Dret serveix per encobrir-lo. Usualment, i per afirmar el mateix encara que de manera més sofisticada, es parla que l’Estat posseeix el “monopoli de la violència física legítima”. Aquesta veritat de l’Estat de Dret és amb la que es van topar els membres del govern català. Quan un d’ells afirma que la Generalitat no estava preparada per desenvolupar la República “plantant cara a un Estat autoritari sense límits per aplicar la violència”. O quan el portaveu dels republicans ens diu que: “Davant les proves clares que aquesta violència podria arribar a produir-se, vam decidir no traspassar aquesta línia vermella” i acaba amb una confessió entendridora: “Mai vam voler posar en risc als ciutadans de Catalunya”. La resposta és d’acord. Moltes gràcies. A ningú li agrada morir. Però aquí hi ha gat amagat. Dit amb altres paraules: els membres del Govern són uns ingenus o són uns ineptes?

“El govern català va ser presoner del seu propi aparell de comunicació, creava la realitat, i la mateixa realitat retroalimentava l’aparell”

Spinoza té en la seva Ètica una frase que s’ha fet molt coneguda: “No sabem el que pot un cos”. Substituir “cos” per “Estat” és útil per explicar els fets. El govern no sabia què pot fer realment un Estat. Però el govern volia construir un Estat propi, oi? Ningú pot negar-los experiència. Fins i tot una persona va perdre un ull a causa d’una bala de goma. Diguem-ho clarament: el que no creien és que la repressió de l’Estat espanyol pogués arribar a la que anomenen la “bona gent”. Als radicals sí… però a persones pacífiques i cíviques! És el que el conseller de Sanitat reconeix quan assegura que “el full de ruta de Junts pel Sí no va tenir en compte la violència de l’Estat”.
Efectivament el govern va acabar sent un govern postmodern. Presoner del seu propi aparell de comunicació, creava la realitat, i la mateixa realitat retroalimentava un aparell que veia així confirmada la seva aposta.

La participació massiva en tantes efemèrides no permetia cap dubte i el camí cap a la independència semblava obert. Fins que la crueltat i el sadisme de la maquinària jurídic-repressiva de l’Estat espanyol va ofegar en llàgrimes l’anhel de llibertat d’alguns i va fer néixer una ràbia immensa en molts. Bany de realitat? Depèn de per a qui. Per al govern, certament. Dins de la seva bombolla autocomplaent no podia comprendre l’assalt que es posava en marxa i el desconcert va començar a aclaparar-los. Van ser incapaços de reaccionar davant dos fets fonamentals: la fugida d’empreses, que és una de les expressions actuals de la lluita de classes, i la presencializació d’una altra Catalunya que també expressa la lluita de classes encara que sovint d’una manera perversa. Va ser, però, l’estranya proclamació de la DUI (Declaració Unilateral d’Independència), l’esdeveniment que va acabar per convertir el govern en un autèntic govern postmodern obligat a emprar un llenguatge teològic per poder salvar-se. Per aquesta raó la DUI va tenir un caràcter inefable: realitat o ficció?

Deixem de banda les peripècies concretes (secretisme, ajornaments, desaparició del govern, etc.). A partir del moment en què apareix la repressió brutal de l’Estat espanyol, l’únic objectiu dels partits independentistes es redueix a pensar l’acció política exclusivament en funció dels seus efectes penals. Segurament és correcte actuar així. No volem màrtirs i cal evitar la presó sempre que es pugui. Malgrat tot, sorgeix una ombra de dubte. Quan una convicció, és a dir, una veritat política, no es defensa fins a les últimes conseqüències per les raons que siguin: ¿aquesta veritat es veu d’alguna manera afectada en ella mateixa? Poso un exemple. Quan Galileu abjura davant els seus jutges i admet que la Terra no gira al voltant del Sol, la veritat científica no es veu en absolut afectada per la seva decisió. En canvi si la presidenta del Parlament no va a la manifestació per la llibertat dels seus companys -perquè així li ho aconsella el seu advocat– tot i no existir cap condició judicial explícita: ¿la seva retracció té el mateix valor que en el cas anterior? Es podrien portar a col·lació altres exemples d’aquesta estratègia “preventiva” que va des d’acceptar pagar multes elevadíssimes fins a refugiar-se en frases ambigües. El problema és fins a quin punt una estratègia d’aquest tipus no contamina finalment el mateix discurs, i el debilita en estendre una sensació de confusió. El govern espanyol i els seus adlàters han aprofitat de seguida l’ocasió per parlar de covardia i d’engany. El govern català ens hauria enganyat a tots els catalans i les catalanes.

“El govern es va autoenganyar. Va jugar a veure qui era el més demòcrata quan la democràcia no existeix”

No cal perdre molt de temps a denunciar el cinisme fastigós de qui ataca i després retreu a l’atacat la falta de valentia. Anem a l’essencial. No. No vam ser enganyats. El govern, en canvi, sí que es va autoenganyar. Va creure en la política. Es va obstinar a jugar a veure qui era el més demòcrata quan la democràcia no existeix. Existeix allò democràtic. Allò democràtic és la forma com avui el poder exerceix el seu domini. Té dues cares: Estat-guerra i feixisme postmodern, heteronomia i autonomia, control i autocontrol. El diàleg i la tolerància remeten a una pretesa dimensió horitzontal. L’existència d’un enemic interior / exterior a eliminar remet a una dimensió vertical. “Allò democràtic” buida l’espai públic de conflictivitat, el neutralitza políticament i militar. Allò democràtic és aquesta Europa, autèntic club d’estats assassins, que externalitza les fronteres per no veure l’horror. No hi va haver fracàs de la política com als benpensants els agrada dir ara. La política democràtica consisteix a callar i fer callar les dissonàncies que podrien amenaçar l’ordre. El govern català incapaç d’entendre el funcionament real d’allò democràtic es va veure abocat a un camí ple d’incoherències. Per això és d’agrair l’honestedat de Clara Ponsatí quan des de l’exili es va atrevir a dir: “No estàvem preparats per donar continuïtat política al que va fer el poble de Catalunya l’1-O”. Va ser molt atacada, però va afirmar la veritat indefugible: el govern no va saber estar a l’altura del coratge i de la dignitat de la gent que va posar els seus cossos per defensar un espai de llibertat. Per descomptat, sense sacralitzar les urnes, és evident que el que va passar aquell dia marca un abans i un després. Però què va succeir exactament?

“El 3-O va començar a formar-se un subjecte col·lectiu que desbordava el paralitzant un sol poble”

Per uns moments la política amb el seu joc de majories, amb les seves correlacions de força, etc. va quedar relegada, i el que va tenir lloc va ser un autèntic desafiament col·lectiu. Un desafiament que es va perllongar en la impressionant manifestació del 3 octubre per rebutjar la repressió. És difícil d’analitzar la força política immensa, i alhora, amagada que hi havia en aquesta manifestació. Allà va començar a formar-se un subjecte col·lectiu que desbordava el paralitzant “un sol poble”. Com podem anomenar a aquest subjecte polític? Eren unes singularitats que, havent deixat la por a casa, no estaven disposades a claudicar fàcilment. Un poble esclatat en milers de caps capaç d’expulsar als feixistes infiltrats amb exquisida violència. La sospita que pren més força és si la por del govern, no era tant pel que fa a l’acció de l’Estat, com respecte al que aquesta gent un dia pogués arribar a fer. Gent que era una amalgama entre la irreductible consistència del catalanisme popular i el malestar social existent. Per això resulten embafadores tantes crides al civisme, a la bona gent, i als somriures en uns moments de repressió desbocada. Em sap greu. Quan sento la paraula “civisme” penso automàticament en les normatives cíviques que serveixen per netejar l’espai públic de residus socials de tot tipus.

Sorprèn, després de tot el que ha passat, la facilitat amb què els partits polítics independentistes han acceptat una convocatòria d’eleccions directament imposada. Sorprèn aquesta ràpida adaptació a un nou escenari malgrat existir presos polítics. El plantejament és força il·lusori: les eleccions són il·legítimes però amb la nostra elevada participació aconseguirem legitimar-les (i, per tant, legitimar-nos davant del món). El discurs independentista o bé es fa necessàriament autocontradictori o bé ha d’acceptar explícitament una renúncia a la independència. “Serem independents si som perseverants i aconseguim una majoria. Quan? No ho sabem. Abans d’independentistes som demòcrates. I abans de demòcrates, som bona gent”, assegura un important polític republicà.

I si provéssim de ser, per una vegada, “dolents” i, en comptes d’aspirar a ser un país normal amb el seu petit estat, volguéssim ser una anomalia que no encaixa? Alliberar Catalunya d’aquest horitzó independentista que sempre acaba per ofegar-la -ja que tot horitzó sempre encadena- potser podria obrir una via inèdita. En una anomalia cap a tot el que el catalanisme hegemònic ocultava. Des de la força del dolor de la Catalunya interior pobre, fins als silencis de les perifèries. Ens volien presentables davant d’una Europa que, no obstant això, mira cap a un altre costat. Per què entestar-se a ser presentables? Els partits polítics de qualsevol color corren apressats cap a les subvencions. Però davant d’aquestes eleccions imposades, hi havia la possibilitat de sabotejar amb una abstenció massiva i organitzada. Començar a desocupar l’Estat espanyol, i estendre la ingovernabilitat de l’autoorganització. També a Espanya? Catalunya com aquesta anomalia irreductible que escapa, mentre en la seva fugida assaja altres formes de vida.

El laboratori polític “Catalunya” momentàniament es tanca. Això és clar. Quan allò democràtic és el marc d’allò pensable i del que està permès viure: que difícil és canviar alguna cosa! Des d’una lògica d’Estat (i de desig d’Estat) mai no es podrà canviar la societat. Però el que s’ha viscut, l’atreviment de transgredir junts, la força col·lectiva d’un país que ningú pot representar i l’alegria de resistir … No s’obliden mai. La dignitat i la coherència no es negocien.

Hausnartzekoa, dudarik gabe…

Katalunia: ideia oso argiak

@tobararbulu‏ @tobararbulu

(https://twitter.com/tobararbulu/status/935570331204452352)

Clara Ponsatí: ‘Si no som capaços de plantar cara, ens assimilaran’

2017 aza. 28

Clara Ponsatí: ‘Si no som capaços de plantar cara, ens assimilaran’

Entrevista a la consellera Clara Ponsatí

(https://www.vilaweb.cat/noticies/clara-ponsati-la-resistencia-pacifica-gandhiana-no-es-evitar-rebre-els-cops-es-aguantar-los/)

La consellera d’Ensenyament, Clara Ponsatí, ens explica des de Brussel·les que quan va anar-se’n de Barcelona va tenir la sensació que no hi tornaria més. Una sensació dura, que dóna la mida de la gravetat de totes les coses que va viure i viu el govern català des del 27 d’octubre. La consellera no esquiva cap dubte, ni tampoc cap resposta. Té visió pròpia per a totes les preguntes que li fem, sense seguir guions previsibles. De la mateixa manera que confirma que ella hauria fet la declaració d’independència immediatament després de l’1-O, ens diu que no entén la idea de Marta Rovira que hi hagi dos governs.

—Vau dir que l‘1-O el poble va estar a l’altura, i de manera molt potent, i que en canvi el govern, no tant. El 21-D tornarà a passar? Si el poble us dóna majoria en vots i escons, com reaccionareu?
—És una bona pregunta. I aquesta pregunta, de moment, no té resposta. És una mica com el referèndum. Tens la sensació que alguns haurien estat més tranquils si l’1-O hagués anat més malament. I ara, probablement, alguns també tindrien un compromís menys difícil si poguessin fer la viu-viu. Més encara si el 21-D es converteix en un altre referèndum i el guanyem. Crec que hem d’acceptar que el 27 d’octubre vam perdre. O ens vam retirar. Vam fer una batalla l’1-O, i la següent batalla no la vam lliurar. Pel motiu que sigui: perquè no volíem, perquè no podíem. Però suposem ara que el poble de Catalunya ens torna a donar una lliçó. Voten el que han de votar…

—Aleshores el govern sabrà què fer amb la victòria?
—Potser no. Però potser sí: restituir el govern. Restituir la presidència. Les institucions. La idea aquesta de Marta Rovira que hi hagi dos governs no s’entén. Una altra cosa és que arribem a la conclusió que, com que finalment s’han fet eleccions, hi hem participat, han estat netes i l’amnistia no arriba, doncs la legitimitat es transmet al següent president. Però no té sentit tenir un govern congelat a Brussel·les, i anar fent la viu-viu a Barcelona havent investit un altre president. No té cap sentit. Ara, és una hipòtesi que no podem descartar.

—Per què?
—Perquè la política catalana és de baixa volada. Hi haurà molta pressió per a recuperar els espais, els xofers, la capacitat institucional que et dóna ser a la plaça de Sant Jaume. I, a sobre, estem sota xantatge. I cedint.

—No acabo d’entendre les estratègies de les defenses dels consellers empresonats. Ara potser surten lliures, però, i després? I, de fet, tampoc no és clar que surtin, perquè si ara hem entrat a la dinàmica del xantatge, què més els demanaran per deixar-los anar?
—Quan demostres debilitat, et pressionen fins al fons. Aquest afany tan català de posar-se d’acord, quan davant tens un monstre… L’única cosa que fa el monstre és aixafar-te.

—Diuen que éreu partidària de fer la declaració immediatament després de l’1 d’octubre. Cert?
—Ho vaig dir el vespre de l’1-O, cert.

—Per què era el moment bo?
—Perquè la manifestació del dia 3 no hauria estat a la contra. Hauria estat la de la proclamació de la República. I del control del territori per part de la República. Però va acabar essent una manifestació a la defensiva. Penseu que en cap moment no vam celebrar el resultat del referèndum. Que sí, que ens van atonyinar, però és que vam guanyar! Però ara, vistes les coses en perspectiva, tampoc són tan clares. Vull dir, que si tornéssim a ser al mateix lloc, tornaria a dir les mateixes coses? No ho sé. Però diguem que la repressió es veia a venir.

—Després de l’1-O volíem cridar l’atenció d’Europa. I Europa no ha respost.
—Cal entendre bé els missatges que envia la comunitat internacional. La política internacional és joc de poder. Un poder que fa servir molta retòrica. Però creure’s la retòrica i no veure que sota hi ha el poder? És ser més ingenus que no toca.

—Missatges que rebien i no van entendre?
—’Si us conteniu, no declareu la independència, us ajudarem’. Això ens van dir. Era fals. Fals. Tot aquest afany de mediació que va durar deu dies era tot postís. I ja no us dic els mediadors interns que van sortir com a bolets. Pitjor! On és la gent que volia fer de broker entre Puigdemont i Rajoy ara que mig govern és a la presó i la resta a l’exili? On s’han ficat els rectors de la universitat? Veig la crosta de Barcelona disposada a empassar-s’ho tot. Des de Colau i cap amunt, no planten cara.

—Us agraeixo que no féssiu autoflagel·lació. Crítica sí. Autoflagel·lació, no.
—Mireu, jo no faig autocrítica. Jo faig crítica. Jo vaig aterrar al govern el 14 de juliol. Totes les decisions importants ja s’havien pres i no vaig tenir cap impacte per a reconduir res. Que jo digués que les coses no estaven preparades per enfrontar la realitat de l’1-O va ajudar que altra gent s’hi agafés per donar la seva versió.

—Puigdemont va dir que la reacció de Santi Vila no el sorprenia. A vós tampoc?
—A mi, gens ni mica. Em sorprenia des del primer dia, des del primer dia, què carai feia aquell home al govern.

—El perquè uns a l’exili i uns altres a la presó m’ho han explicat com a decisió personal, i no m’acaba de convèncer.
—Alguns tenien molt clar que políticament havien d’anar a presó. N’hi havia uns quants que tenien fe en el sistema processal espanyol. I no es creien que passaria això que ha passat. I després, s’ha de tenir en compte la derrota psicològica total. També compta. Hi ha un moment que la gent s’enfonsa. I no poden reaccionar ni concebre res més que deixar-se vèncer. Humanament s’ha d’entendre que el lleó el troba qui el troba, no qui s’ho mira. Psicològicament és dur. En el moment que van decidir de venir a Brussel·les em vaig dir: tu, Clara, a Barcelona, no hi tornaràs mai més.

—Encara ara ho penseu?
—Ara ja no ho penso. Ara que penso que si a Barcelona domina la por, no hi vull tornar. Vull dir, que una Catalunya independent ens l’hem de treure del cap com a realitat immediata. Però hem d’aturar la repressió. I treure’ns la por. La gent hi és. La República ha estat proclamada i nosaltres som el front republicà. No s’ha fet servir aquest nom, però és el nom que s’ha de fer servir. Front republicà. Guanya o no guanya, el front republicà? No és cosa de mesos, serà més llarg. A Irlanda, entre la rebel·lió de Pasqua i la independència, van passar quatre anys. I una guerra. Aquí volem fer una independència democràtica i pacífica. I una independència pacífica, als poders establerts els fa molta més por que una revolució amb violència.

—Per què?
—Perquè seria un exemple. Si la comunitat internacional acceptés que això és un fet, i s’ha d’acceptar, generaria jurisprudència. Voldria dir que s’ha acabat això de la real politik per la força. Vostè no té força, vostè no compta. Jo aquí em faig crítica a mi mateixa: com que som democràtics i pacífics, passarà, dèiem. Doncs de moment, no. Fixeu-vos que ha estat democràtic i pacífic a Escòcia i el Quebec: per decidir que no. Si no és pactat, no pot ser democràtic i pacífic. Això ens deia la història fins ara. I venim nosaltres i diem: encara que no sigui pactat, ho farem democràtic i pacífic. Vaja. Com s’ho empassen, això, l’ONU, la comunitat europea?

—Per tant, potser la tàctica tampoc no és tan dolenta. Potser més lenta, però bona.
—La idea que no volem el xoc violent és una qüestió ètica i de principis. Som gent pacífica. És una qüestió de conviccions. Però ser pacifista no vol dir que et sentis responsable de la violència dels altres.

—La cosa va més lenta.
—Hem de passar un cicle electoral sense implementar la República. Dir que ho farem ara és un discurs buit. Perquè no la implementaràs mentre tinguis gent a judici al Tribunal Suprem i no recuperis plenament les institucions i la democràcia. I no serà fàcil. Una amnistia requereix un canvi de règim. I a Espanya no hi serà. Pot haver-hi un canvi de govern. Però de règim, no. Sapiguem que és molt sòlida, la coalició espanyola. I té molt suport popular. Ho hem d’entendre i respectar. Si la manera d’expressar el sentiment nacional espanyol és l’a por ellos, el rei vestit de militar, la violació dels principis democràtics, el desacomplexament en la manipulació, fer servir retòrica dels principis democràtics però que la salten a la torera, i en són perfectament conscient, vol dir que ja els sembla bé. I els sembla bé perquè és per defensar una cosa més gran: la unitat d’Espanya. És un plantejament de guerra. No podem ser democràtics perquè ens destruiríem. Molt bé. Quan s’enfonsa l’URSS és perquè ciutadans russos no donen suport al règim comunista. Però els espanyols donen suport a aquest projecte. I molt.

—No hem d’exercir la violència. Tampoc rebre-la?
—La proposta de la resistència pacífica gandhiana no és evitar rebre els cops. És aguantar-los. L’1 d’octubre va posar el to de la nostra rebel·lió.

—Mentre no hi hagi morts a la taula, la UE no es mourà. Dit per Manuel Valls.
—Pot ser que tingui raó. És molt bèstia, però pot ser que tingui raó. Aleshores vol dir que hem de buscar la manera que hi hagi morts? No. Ara, però, ells han provocat la por. Al meu voltant, també. I al voltant del voltant. Per això és tan efectiu l’atac contra el govern. Genera por en una xarxa extensíssima.

—I com la resolem, la por?
—La por només la pot solucionar cadascú. La llibertat, igual. Al final, jo sóc aquí per la meva decisió individual. I les coses que faig són per responsabilitat individual. A més a més, formo part d’un col·lectiu, però les meves exigències ètiques són individuals. I cadascú ha de vèncer la seva por. El sotogoverno de la Generalitat que aguanta el 155 està sota molta pressió. Sóc més gran i he patit més, però hi ha gent més jove, que fa molts anys que està vinculada al govern, que no estava gens entrenada per a una experiència com aquesta. Gens. És una prova que hem de passar. I si no la passem, morirem com a poble. N’estic convençuda. Si no som capaços de plantar cara, ens assimilaran.

—I el 21-D, què vol dir plantar cara?
—Votar i votar, i l’endemà ser capaços de no fer transaccions a canvi de recuperar l’aparença d’autogovern. D’aparença, no en volem.

—Rajoy convoca forçat per Europa. Fins a quin punt li doneu crèdit?
—En dono molt, de crèdit. Crec que Europa es pensa que Rajoy encara pot guanyar les eleccions. Els coneixements mutus són molt dolents, en general. Nosaltres no els coneixem a ells, però ells no ens coneixen a nosaltres. Ni coneixen els espanyols. Al final, el missatge que donen a Rajoy és: entesos, no has volgut fer un referèndum pactat perquè ets espanyol, i més hidalgo que ningú, però com a mínim fes com tothom i guanya les eleccions. Però els que li diuen això no saben res de quina és la realitat sobre el terreny. Com que no volen parlar amb nosaltres… Al final, què els ha d’explicar González Pons als alemanys?

—Coses que sabia des d’un punt de vista acadèmic que ara s’han trencat?
—Els esquemes teòrics, no. Aguanten. Perquè la meva disciplina sempre pressuposa que els individus són molt racionals i malintencionats. I, efectivament, es va veient que el món va així. Ara, a mi sempre em sorprèn el partidisme del qual som capaços tots plegats. Sempre penso que aquesta vegada ho superarem. I no. Per exemple, en aquestes eleccions, la preocupació hauria de ser tenir la majoria dels vots per al front republicà. Però hi haurà clarament una gran competència entre ERC i JuntsxCat per qui queda primer. La competència interna no afavoreix gens l’objectiu de fer la majoria de vots. Els qui es pensin que aquesta competència entre ERC i JuntsxCat no perjudica el front republicà estan molt equivocats. Molt.

—Us esperàveu la tolerància europea amb la presó del govern? Han reaccionat prou?
—De moment, no. Els costa de processar. I, de moment, fan veure que no ho veuen. És cert, però, que amb les opinions públiques no havíem tingut mai el coneixement que tenim ara. Però, al mateix temps que avances per l’opinió púbica, els poders establerts no fan broma. No en fan. Perquè si Espanya s’ensorra, els pot portar a la ruïna. És Grècia multiplicat per quatre.

—Doncs jo vaig veure el món més disposat a la nostra llibertat que nosaltres mateixos. D’Eslovènia a Finlàndia passant, mireu que us dic, pels EUA. Ho tenien més clar que nosaltres.
—Necessitem renovar els lideratges. I les eleccions no ens hi ajuden. Crec que hi ha més qualitat, intel·ligència i cosmopolitisme fora de la classe política i periodística que no pas dins. I ara faig una mica de propaganda: a la llista de Puigdemont ja es veu, també, el perfil d’aquests professionals més preparats. Comença a haver-hi símptomes de renovació. Però sí que penso que estem febles de lideratges, que no són unipersonals. Hauríem de tenir trenta, quaranta, cinquanta persones que poguessin parlar de tu a tu amb la gent que mana al món. Brussel·les, Washington, Berlín. Sense estat és molt difícil de tenir aquesta mena d’elits. Però sense aquesta mena d’elits és difícil de tenir estat.

—Ben tractada per la justícia belga?
—La justícia impressiona sempre. I els edificis i els espais són iguals de tètrics. La sensació de procés kafkià, amb aquells senyors enfilats allà dalt, i tu a baix, impressiona igual. Passa que aquí tens la sensació que tens un règim de garanties. I mentre resolen el tema, per exemple, jo sóc al carrer. No els passa pel cap tancar-me per presó preventiva. Per favor! La justícia espanyola s’ha convertit en una eina de poder arbitrari. Els nois d’Altsasu, per una baralla de bar, fa un any que són en presó preventiva. Per favor! Són símptomes que a segons qui es pot fer això. I a qui es pot fer? A catalans i a bascs. Si això no és odi o xenofòbia, què coi és?

Hausnartzekoa, noski (eta ez soilik Katalunian).

Zer esan Euskal Herriko egoeraz?

Berriz: “Necessitem renovar els lideratges. (…) Hauríem de tenir trenta, quaranta, cinquanta persones que poguessin parlar de tu a tu amb la gent que mana al món. Brussel·les, Washington, Berlín. (,,,)