Hasierarako, gogoratu ondoko hau: Zer gertatu da Katalunian? Carla Ponsatí-ren ikuspegia
Segida: Enric Vila eta Bernat Dedéu-ren ahots kritikoak:
(ii) Enric Vila-ren Piròmans
(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-piromans_282939_102.html)
“… El principal enemic de Catalunya ja no està a Madrid, està a les institucions catalanes.
Si el president Quim Torra volgués ser president i no un putxinel·li, en comptes de tenir atacs de dignitat a Washington, convocaria eleccions o bé dimitiria. Demanar un referèndum acordat a Pedro Sánchez és la manera que el govern català té d’intentar enterrar l’esperit de l’1 d’octubre per perpetuar una versió degenerada del tinglado convergent de sempre.
(…)
Hi ha una certa poètica en el fet que Torra s’adrecés a mi per primer cop per felicitar-me per la biografia de Lluís Companys. Qualsevol que l’hagi llegit, i amb ell n’hem parlat molt, sap perfectament que aliar-se amb el republicanisme espanyol només servirà per incendiar Espanya amb Catalunya dins, en el millor dels casos. Igual que Junqueras sabia que enredava a dos milions de persones, Torra sap que porta el país cap a l’abisme.
(ii) Bernat Dedéu-ren La indignació del dia
(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-indignacio-dia_282903_102.html)
“… en el fons, el retorn autonomista de l’actual comandament a la Gene copia fil per randa aquell gest pujolista d’enfadar-se i fer cara d’indignat mentre hom intenta vendre als catalans que la seva aportació a la política espanyola és decisiva. Ho veiérem fa pocs dies al Congreso, on Joan Tardà es feia l’ofès davant Sánchez pel simple fet que el president espanyol no vulgui ni sentir a parlar de negociacions sobre l’autodeterminació catalana, que és la cosa més normal del món (pobre Tardà, quin paperot: haver-li d’aprovar totes les lleis al PSOE mentre vens la moto d’implementar la República). (…)
Quan la política es folkloritza i es torna gestualitat, els discursos deriven en buidor, la parsimònia s’institucionalitza i, al final, sempre acaba guanyant l’Estat. A mi em fa molta gràcia veure l’amic Torra abandonant actes i fent cara d’ofès; ell, que tant li costa d’abraçar el conflicte i que tendeix al somriure d’infant. Però bé, això serà el nostre pa de cada dia o, més ben dit, la indignació de cada dia. Mentre la cúpula del Govern es mostri airada, els partits aniran pactant de sotamà la nova pax autonòmica. (…)”
(iii) Bernat Dedéu-ren Rematar l’1-O
(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-rematar-1-octubre_284457_102.html)
“L’independentisme s’ha passat mesos folkloritzant l’1-O com si fos un parent amb tolidura condemnat a viure exposat en la galeria dels horrors d’un circ ambulant. Primer de tot, els partits van fer grans esforços per tintar el referèndum amb aquella retòrica xarona d’allò-que-hauria-pogut-ser-i-no-fou, advertint que no n’havien aplicat el resultat perquè preveien un bany de sang i massacres al carrer (fet que mai no es van molestar a demostrar als ciutadans, perquè això de donar explicacions és cosa sobrera). Després es va passar a dir que els votants del sí encara no érem prou gent, cosa que ningú devia pensar abans de repartir les urnes i per la qual, ai las, no hem tingut el privilegi de veure dimitir ni un sol crani privilegiat de l’anterior govern. Tot seguit, el referèndum va entrar en un procés de nostàlgia insofrible, palesada en el fet que s’hagi volgut subsumir l’1-O en la pitjor forma d’oblit possible, la nostàlgia, convertint així la votació en l’excusa perfecta per publicar reculls fotogràfics com ara el del bonic llibre d’en Jordi Borràs que el president 131 entregà al Borbó quan eren plegats a la cosa atlètica de Tarragona: ¡Tenga, majestad, un souvenir del uno de octubre! (…)
… l’esquerrovergència autonomista s’hagi passat setmanes reclamant-ne la paternitat. El primer a fer-ho fou l’antic vicepresident Junqueras, que a la seva famosa carta a la militància d’Esquerra reivindicava els sacrificis del seu partit en la fatigosa cursa cap a l’alliberament de la tribu. Després fou la flamant senadora Marta Pascal, i la cursa no tindrà aturador, car només a Catalunya pot haver-hi autèntiques bufetades per reivindicar l’organització d’un referèndum que ningú no ha tingut la dignitat ni la força d’aplicar. (…)
… Junqueras hi afirma que per ampliar la base (ecs) de l’independentisme caldrà abandonar el “nacionalisme excloent” i disposar-se a fer front a la “formidable aliança conservadora que no vol que els catalans decidim el nostre futur”. (…)
… la base de l’independentisme només s’ha ampliat quan aquest ha mostrat determinació en aplicar polítiques concretes, no quan, sota una retòrica abrandada, s’ha limitat a fer de crossa als polítics de Madrid i la seva formidable aliança en la defensa de la unitat d’Espanya.”
(iv) Bernat Dedéu-ren Política presonera
(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-politica-presonera_285249_102.html)
“Des del mateix instant en què el sobiranisme va decidir trufar la seva llista d’encausats amb molts números d’acabar a la presó, l’independentisme va hipotecar el seu futur polític a l’estratègia penitenciària i judicial espanyola. (…)
… Aquesta és la gran ironia que resumeix la negligència política del procés: per una banda, l’independentisme vol demostrar al jutge Llarena que els polítics encausats no han fet res del que se’ls acusa i, per l’altra, aquest mateix no-haver-fet res demostraria que tot plegat (des de l’aprovació de lleis de transitorietat fins a la declaració del 27-O) hauria estat només una catxa per fer pressió a l’Estat.
L’independentisme havia aconseguit tenir l’Estat en escac l’1-O, però, després del referèndum no aplicat, només hem viscut renúncies que no han augmentat en res la promesa republicana. Paral·lelament, i això és el que més em dol, els partits catalans demostrendemostren viure gustosament instal·lats en l’art del xantatge emocional amb què excel·lí el pujolisme. Tota l’energia que s’hauria d’haver dedicat a implementar (ecs) l’1-O i a lluitar per la restitució dels polítics encausats, s’ha abocat al groguisme més vergonyant sobre la situació dels presos (…)
… Ara per ara, i no és una bona notícia, l’independentisme ha acceptat com a normal la tesi segons la qual és més important resoldre el tema dels engarjolats que no pas aplicar la independència. Com tot sistema de xantatge, la religió té els seus monjos particulars, aquella curiosa gent que, després de llegir articles com aquest, t’acusa de tenir poca empatia i de no solidaritzar-te amb una situació del tot injusta. És el manual bàsic del xantatgista: si penses diferent de la norma és perquè ets dolent. (…)”
(v) Enric Vila-ren Madrid a Escòcia
(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-madrid-escocia_285258_102.html)
“Aamer Anwar ha dit a la ràdio que si el govern de Londres hagués fet a Escòcia el que el govern de Madrid ha fet a Catalunya, la Unió Europea s’hauria alçat contra la Gran Bretanya. En la mateixa entrevista l’advocat defensor de Clara Ponsatí també ha explicat que el seu compromís amb els drets nacionals de Catalunya es remunta a una promesa que li va fer a l’Anna Arqué.
M’agrada que el rector de la Universitat de Glasgow recordi la feinada que Arqué ha fet en l’àmbit internacional. M’agrada veure com Anwar destrueix, de manera innocent o intencionada, els ponts que el govern de Vichy presidit per Quim Torra intenta construir amb el govern de Madrid. (…)
Evidentment, si Londres hagués utilitzat la policia per intentar evitar un referèndum a Escòcia i després hagués perseguit els seus representants polítics per tot Europa el daltabaix hauria estat de pel·lícula. (…)
… El que no diu l’advocat de Clara Ponsatí és que els principals enemics del dret a l’autodeterminació han sigut els partits independentistes. (…)
Europa no va moure un dit per ajudar Catalunya perquè tots els governs i tots els serveis secrets del món sabien des de feia temps que els polítics catalans utilitzaven el referèndum per negociar amb l’Estat. És difícil guanyar un referèndum que no vols celebrar, i encara és més difícil d’implementar-lo. No pots pretendre que et poden prendre seriosament si, després de cremar una ocasió com el 9-N, tu mateix elimines la sindicatura electoral i fas declaracions com les de Mas poc abans de l’1 d’octubre.(…)
Espero que, amb l’ajut d’advocats com Anwar, puguem treure els nostres polítics de la presó ben aviat. Però també espero que el gruix del poble català no oblidi mai que, en molt bona part, els nostres polítics han acabat a la presó perquè ells mateixos van ser els primers que no van creure en el dret a l’autodeterminació. Com diu Anwar, el govern espanyol es comporta amb Catalunya com una banda de terroristes, i com ell mateix recorda i tothom sap, amb els terroristes no s’hi negocia.”
Argi dagoenez Kataluniako bi ahots kritiko horiek segituko dute beren eginkizunarekin, alegia, Katalunian gertatzen den oro analizatzen, eta publikoa egiten.
Hemen, aldiz, ez daukagu ahots kritikorik. Berton artalde bat dugu, edo Aresti-k idazten zuen moduan, astalde bat, gero eta handiagoa. Eta astoek aharrantzaka besterik ez dute egiten.
Granada honetan, aparteko triskantza ideologikoa, bereziki kontzeptuala, eta gero, praktikan, ikaragarrizko desbideratze politiko gertatu da: mandanga, aka sasi ‘derecho a decidir‘ lekuko.
Gainera, denok alai, denok gustura. Aurrera bolie!
Quosque tandem?
