‘Comuns’ eta referenduma

Los ‘comuns’ y el referéndum1

Es una contradicción defender la acción directa ante leyes injustas y apostar solo por un referéndum si lo aprueba el Estado

El referéndum se ha convertido en la piedra de toque de la política catalana. Como señala una reciente encuesta en EL PERIÓDICO, se trata de una demanda compartida por un 84% de la población. Es evidente que el escenario preferible sería la realización de un referéndum acordado con el Estado. Pero ante la constatación de que esto no será posible a corto o medio plazo, sus partidarios tienen dos opciones: posponer la reivindicación hasta que en España haya otra correlación de fuerzas, o impulsarlo desde las instituciones catalanas a pesar la oposición del Gobierno.

Los partidos independentistas (Junts pel Sí y la CUP) apuestan por esta última vía. Los contrarios a la independencia (el PSC, Ciutadans y PP) se oponen frontalmente. Pero hay un actor central en la política catalana que no se define por completo: los ‘comuns’. Un espacio donde conviven ‘indepes’ y no ‘indepes’ y donde sobre el papel todo el mundo es partidario del referéndum. Pero, al mismo tiempo, en los ‘comuns’ la cuestión nacional no es el elemento central, y la polarización en este eje crea tensiones y contradicciones internas.

En los ‘comuns’ son muchas las voces que no ven clara la apuesta por el referéndum impulsado por las instituciones catalanas. Los motivos son diversos: porque no será efectivo o no se podrá hacer, porque la desobediencia civil es algo que se puede hacer desde la calle pero no desde las instituciones, porque refuerza el liderazgo convergente, porque gran parte del electorado al que se dirigen los ‘comuns’ no lo entenderá… Sin embargo, en este caso, no deja de ser una contradicción que un espacio político arraigado en el activismo, que a menudo ha defendido la acción directa ante leyes injustas, solo apueste por realizar un referéndum si esto se hace con la aprobación del Estado.

EL DIAGNÓSTICO

El análisis del mundo Podemos y los ‘comuns’ era que después del 15-M existía una “ventana de oportunidad” para que los movimientos sociales que durante años habían tratado de incidir en la política “desde fuera” hicieran el salto a las instituciones. El diagnóstico era correcto: la ventana existía y el salto (a medias) se ha completado. Pero si ahora esto no se traduce en políticas rompedoras (y el referéndum lo es), es lícito preguntarse qué sentido habrá tenido esta apuesta. Porque si hoy es la imposibilidad de hacer un referéndum porque no se puede desobedecer desde las instituciones, mañana será la imposibilidad de remunicipalizar el agua o de nacionalizar las eléctricas. ¿Qué sentido habrá tenido saltar por esa ventana si no era para subvertir las servidumbres de los partidos hegemónicos del régimen del 78?

La pregunta también vale para la CUP, que en las próximas semanas se verá en la disyuntiva de apoyar o no unos presupuestos de CDC y ERC muy alejados de su ideario. Si cinco años después del 15-M empieza a constatarse que desde los palacios no se puede aplicar políticas de transformación, habrá quien se pregunte si habría tenido más sentido seguir luchando desde las calles.”

Gogoratu ondoko hau: EHko kazetari progre bati zuzendua, inolako begirunerik gabe!

posponer la reivindicación hasta que en España haya otra correlación de fuerzas

PNV? EHBildu? Neokarlistak?

Ikus Autodeterminazioa ala ‘alter-determinazioa’?


1 Ikus http://www.elperiodico.com/es/noticias/opinion/comuns-referendum-independencia-catalunya-5751344#.

Autodeterminazioa ala ‘alter-determinazioa’?

Germà Capdevilla-ren Que ho faci l’altre1

«Si creus en l’autodeterminació de Catalunya, no pots fer-la dependre de majories a Madrid»

Ahir diumenge, la periodista Àngels Piñol entrevistava a El País Albano Dante Fachin, secretari general de Podem a Catalunya. Molt certerament, va fer-li la pregunta del milió: “Què proposa? Esperar que Podem tingui majoria absoluta al Congrés?”. La resposta, claríssima: “Em sembla difícil, no està a prop en el temps però de moment no veig cap altra opció“.

De moment, l’única opció que veuen a Podem és esperar que obtinguin una majoria absoluta al Congrés de Madrid. Més enllà de les consideracions demoscòpiques, que no semblen presagiar que aital majoria pugui ser realitat en el futur immediat, hi ha un aspecte de fons que em resulta més preocupant.

Si hom creu en l’autodeterminació de Catalunya, com Podem manifesta sense embuts, no pot fer-la dependre de majories d’un àmbit extern, en aquest cas el Congrés dels Diputats. Això no és autodeterminació, sinó “alterdeterminació“.

El filòsof britànic Roy Bhaskar, iniciador del realisme crític, explica que l’alterdeterminació consisteix en “ésser fet per un altre, i no ser fet per un mateix”. Si Catalunya depèn del permís d’un altre per fer-se a sí mateixa, en realitat està essent feta des de fora, l’està fent un altre.

Puc entendre que Podem posi en dubte l’existència o no de majories a Catalunya a favor de la independència, perquè és innegable que encara no ens hem comptat en un referèndum binari –que és precisament una de les reclamacions de Fachín al Parlament, fins i tot amb rètols aixecats a l’aire–, però em costa molt entendre que supeditin la realització d’aquest referèndum a les majories a Madrid.

Fachin reclama alhora que s’expliqui obertament “què significa el sí (en un referèndum) respecte a la UE, la moneda, el finançament o el deute”, però en realitat aquest debat correspon a les campanyes pel Sí o el No en el referèndum, un cop aquest s’ha convocat, no pas abans.

Finalment, davant el reclam d’una exposició detallada de com es farà el referèndum, convé tornar a recordar que no és un artefacte jurídic que calgui inventar de cap i de nou. Se n’han fet un munt, de referèndums, la majoria sense concurs de l’estat del qual es busca la secessió. A més a més, el Codi de Bones Pràctiques del Consell d’Europa explica fil per randa com es fa un referèndum.

Només volem saber si, un cop convocat, Podem hi donarà suport i cridarà a la participació dels seus simpatitzants. Tan senzill com això. Com en el referèndums, la resposta és binària: Sí o No.

Zer uste du PNV-k alter-determinazioaz?

Eta EHBildu-k?

Gogoratzekoak:

PNV-k argi dauka. Eta guk?

Gauzak argi, oso argi (alde batetik…)

Neokarlista guztiak2 alter-determinazioaren alde ote?

Gogoratu ondoko hauek:

Sei (6) urrats XXI mendean independentista izateko

Eta kanpotar batek idatzitakoa: Mitchell-ek Espainiako ‘ezkerrari’ egindako kritika

Prest al gaude beste 25 urte galtzeko?:

Euskal Herria: 25 urte galduta

eta

HERRIEN ESKUBIDE ETA ASKAPENERAKO EUSKAL HERRIKO LIGA (EHLI)


Katalunia: independentziaren ertz garrantzitsuak

Els Mossos d’Esquadra i la independència: ‘Simplement haurem d’obeir el nou marc legal català1

Parlem amb Mossos per la Independència sobre aquests mesos vinents, les detencions, la desobediència, el moment zero i l’exèrcit

Els Mossos d’Esquadra han estat al centre d’algunes polèmiques recents de l’independentisme. Especialment, arran de la detenció de la batllessa de Berga, Montserrat Venturós, però també en l’especulació sobre com actuarien el dia que es presentés el dilema sobre dues legalitats: la catalana, acabada d’aprovar al parlament, i l’espanyola, vigent avui. L’estat espanyol sap que una de les situacions que crea més tensió en l’independentisme és la d’una policia catalana actuant contra els seus càrrecs electes. I no ha dubtat a utilitzar-la fins ara ni és pas previsible que deixi de fer-ho. Per tant, hi ha algunes incerteses en els mesos que vindran –pensem en les ordres que puguin arribar del Tribunal Constitucional espanyol d’actuar contra les urnes del referèndum– que volem mirar d’encarar parlant amb la sectorial de l’ANC Mossos per la Independència.

Prudència i risc

VilaWeb va enviar unes preguntes als components d’aquesta sectorial de l’entitat sobiranista poc després de la detenció de Venturós, a principi de novembre. Els procediments de Mossos per la Independència són necessàriament lents, perquè volen ser molt curosos en les declaracions que fan. Saben perfectament que allò que diguin pot ser motiu de polèmica i, fins i tot, de l’obertura d’un informe intern del cos de la policia de Catalunya. Per tant, les respostes arran de la detenció de Venturós van tardar a arribar (la segona quinzena de desembre).

La llunyania dels fets sobre què es preguntava van aconsellar de no publicar l’entrevista tal com s’havia fet en aquell moment. Però ara hem reprès la comunicació amb els responsables de la sectorial i hem recuperat algunes observacions que poden ser d’interès per als mesos que vindran i que afecten l’actuació dels Mossos d’Esquadra en aquest procés d’independència que té el suport de la majoria absoluta del Parlament de Catalunya.

La desobediència dels mossos

Quan hi ha hagut alguna detenció aquests últims mesos, hom ha demanat per què els Mossos d’Esquadra obeïen les ordres d’un tribunal espanyol que el parlament va considerar superat amb la declaració del 9 de novembre de 2015. Mossos per la Independència respon: ‘Un dels pilars fonamentals de tot estat de dret modern i democràtic és el poder judicial; un poder independent i avalat per la comunitat internacional i amb plena capacitat coercitiva, punitiva i executòria en el marc de les seves competències.’ I afegeix: ‘Una ordre o un requeriment judicial és de compliment obligat per a tothom, no només per a la policia. No podem, ni volem, qüestionar la decisió d’un càrrec electe de no atendre una citació judicial, però tothom és plenament conscient de les repercussions que una desobediència li pot implicar.’

Segons Mossos per la Independència, ‘desobeir ha de ser una elecció individual, també per a un policia. A més, una desobediència, com tots els delictes o la majoria, té conseqüències personals i intransferibles, per la qual cosa no es pot obligar ningú a desobeir.

Els Mossos d’Esquadra, una arma política? I la policia espanyola?

Arran de les polèmiques suscitades aquests últims mesos, demanem a Mossos per la Independència si se senten utilitzats com a arma política. ‘Creiem que ens usen com a “eina” política. Però això no és nou, ni a Catalunya, ni a Espanya, ni a cap altre país del món, incloent-hi els de més tradició democràtica.’ Amb tot, demanen de precisar el sentit del terme ‘política’ de la nostra pregunta: ‘Cal contextualitzar i definir què és “política”. Ho diem, perquè tots els països apliquen “polítiques” de seguretat, la major part de les quals són executades per la policia. Creiem que s’ha de desmitificar el terme “política”, entre altres motius perquè l’hem d’entendre com una eina per a governar i, per tant, per a garantir el benestar de les persones.’

Feta aquesta matisació, afirmen: ‘És lògic que siguem una eina política, com ho és tota l’administració pública. Cal trencar mites i estereotips. El concepte tradicional de “policia política” en el marc espanyol prové de l’herència de la dictadura franquista i d’una transició política inacabada, una idea que encara perdura en la memòria col·lectiva.’ La sectorial de l’ANC apunta a un ús d’aquest model per part de l’estat espanyol: ‘Aquests darrers anys han sortit nombroses notícies sobre l’ús de la policia espanyola sota aquest concepte, el repressiu i partidista, és a dir, el paradigma de “policia política” tradicional, per part de l’ex-ministre d’Interior, el senyor Fernández Díaz.’

Amb tot, consideren que els Mossos estan lliures d’aquesta utilització: ‘No tenim elements per pensar que se’ns usi en aquests termes. La veritat és que en clau catalana, és a dir, des dels poders públics catalans, les tasques i funcions que ens assignen són estrictament policíaques. I això cal subratllar-ho.’

Maneres de fer una detenció

L’experiència recent ens diu que hi ha diverses maneres de detenir algú. Tan sols cal comparar els casos de Montserrat Venturós –al seu domicili a primeríssima hora del matí i sense cap avís– i de Joan Coma –a l’ajuntament a les onze del matí i amb un avís previ. Volem aclarir com funciona aquest protocol d’actuació amb els responsables de la sectorial. Diuen: ‘Des del punt de vista policíac, una ordre o un requeriment judicial s’executa seguint allò que determina el jutjat o la fiscalia, atès que normalment els criteris vénen imposats per la mateixa ordre. En tot cas, des d’un punt de vista policíac, el primer que es valora sempre és la seguretat de les persones, de totes. I, d’acord amb això, es determina com es complimenta el requeriment judicial.’

En aquest sentit, Mossos per la Independència justifica: ‘Intentem fer les coses fàcils i sense gaires escarafalls. A vegades, al contrari del que pot pensar la gent, dimensionem molt els dispositius policíacs, precisament, per a evitar reaccions que puguin causar lesions o danys. Algunes altres, ho fem de la manera més discreta possible, fins i tot intervenint i pactant amb les persones implicades, perquè és clar que, si no es produeix cap impossibilitat material, totes les ordres judicials tard o d’hora s’acaben executant, tret que l’òrgan reclamant ho desestimi.’ En conclusió, ‘cada situació requereix un procediment i ens adaptem per a complir els nostres objectius. Però l’objectiu principal és garantir la integritat de les persones’.

El dia que no caldrà desobeir i la seguretat dels funcionaris

S’ha parlat en algunes ocasions de la necessitat d’establir un protocol d’actuació pensat per si arriben noves detencions de càrrecs electes en relació amb el procés d’independència. Els demanem què en pensen: ‘El fet d’establir un protocol, des del punt de vista policíac, només es pot limitar a decidir com s’executen les ordres i sempre respectant els termes que s’hi estableixen, però no si s’han d’executar o no.’

Amb tot, la sectorial de l’ANC ja pensa en uns altres termes: ‘Aquesta situació es mantindrà fins que Catalunya no disposi la seva pròpia legalitat o fins que no es garanteixi la seguretat jurídica de tots els funcionaris i de tota la ciutadania davant ordres i requeriments emesos pel poder judicial espanyol. Dit d’una altra manera, la perspectiva de disposar d’una legislació governativa a la qual acollir-nos és real i existeix, i arribarà un moment en què no haurem de desobeir, sinó que simplement haurem d’obeir un nou marc legal, el català.’

Clar i català. Arribarà un moment que caldrà obeir un nou marc legal català. Però no tot seran flors i violes i els responsables de Mossos per la Independència recorden que caldrà preveure-ho: ‘El poder judicial ens continuarà donant ordres al marge del poder executiu i legislatiu. Per això caldrà entrelligar molt bé com contraposar el poder judicial espanyol. També per a la ciutadania, perquè, al cap i a la fi, en darrer terme qui garanteix els drets i les llibertats ha de ser el poder judicial, tant en l’àmbit penal, com en el civil, el laboral i l’administratiu.’

Però, els mossos obeiran la nova legalitat?

No es pot negar que en un futur pròxim hi pot haver un combat de legitimitats i legalitats que afectarà també l’àmbit d’actuació de la policia catalana. Quina legalitat atendran els mossos? La resposta: ‘La missió principal de la policia, segons la constitució espanyola, és garantir els drets, les llibertats i la seguretat ciutadana. L’ordre de prelació no és innocu. Té una intencionalitat debatuda a bastament: primer, drets; segon, llibertats; i tercer, seguretat ciutadana. I, paral·lelament, hem de complir la llei i fer-la complir. Aquests conceptes han estat àmpliament estudiats i són motiu de molts tractats i manuals de dret.’

I com es concreta això en el cas que es pot donar a Catalunya aquests mesos vinents: ‘Com hem dit abans, no es tractarà de desobeir, sinó d’obeir una altra legalitat, cosa ben diferent. La clau, però, serà com gestionar el poder judicial.’ I més concretament? ‘Els mossos d’esquadra som funcionaris de la Generalitat i la nostra dependència orgànica i funcional és inqüestionable, fins i tot disciplinàriament. Per tant, en l’àmbit administratiu i governatiu no hi ha cap mena de dubte. Ens devem al parlament i al govern de Catalunya.’

El moment zero

Més enllà de l’obediència dels mossos a la Generalitat, ens preocupa la capacitació i la dotació imprescindible per a ocupar-se de la seguretat de tot el territori i tots els afers en el moment zero. Les amenaces de seguretat no faran cap treva els primers mesos d’independència… Com ho veuen? ‘Estem absolutament convençuts que el parlament i el govern prendran les mesures necessàries per a encarar el nou escenari, que anhelem que sigui la república catalana. L’assumpció de totes les competències policíaques és en la cartera de prioritats i estem segurs que les estratègies que caldrà aplicar ja s’han previst.’

La sectorial de l’Assemblea Nacional Catalana recorda que ‘de facto, ja som una policia d’estat i, al marge de les competències pendents d’assumir, ja actuem com a tal’. I afegeix, amb convenciment: ‘De fet, ja som una autèntica estructura d’estat en ple funcionament.’ Amb tot, caldrà reforçar alguns aspectes que no són menors: ‘Serà absolutament necessari reforçar el cos amb més efectius i més recursos per a ser eficients en la nova república i poder assumir totes les competències policíaques que avui encara són a les mans dels cossos de policia espanyols.’

Aeroports, ports i duanes

Aquests són tres dels punts més sensibles per a la seguretat del nostre temps per les amenaces evidents que s’ha presentat els últims anys. Són infrastructures que ara són a les mans dels cossos de policia espanyols. L’estat espanyol no les ha volgudes cedir mai als Mossos. Se’n podran ocupar amb determinació i solvència? ‘Estem preparats. Sabem com desenvolupar aquestes competències. Només caldrà dotar-nos dels recursos materials i personals necessaris i fer-nos-en càrrec. Serà un procés de substitució com ho va ser el desplegament en trànsit, seguretat ciutadana, ordre públic i policia judicial. Tenim una experiència àmplia i recent a assumir nous reptes, i ho farem molt bé.’

Els Mossos no són l’única policia catalana. També hi ha les policies locals. I Mossos per la Independència demana atendre aquesta realitat: ‘No ens podem oblidar de les policies locals i la seva capacitat operativa. Aquest és un altre aspecte a treballar. De fet, hi ha tot un debat entorn de les policies locals. El conseller Jané va anunciar la tramitació a començament del 2017 d’una nova llei de seguretat pública catalana que tractarà de la coordinació de les policies locals.’ La sectorial en dóna la seva opinió: ‘Creiem en un model policíac català amb un sol cos, un referent únic que faciliti l’accés i la col·laboració de la ciutadania.’

Un exèrcit o uns Mossos d’Esquadra amb capacitat operativa en defensa?

La seguretat i la defensa es donen la mà a qualsevol estat i els límits entre l’una cosa i l’altra no són sempre clars. Hem vist com alguns estats han mobilitzat l’exèrcit per a reforçar la seguretat interior arran de les amenaces d’atemptats. El debat sobre la forma que ha de tenir l’estructura de defensa a la Catalunya independent no s’ha pas tancat, ni de bon tros. Com veuria la sectorial de l’ANC que els mossos tinguessin un cos d’elit per ocupar-se de la defensa? ‘La naturalesa de qualsevol cos de policia democràtic és civil. Els tractats internacionals ho determinen així. Les tasques i funcions, i també els règims interns, són molt diferents i considerem que s’han de mantenir amb estructures pròpies i separades.’

Tanmateix, l’evolució dels mecanismes i l’abast de la seguretat és molt gran: ‘És cert que els cossos policíacs encara han d’evolucionar molt, per exemple, en cooperació exterior o en la creació d’equips interdisciplinaris amb altres països. I també és absolutament necessari establir mecanismes de cooperació judicial i fiscal d’abast internacional. Hi ha més aspectes estratègics a aplicar: el normatiu i el competencial. Avui dia, la delinqüència té molta mobilitat i disposa de recursos molt fàcils d’aconseguir. Internet, per exemple, és tot un univers, un “territori” immens sense fronteres que propicia moltes formes delictives.’

Però la sectorial mira de definir les tasques de cadascú, exèrcit i policia: ‘Entenem que un exèrcit ha de ser una eina per a la defensa dels atacs externs o interns que amenacin la seguretat nacional, és a dir, que pretenguin vulnerar la integritat territorial o administrativa, que amenacin els elements estratègics nacionals o que posin en risc els recursos estatals, com els energètics, els sistemes de comunicació o els sistemes informàtics d’abast nacional. No parlem només de defensa territorial. Les guerres actuals es desenvolupen en molts escenaris, com per exemple, el cibernètic. Aquests tipus d’atacs poden col·lapsar l’administració pública i els recursos financers de l’estat o ser usats per apropiar-se d’informació estratègica molt sensible.’

I la policia?: ‘Ha de servir com a eina de protecció interna, és a dir, per a resoldre els problemes de seguretat produïts per elements interns o externs que amenacin la convivència ciutadana, del dia a dia, en tots els àmbits. Aquests àmbits els diferenciem del concepte de seguretat nacional, la qual ha d’estar en mans d’altres serveis, possiblement un exèrcit. Una altra cosa és determinar com s’ha d’estructurar aquest exèrcit i quina ha de ser la seva dependència. Fins i tot, es dubta si Catalunya ha de tenir exèrcit propi, si ha de recórrer a una força d’abast europeu o internacional, o si hauria de signar tractats de cooperació amb uns altres països.’ Com ells, pensem que ‘aquest és un altre debat’, que també anem fent.”


Stephanie Kelton: hitzaldia

(i) Harvard Law School

The Harvard Law School Forum and the Harvard Law School Tax Law and Financial Regulation Students Association Proudly Present:

BUT CAN WE AFFORD IT? ECONOMIC PRIORITIES FOR THE NEXT ADMINISTRATION1

“That’s a good idea … but how will you pay for it?” This is the question posed to every candidate who has ever had an idea for any program ever. Following one of the most polarizing and contentious electoral cycles in modern memory, it’s time to discuss what that question really means. Together, two former D.C. insiders will interrogate the public understanding of the federal budgeting process.

(ii) Gaiak

Topics to be covered include:

– The relationship between federal government taxes and outlays
– The function of the market for U.S. Treasuries and the meaning of “national debt”
– The legal constraints of the U.S debt ceiling
– The relationships between government spending, the “money supply”, and inflation
– The status of the U.S. dollar as a global reserve currency

(iii) Hizlariak

Speakers:

Stephanie Kelton, Professor of Economics at the University of Missouri-Kansas City, Former Chief Economist on the U.S. Senate Budget Committee (minority staff) and Economic Advisor to the Bernie 2016 presidential campaign.

Amar Reganti, member of the Asset Allocation team at Grantham, Mayo, Van Otterloo & Co. LLC (“GMO”), a Boston-based asset management firm, and former Deputy Director of the Office of Debt Management at the U.S. Department of the Treasury.

Moderator: Daniel Sufranski, HLS ’18, President, Modern Money Network-HLS Chapter


Euskal ‘ereduaz’ hitz bi

Ibarretxe jaunak (in «Euskal eredua» birsortu1)

Egia da guztiok interdependenteak garela sistema konplexu batean, baina egia da, halaber, euskal gizartearen zati garrantzitsu batek munduan presentzia propioa duen beste edozein herrialde bezain interdependente izan nahi duela. Hori guztia uste dugulako Euskadi Herrialde gisa, EBko kide diren beste herrialde batzuek duten independentzia/dependentzia maila berarekin, politikoki gomendagarria ez ezik, ekonomikoki bideragarria eta sozialki orekatua ere izango litzatekeela.”

Itzulpena:

Alegia, Euskadi (ez dago argi artikuluan Baskongadak ala Euskal Herria bere osotasunean aipatuak diren) Espainia edo/eta Frantzia bezalakoa izatea, non Troika nagusi den eta agintzen duen, Alemaniaren onarpenarekin, noski.

EBn, noski, non austeritate neurriak apartekoak diren: betidanik Ibarretxe jaunak onartu bide duen egoera: Kataluniako ERC-k aspalditik onartu duen egoera bera (eta, laster?, EHBilduk onartuko duen egoera berbera, Syrizaren ‘mirakuluzko’ bilakaerari segituz).

Zer esan Ibarretxe, Urkullu eta PNV-koen paradisuzko Europaz (alegia, Eurolandiaz), non langabezia oso garaia den, non ez dagoen inongo ‘autonomiarik’ finantzan eta inbertsio sozialetan (mozketak baizik)?

Lehen ‘derecho a decidir’ (sic) delakoarekin, aka, euskara bantuzko manadanga2-rekin gertatu zen antzera, orain, berriz ere Euskadiko progresia prest dago Ibarretxeren azalkeria plan sakon gisa hartzeko, onartzeko eta zabaltzeko.

Ekonomia? No problem! Ibarretxek esango digu! Aditua baita horretaz ere! Segur aski espainol batuan, badaezpada ere.

AD, alegia, autodeterminazioa?3 Zertarako, mandanga daukagunean?

Independentzia, noiz? Lasai!

Eta horrela doa bizitza Euskadi honetan (ala Bakongadetan? Ala Euskal Herri osoan). Orain, gainera, badaukagu lider bat: Ibarretxe jauna!

Gu geu prest gaude!

Guztiok prest? —> Prest gaude! Zertarako?

Gehigarriak:

EBko paradisuaz: Alemania, Frantzia eta eurogunearen etorkizuna eta Eurolandia? Ez, mila esker!

Moneta propioaz: Eskozia independentea eta moneta propioa eta EHexit (1990eko hamarkadaren hasieratik)


1 Erdaraz ere badago, badaezpada eta guztiok uler dezagun!: Recrear el «modelo vasco».

Eurolandia? Ez, mila esker!

N. Kaldor eta Europako Merkatu Komuna

Nicholas Kaldor On The Common Market1

(i) 1971n idatzia:

Some day the nations of Europe may be ready to merge their national identities and create a new European Union – the United States of Europe. If and when they do, a European Government will take over all the functions which the Federal government now provides in the U.S., or in Canada or Australia. This will involve the creation of a “full economic and monetary union”. But it is a dangerous error to believe that monetary and economic union can precede a political union or that it will act (in the words of the Werner report) “as a leaven for the evolvement of a political union which in the long run it will in any case be unable to do without”. For if the creation of a monetary union and Community control over national budgets generates pressures which lead to a breakdown of the whole system it will prevent the development of a political union, not promote it.

[italics in original]

That was written in 1971! In The Dynamic Effects Of The Common Market first published in the New Statesman, 12 March 1971 and also reprinted (as Chapter 12, pp 187-220) in Further Essays On Applied Economics – volume 6 of the Collected Economic Essays series of Nicholas Kaldor.

Amartya Sen smonta in cinque minuti il mito dell’euro2

(ii) 2017ko urtarrilaren 14an

Amartya Sen, ospite di Lilly Gruber, risponde a domande su italia, euro, immigrazione. Ma sull’euro rilascia delle dichiarazioni sorprendenti all’interno del mondo liberale di sinistra, al quale l’economista indiano appartiene.

Bideoa: Amartya Sen a Otto e Mezzo:Euro è stato un disastro che ha penalizzato l’Italia3

(Amartya Sen in Italia per un convegno con la “Fondazione con il Sud” è intervenuto alla trasmissione de la7. L’economista si è scagliato contro l’euro, che avrebbe penalizzato il sud dell’Europa.)

L’economista indiano, Amartya Sen, stasera ospite di Otto e Mezzo a la7 è stato incalzato dalla giornalista e conduttrice Lilli Gruber sulla politica italiana e europea.

Il premio Nobel per l’economia, ben lontano da posizioni populiste ha indicato nell’euro la causa principale dei problemi italiani con lo sbigottimento di un altro ospite della trasmissione come Oscar Giannino. Secondo il parere di Sen l’area euro è un disastro, la moneta unica è stato un errore, toglie libertà ai paesi poi, ha proseguito: tutti i paesi europei tranne la Germania, avvantaggiata dal cambio sottovalutato, sono stati penalizzati. L’Italia da un punto di vista degli adeguamenti economici è stata penalizzata più degli altri paesi europei” ha spiegato l’economista indiano.

Sempre sull’economia italiana inoltre Amartya Sen ha evidenziato che non è la spesa pubblica il problema [dell’Italia]. Ci sono paesi che hanno un sistema di welfare molto più sviluppato e che stanno molto meglio dell’Italia”.


Alemania, Frantzia eta eurogunearen etorkizuna

R. Godin-en Pourquoi l’utilisation de l’excédent public allemand décidera de l’avenir de la zone euro1

Wolfgang Schäuble défend le maintien d’une politique non coopérative de l’Allemagne au sein de la zone euro. (Crédits : reuters.com) Malgré les nombreuses propositions de réformes de la zone euro des candidats à la présidentielle française, la politique future de l’union monétaire sera définie par le futur gouvernement allemand. Et les premiers signes ne sont guère encourageants.

C’est un débat germano-allemand qui, en réalité, a une dimension européenne considérable : que faire des excédents budgétaires accumulés en 2016 ? La « grande coalition » entre la SPD sociale-démocrate et la CDU/CSU conservatrice se déchire en effet sur l’utilisation des quelques 6 milliards d’euros que le budget fédéral (qui ne représente que 62 % de l’ensemble du budget public allemand) a dégagé l’an passé.

Débat politique sur l’utilisation de l’excédent public

La SPD, par la voix de son président, ministre fédéral de l’Economie et vice-chancelier, Sigmar Gabriel, réclame un vaste plan d’investissement dans l’éducation et le numérique, ainsi que des réductions d’impôts sur les petits et moyens revenus. A l’inverse, le ministre fédéral CDU des Finances, Wolfgang Schäuble, a refusé toute baisse d’impôt immédiate : « Il n’est pas sérieux de financer à partir d’excédents dégagés à la fin d’une année des baisses d’impôts durables », a-t-il indiqué dans une interview à la Bild Zeitung ce vendredi 13 janvier. Il a ainsi repoussé à la prochaine législature, après donc les élections de septembre 2017, des baisses d’impôts qui, pourraient, si les plans budgétaires prévus se confirment, s’élever à 15 milliards d’euros par an, a ajouté le ministre dans une autre interview accordée à la Süddeutsche Zeitung.

Ce débat ne peut évidemment se comprendre que dans le cadre d’une campagne électorale qui a déjà commencé outre-Rhin et où la SPD demeure désespérément loin de ses rivaux conservateurs. Les deux derniers sondages, réalisés par les instituts Forsa et FGW, donnent aux Sociaux-démocrates des scores historiquement bas : entre 20 % et 21% des intentions de vote (contre 25% des voix en 2013), soit 15 à 17 points de retard sur les Conservateurs. Pour la SPD, insister sur l’utilisation de l’excédent à trois fonctions : montrer que le parti répond aux demandes du « terrain » en insistant sur les besoins des écoles, par exemple, se distinguer de la CDU/CSU après quatre années de coalition avec elle et, enfin, se donner un profil « de gauche » pour laisser ouverte l’éventualité d’une coalition de gauche avec les Verts et Die Linke.

De son côté, la CDU se doit de se présenter comme « bonne gestionnaire » dans un contexte de très mauvaise humeur de son électorat d’épargnants inquiet de voir l’inflation remonter, mais aussi de contestation de la politique migratoire d’Angela Merkel. Pour le centre-droit allemand, il est essentiel de montrer que le budget est bien tenu et que la dette publique baissera afin d’assurer le financement futur des retraites et de contrebalancer la remontée des prix par une remontée des taux. Pour satisfaire l’électorat libéral et de chef d’entreprise, Wolfgang Schäuble compense cette politique d’amortissement de la dette par une politique assez détaillée de baisse d’impôts sur les entreprises. Enfin, la CDU sait aussi qu’elle doit se différencier de la SPD pour agiter la peur d’une alliance « rouge-rouge-verte » qui lui permet d’asseoir sa domination au centre du jeu politique.

L’enjeu européen de l’utilisation des excédents

Ce débat est essentiel au niveau européen. Le bon fonctionnement de la zone euro suppose en effet une politique d’investissement public soutenu en Allemagne afin d’alimenter la demande du reste de la zone euro, mais aussi de répondre aux besoins futurs, notamment en termes d’investissement de l’économie allemande. Globalement, le problème de l’Allemagne est bien son excédent courant démesuré, compris entre 8 et 9 % du PIB, qui, inévitablement, provoque des déséquilibres forts aux seins de la zone euro. Dans l’intérêt général européen, l’Allemagne doit donc cesser de jouer les fourmis et mener une politique inflationniste afin de conserver durablement un écart d’inflation avec les pays les moins compétitifs. Les choix qui seront faits après 2017 décideront donc si la République fédérale s’engage dans cette politique « coopérative » ou si elle s’en tient à la politique restrictive actuelle. Car, malgré sa croissance de 1,9 % en 2016, l’Allemagne vit clairement en dessous de ses moyens…

L’enjeu est considérable, notamment pour les candidats français à la présidence de la République qui ont tous des projets de « réformes de l’Europe ». La position actuelle de l’Allemagne est qu’en agissant de façon vertueuse sur le plan budgétaire, elle fait son « devoir » au niveau européen. Elle attend donc de ses partenaires, et particulièrement de la France, des « efforts » avant de s’engager dans une politique plus coopérative. Toute la question est de savoir, donc, si la SPD ou les Verts, les deux alliés potentiels de la CDU, sont capables d’infléchir lors de la prochain législature la politique de Wolfgang Schäuble.

Pourquoi Wolfgang Schäuble restera en place

C’est, en réalité, peu probable. Depuis 2009, les Finances appartiennent à la CDU et sont confiées à Wolfgang Schäuble qui a annoncé qu’il se représentait en septembre 2013. Cette annonce signifie clairement que, quel que soit le gouvernement dirigé par Angela Merkel, ce dernier restera à la Wilhelmstrasse, le siège du ministère fédéral des Finances. La CDU demeure, on l’a vu, largement en tête des sondages et, comme dans la coalition actuelle, en mesure d’imposer ses priorités.

Du reste, au sein de la SPD comme au sein des Verts, la politique de vertu budgétaire a également des partisans solides, notamment ceux qui souhaitent conserver une alliance avec le centre-droit. Enfin, la seule alternative « keynésienne » à Wolfgang Schäuble, la coalition des partis de gauche est peu probable : elle n’aura sans doute pas de majorité et elle ne fait pas encore l’objet d’une véritable acceptation au sein des trois partis. Tout ceci signifie que le plan présenté par Wolfgang Schäuble a toutes les chances d’être celui du prochain gouvernement, plus ou moins aménagé à la marge. Autrement dit, l’Allemagne restera attachée à une politique budgétaire restrictive centrée sur la baisse de la dette et les baisses d’impôts. L’excédent courant demeurera élevé.

Le danger des baisses d’impôts

Le choix de privilégier les baisses d’impôts sur les investissements publics est, de ce point de vue, particulièrement préoccupant. Les données publiées ce jeudi montrent que les ménages allemands ont augmenté leur taux d’épargne et que les entreprises investissent peu. Donner du pouvoir d’achat par des baisses d’impôts ne conduira donc que très partiellement à la croissance de l’économie réelle. Elles viendront en revanche alimenter l’épargne et donc le système financier allemand qui investit peu en Allemagne et beaucoup sur les marchés financiers internationaux. Ces fonds risquent donc d’être largement perdus pour l’économie réelle et risquent, en revanche, de renforcer les risques à moyen terme sur le système financier. L’investissement public est donc, de ce point de vue, plus efficace parce qu’il permet (s’il est bien fait) des dépenses ciblées sur les besoins réels de l’économie, notamment en termes d’économie numérique et d’infrastructures.

Du reste, baisser les impôts sur les entreprises en Allemagne relancera la compétition au niveau européen, renforcera la compétitivité allemande et exercera une nouvelle pression sur les pays les moins compétitifs, les contraignant à des politiques d’austérité afin de suivre ce rythme. Les baisses d’impôts en Allemagne peuvent avoir les atours d’une politique de relance, elles ont de fortes chances de creuser encore les déséquilibres en zone euro.

La pression de l’opinion allemande pour les baisses d’impôts

Et pourtant, elles semblent inévitables après les élections de 2017 tant la pression de l’opinion est forte de ce point de vue. La presse ne cesse de titrer sur la nécessité de réduire la charge fiscale depuis des mois. Ce 13 janvier, l’éditorial de la Frankfurter Allgemeine Zeitung (FAZ) estime que le « temps est venu » pour des baisses d’impôts. La CDU est prise au piège : en 2010, elle avait renoncé à de fortes promesses fiscales au nom de la consolidation budgétaire. Il est difficile d’y renoncer après trois ans d’excédents des comptes publics. Même la SPD se range d’ailleurs à ces promesses. Quelle que soit la coalition future, le plus petit dénominateur commun des alliés politiques sera la réduction des impôts. La priorité sera sur ce point et, s’il le faut, l’investissement public y sera sans doute sacrifié.

Situation difficile de la France

C’est donc avec cette politique allemande que le futur président de la République française devra agir. Dans ce cadre, sa marge de manœuvre pour « négocier » avec Berlin sera très faible. Certes, Angela Merkel s’est dite, jeudi 12 janvier, favorable à un alignement des taux d’impôt sur les sociétés en zone euro. Mais si la république fédérale réduit elle-même son taux, elle placera la France et l’Italie dans l’injonction de fait d’en faire autant. De façon générale, la compétitivité française sera forcément mise à mal par la politique menée outre-Rhin, alors même que Berlin continuera, pour avancer sur toute réforme de la zone euro, à réclamer des « réformes » à la France. Le nouvel exécutif hexagonal n’aura alors qu’une solution : se lancer dans une politique de dévaluation interne rendue encore plus difficile par la politique allemande. Et sans garantie que cette politique soit jugée suffisante par Berlin pour que s’engage une politique de réduction des déséquilibres en zone euro.

Promesses difficiles à tenir en France

La politique intérieure allemande continue donc de dicter l’agenda économique en zone euro. Et d’imposer une gouvernance économique à la zone euro : celle d’une politique visant à réduire les déficits unilatéralement et à placer les Etats membres dans une concurrence fiscale, sociale et budgétaire. Dans ces conditions, les projets présentés par les candidats français à la présidence de réformes de la zone euro en coopération avec l’Allemagne en profitant de l’élection fédérale semblent peu crédibles. C’est oublier que la droite allemande demeure en position de force et qu‘elle n’entend pas favoriser de plan de relance au niveau européen, ni de forme de coopération comme des ajustements non unilatéraux. Dès lors, 2017 risque bien de ne pas changer l’essentiel du fonctionnement de la zone euro.  Et de laisser bien des promesses dans les poubelles, déjà bien remplies des campagnes électorales passées.”


Eskozia independentea eta moneta propioa

Interesgarria benetan Eskoziari buruzko informazioa, moneta propioa dela eta.

Sarrera, euskaraz, ikus Craig Dalzell-en “Balizko Eskozia independente batek bere moneta propioa eratzeko apustua egin beharko luke1

Craig Dalzell-i buruz, ingelesez:

(i) Webgunea: https://thecommongreen.scot/

(ii) Artikuluak:

Currency Poll

A Sovereign Currency for an Independent Scotland

Claiming Scotland’s Assets

Beyond GERS

Beyond GERS:- A Response to Comments

The White Paper Project

TheCommonGreen.Scot

Dalzell-i falta zaiona, zoritxarrez, monetaz ongi jabetuta egotea da.

DTMkoak Eskoziaz aritu dira. Ikus, besteak beste, ondoko linkak:

Bill Mitchell-ek Eskoziaz

Eskoziari buruzko e-posta batzuk

Eskozia ez da inolako eredua Euskal Herriarentzat

Eskozia ez da eredua Euskal Herriarentzat!

Eskozia eta Katalunia: DTMkoen abisua

Eskozia eta Katalunia /edo/ Katalunia eta Eskozia

Moneta berria jaulkiko ote du balediko Eskozia independenteak?

Egongo ote da inoiz Euskal Herrian antzeko eztabaida?

Dudatan nago.

Granada honetan, sorry Gabriel Aresti!, ondoko azalkeriak dira nagusi eta aipatuak, oso aipatuak:

Espainolez: Recrear el «modelo vasco». Euskaraz: «Euskal eredua» birsortu

Badaezpada ere, gogoratu ondoko hau: Prest gaude! Zertarako?


 

Europar Batasuna: %3aren araua apurtuz

C. Gurdgiev-en 12/1/17: Breaking EU Rules? Often and Freely1

(i) %3a

“EU’s Fiscal Discipline in one table: here is a summary of the EU member states’ performance when it comes to 3% deficit ceiling set out as a core fiscal criteria:”

(ii) Europar Batasuneko estatu kideak eta %3a

Yes, even after a large scale fiscal ‘retrenching’ of 2016, on average, EU member states have been outside satisfying fiscal deficit ceiling criteria 41 percent of the time, with EA12 average being worse – at 43 percent.

Six EU states are more than just serial violators of the rule, with their respective frequencies of falling outside the rule constraints being in excess of 2/3rds. It is worth noting that in this group, all states are violating rules predominantly during the years of economic expansion.

Another 11 states are frequent violators, breaking the rule more than 1/3rd of the time but less than 2/3rds. Here too, with exception of Cyprus and Slovenia, more violations took place during the times of expanding economies than during the periods of recessions. All in, 17 states of the EU are breaking the EU fiscal rule on deficit ceilings more than 1/3rd of the time. Only 7 states break the rule less than 25 percent of the time and only 5 break the rule less than 10 percent of the time.

Surely, nothing to worry about.”

Gogoratu ondoko linkak:

Trinitate saindua

// 3e3;case”diversity”:return g.fillText(h(55356,57221),0,0),c=g.getImageData(16,16,1,1).data,d=c[0]+”,”+c[1]+”,”+c[2]+”,”+c[3],g.fillText(h(55356,57221,55356,57343),0,0),c=g.getImageData(16,16,1,1).data,e=c[0]+”,”+c[1]+”,”+c[2]+”,”+c[3],d!==e;case”simple”:return g.fillText(h(55357,56835),0,0),0!==g.getImageData(16,16,1,1).data[0];case”unicode8″:return g.fillText(h(55356,57135),0,0),0!==g.getImageData(16,16,1,1).data[0]}return!1}function e(a){var c=b.createElement(“script”);c.src=a,c.type=”text/javascript”,b.getElementsByTagName(“head”)[0].appendChild(c)}var f,g,h,i;for(i=Array(“simple”,”flag”,”unicode8″,”diversity”),c.supports={everything:!0,everythingExceptFlag:!0},h=0;h// // //

Trinitate saindua: % 3a


Pentsamendu estrategiko bat ekonomian

Austeritatea klase borroka da

J. D. Alt-en A Strategic Thought1

(i) Gaur egun oso garrantzitsua dena: defizit gastua2

(ii) Arriskua, Trump eta aurrerakoien dilema3

(iii) Obama, austeritatea, zor nazionala, defizit federala eta aurrerakoien arriskua4

(iv) Aukera badago, baina denbora gutxi aurrekontu superabitaren akats apolitikoarekin bukatzeko5

(v) Fiskalitatean datza afera, kontserbadoreen estrategia maltzurra6

(vi) Diruaren funtzionamendua argi eta garbi adieraztea: horixe da aukerarik aproposen

Segida:

J. D. Alt-en Who will play the Harlequin?8

(a) Aurreko artikuluan esandakoaren laburpena9

(b) Erronka: arlekin gisa tratatua izateko arriskua10

(c ) Meritua: kontserbadoreen defizit belatzak aktibatzea11

(d) Arlekinaren zeregina (diru modernoa esplikatzea) eta aurrerakoi berriena (gastu federaleko programak proposatzea, ‘defiziteko gastuak’ deituz)12

(e) Estrategia aurrerakoi berria: Trump eta belatz fiskalak, gastu federalak, Arlekinen aurka ez egotea, 2020 hauteskundeak irabaztea, fiat-eko diru modernoaren ahalmenak erabiliz13

Nor izan daiteke Arlekin?14

2 Ingelesez: “I’d like to propose that it is important, right now, for existing progressive political leaders to stake out positions in support of direct sovereign spending for the creation of collective goods. If they must, they can call it “deficit spending.” What is important is that they very aggressively get on the record as proposing and supporting federal spending programs to to address specific issues that Americans are struggling with.”

3 Ingelesez: “If this does not happen, there is a real risk that the newly empowered right-wing government of the Trump administration will propose to increase “deficit spending” first. If that were to happen, the progressive cause will have a serious dilemma: Do they push back against Trump―decrying the dangers of increasing the national debt!―or do they get aboard his spending train as more-or-less unnecessary baggage, and watch as it puffs and whistles its way into the hearts of the American heartland?

4 Ingelesez: “I make this suggestion because it seems fairly certain that the last eight years of conservative insistence on fiscal austerity and federal debt reduction have been primarily driven by a political strategy to prevent the Obama administration from accomplishing anything of substance that could endear it to voters. The fact that Obama, himself, aided and abetted the substantial success of this strategy―by publicly agreeing the U.S. “debt” was unsustainable, and embarking on high-profile negotiations to rein in the “federal deficit”―underlies the enormous danger America’s progressive cause now faces.

5 Ingelesez: “With Obama (and the Clinton legacy touting its budget “surplus”) now gone, the opportunity exists for progressives to forcefully reverse the political mistake. But there is not much time. Even though the fiscal-austerity position was a political ploy, it is still very much stuck in the thinking and rhetoric of the House and Senate Republicans. If the progressives come out first, and early―before Trump has an opportunity to reframe their allegiance―the Tea-Party politicians, who built their reputations by refusing to increase the federal debt ceiling, will have no choice but to, once again, loudly denounce and denigrate the spending proposals. If that happens, it will be much more difficult for Trump to initiate the secret weapon of every authoritarian populist government around the world: giving direct cash payments, stipends, and rebates to the unemployed and under-employed voters―transforming them into vehemently loyal supporters. (This is precisely what is happening today in Poland.)

6 Ingelesez: “I’m well aware that current progressive leaders and legislators abhor the possibility of being denigrated and roasted (and made into fools) by fiscal conservatives for irresponsibly proposing to “increase the federal deficit and national debt,” likely causing “run-away inflation and economic catastrophe”―of being challenged to explain how they will collect enough taxes to pay for it all, etc. The problem is―and this is the central point―these progressive leaders are in no position to turn the tables: to make the same accusations to the right-wing conservatives should they choose to play the spending card first. And I think there can be no doubt, unless they are strategically held off, that they will play it. How else can the new government possibly hope to avoid the otherwise unavoidable disappointment of “Trump-populists” when they discover that cutting taxes on the wealthy―and empowering corporations toward increased profits―results in absolutely nothing for them?

7 Ingelesez: It would be better, of course, if the progressive leaders came clean and proposed the direct issuing of sovereign fiat money to pay American citizens to build and do useful things. I realize that’s too much to ask. It may well be, however, this is the best opportunity there will ever be for some brave, intelligent, progressive leader to come right out and propose that we begin properly using the money that we actually have―the democratically controlled sovereign fiat money which our government issues every day in the billions of dollars, to monetize the profit-making efforts of American enterprise. He or she, of course, will be vilified and mocked as a harlequin. But maybe it is best to play the harlequin now, let the reality of modern fiat money begin to seep into America’s awareness while, at the same time, keeping the Tea Party fiscal-“hysteriots” screaming in Donald Trump’s ear.”

9 Ingelesez: “In a recent essay (“A Strategic Thought”) I suggested that right now is an opportune moment for some brave progressive leader to step out and explain what modern fiat money is, why we’ve been using, in fact, it for the past half century, and how it changes the way we imagine our federal government pays for public goods.

10 Ingelesez: “Whoever takes on this challenge, I suggested, would be treated as a harlequin by mainstream media and economic pundits—and would be marginalized and shunned by other political leaders on both sides of the aisle. No main-stream politician is ready to hear—let alone agree—that the federal government can issue and spend as many dollars as needed to accomplish whatever the nation has the real resources to undertake. No main-stream economic pundit is ready to hear that our federal “deficit” is a necessary aspect of a healthy fiat monetary system. No main-stream Republican or Democrat is ready to acquiesce to the reality that our national “debt” is not something we have to “repay” to anyone but is, in fact, the savings account of our private sector economy. No main-stream anybody who, by definition, depends on their position in the main-stream idea-flow for their livelihood and personal status, is ready or willing to hear, or even seriously listen to, any of those realities. Yet at some point all of it has to be formally presented and argued on the national stageotherwise, modern fiat money, and the enormous possibilities it creates for human society, will continue to languish forever as a suppressed and poorly understood reality.”

11 Ingelesez: “Putting modern fiat money on the stage now, I suggested, would have the merit (in the near term) of keeping the conservative deficit hawks activated—which will pose the same difficulty for President Trump as it did for President Obama: it will force him to put any spending proposals through a “budget deficit” and “national debt” logic. This will, in effect, make it virtually impossible for him to spend in any meaningful way—which is strategically important because, as I noted, one of the essential tools of every authoritarian populist is to send a stream of dollars, perks, or rebates to his, or her, voters.”

12 Ingelesez: “In the meantime, the newly emerging progressives—who I believe will rise out of the ashes of the “old” Democratic Party—can stand just far enough to the side of the Harlequin to avoid being pummeled themselves. While the Harlequin makes a constant fool of herself, or himself, explaining the realities of modern fiat money and the possibilities it unfolds, the “new progressives” can propose serious federal spending programs that would, if implemented, have dramatic impacts on specific, real communities-in-need across America. As I suggested, the new progressives can safely call these proposals “deficit spending”—fitting themselves (at least temporarily) into the existing misunderstandings and power-structures of the monetary system. But the Harlequin’s message will be out there, and can be picked up and echoed in many different ways. Once it is on the stage of serious debate—even if its “role” is to be shamelessly and irrationally denigrated—its arguments and possibilities will begin to percolate into popular awareness.

13 Ingelesez: “The “new progressive strategy,” then, is to (a) keep Trump tied up with the fiscal hawks of his own party; (b) make serious federal spending proposals that would provide real assistance to communities-in-need across America (whether those proposals currently have any prospect of enactment or not); (c) do not directly contradict or delegitimize the message of the Harlequin, but allow, enable, and (to the extent possible) assist it to percolate into the popular awareness; (d) make a strong showing in the mid-term elections based upon the concrete spending proposals to assist specific local communities; (e) win the Presidency in 2020 with a “new progressive” platform that includes at least a “preliminary” acknowledgement of the possibilities of using modern fiat money more rationally to achieve national goals and address the real needs of America’s struggling citizens.”

14 Ingelesez: “But who is willing to play the Harlequin? Who has the public face, credibility, knowledge, charisma—and courage—to pull it off? Any suggestions?”