Katalunia: bahituak, espetxeak, independentzia

Hasierarako, ikus To be or not to be, that’s the question: primarioak tartean

Segida:

(i) Dalia Blanco

Tots som ostatges

(https://www.racocatala.cat/opinio/article/45565/tots-som-ostatges)

L’Espanya-unaylibre actua amb visceralitat i es condemna, tota sola, cada dia una mica. Aquesta animalitat espanyola és l’única al món que, volent humiliar, legitima el que els nostres líders penitents no van arribar a fer mai. Quina paradoxa que les acusacions de rebel·lió i sedició siguin els únics arguments que justifiquen als nostres màrtirs. Diuen a la corte y villa que vam fer la independència (tant de bo) i que ho vam fer amb violència (ni en somnis). Així que els nostres líders, també els que es van vendre l’1-O i la força de dos milions de persones, són com el General Tejero i el Generalísimo. “¡Muera la intelectualidad traidora! ¡Viva la muerte!”, que cridava José Millán-Astray. Els perd la ira colonial, però, al final, segur, no se’n sortiran (o així ho desitjo). 

Mentrestant, a Catalunya, gran part de la classe política aprofita la toixesa espanyola per amagar un cop més les vergonyes. Encara penseu que no fan una simbiosi perfecta? Els uns, a Madrid, enforteixen el discurs imperial de la unitat sota el jou; i els altres, aquí, segueixen eixamplant el martirologi processista que els permet escalfar la cadira. Quina unitat estratègica hem d’exigir als partits, encara que no puguem deixar de fer-ho per dignitat, si des del 2015 (abans i tot) només han pensat a guanyar dins el marc constitucional?

Val més que obrim els ulls d’una vegada, perquè tots som ostatges. L’Estat ens ha convertit en ostatges dels nostres ostatges, els de la presó, els de l’exili i els del Govern efectiu, amb la mateixa facilitat que va aconseguir que molts d’ells s’entreguessin als jutjats. Estem doblement segrestats. Només si en som conscients, podrem començar a buscar una sortida per a tots.

Els màrtirs i l’Apocalipticisme

En lloc d’això, fa mesos que les ments pensants del procés, les que teixien la Revolta dels somriures per espantar l’Estat i ara diuen que tot això eren romanços, preparen un viacrucis fins a les sentències. Els mitjans més mesells i Òmnium orquestren (un dia hauran d’explicar per què) i gran part de la nostra classe política va al capdavant. I ens necessiten, és clar, per a totes les seves martingales. “El govern espanyol ha cedit al xantatge de l’extrema dreta”, ens diu Marcel Mauri, i obvia que no ha cedit res a ningú, que ho ha fet perquè hi creu. Per resposta, folklore, vídeos, hashtags i més folklore. Només? Fins quan? Per a què?

Som ostatges d’una nova fe processista d’arrel apocalíptica que ja fa massa mesos que ens demana posar l’altra galta, que ens reclama que negociem la llibertat amb els botxins, que ens converteix en presoners i carcellers alhora. Som ostatges d’una nova fe processista que se sorprèn encara de la ferocitat de l’Estat i crida al penós espectacle de la flagel·lació i la penitència. Som ostatges d’una nova fe processista on les paraules ja no parlen, on els nostres grans líders fan sermons i es comparen amb Jesucrist. Espelmes, crits a l’aire, barrots i plors.

Som ostatges, en definitiva, d’un projecte polític vençut, sense lideratges ni mandat ni objectius comuns, que no il·lusiona ni lluita, només es lamenta. Som ostatges d’un projecte polític que ens obliga a oblidar els anhels de l’1-O i anar una dècada enrere, que ens demana només que ens “preparem per a la repressió i la injustícia”. Som ostatges de la incapacitat, la mediocritat i la confusió. “No acceptarem res que no sigui l’absolució”, amenaça Roger Torrent, però a qui es pensa que enganya? “No pactarem els pressupostos”, brama el president Quim Torra, però què li importa al PSOE? Hi ha alguna estratègia real? Cap ni una.

Els abrandats i el nou rumb

I què fem per combatre aquest doble segrest? Com ens desempalleguem? D’entrada, sortim al carrer, com ens demanen l’ANC i els CDR, i fem-ho tantes vegades com calgui, perquè ningú no pensi que l’independentisme en què creuen dos milions de persones ha claudicat com alguns dels nostres líders. Alerta, però, perquè correm el risc que ens instrumentalitzin.

Després, a les xarxes, cridem ben alt que Déu ha mort. Això, als màrtirs del processisme, els posa molt nerviosos. Per això tenen una tropa que carrega permanentment contra Twitter. Saben que el seu discurs i règim religiós s’esgota. I sí, a les xarxes fem bé, perquè als nostres polítics se’ls ha de reclamar que expliquin per què van fallar, se’ls ha de demanar que deixin de culpar la ciutadania que va posar el cos l’1-O de no ser prou i se’ls ha d’obligar a dimitir. Quan algú no fa bé la feina, marxa. Alerta, però, perquè correm el risc d’alimentar encara més el seu victimisme.

Estratègicament, encara estem fent una altra cosa. Com que vivim, sense voler, en el curt i mitjà termini dels ostatges i els botxins, ens aboquem als reptes que ells ens proposen. Alerta, però, perquè tant les eleccions municipals com les europees són pastanagues perquè ens distraguem, obstacles que hem de superar, però que no poden entorpir un objectiu més elevat. Les Primàries s’han de defensar fins al final, però són només el principi.

El principi del principi

Us demano que mirem una mica més enllà. Quan arribin les sentències (d’aquí sis o set mesos, previsiblement) i el president Torra convoqui eleccions, estarem preparats? Haurem bastit una alternativa política que passi per damunt d’aquells que ens han volgut de genolls? Deixarem que ens sorprenguin, de nou, amb propostes messiàniques impossibles o tripartits de peix al cove?

La CUP ha de començar ja, si no ho ha fet encara, a preparar un programa d’emancipació, amb diversos escenaris, fins i tot la il·legalització, i amb líders determinats, i no de pa sucat amb oli, sinó al nivell de David Fernàndez, Mireia Boya, Anna Gabriel o Isabel Vallet, entre altres. També la centralitat del país ha de començar a pensar una alternativa democràtica d’altura i participativa que reclami, sense embuts, la independència, amb líders nous i amb horitzons, no contaminats pels errors del passat i disposats a assumir tots els perills.

Deixem de ser, tots, ostatges. Comencem a buscar una sortida.

(ii) Bernat Dedéu

Obriu les presons

(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-obriu-presons_320805_102.html)

Primer, i abans que res, una simple constatació. Durant les darreres setmanes, l’independentisme autonomista ha intentat rebaixar les seves pretensions per aconseguir que la fiscalia espanyola afinés a la baixa les condemnes dels presos polítics. El resultat, el sabeu de sobres: tot i que les peticions de presó són les mínimes exigides pel tipus penal de rebel·lió (a excepció de Junqueras, assenyalat com el màxim autor de la trama indepe, pel simple fet que Puigdemont és a l’exili), la branca judicial dels aparells ideològics de l’Estat continua amb la idea rectora per acabar amb el procés que ja predicava en temps de Rajoy: poc importa si a Catalunya hi va haver violència, perquè l’essencial és reprimir, escarmentar i àdhuc humiliar els polítics processistes. Això també ho sabem: no és un judici, sinó una advertència d’Espanya del preu que implicaria tornar a la unilateralitat.

Durant aquest temps, ha estat certament divertit veure com els polítics catalans jugaven a fer la gara-gara a Pedro Sánchez, devaluant fins i tot el valor de la immersió lingüística (…) Per fortuna, fins i tot de les claudicacions se’n treu espurnes de veritat, perquè els judicis demostraran que PP i PSOE són exactament el mateix quan han de defensar els interessos de les elits funcionarials espanyoles i que tant Esquerra com el PDeCAT haurien estat encantats de vendre’ls l’ànima.

Al seu torn, ara també podem constatar que els presos polítics van entregar-se a la judicatura espanyola amb l’esperança de poder allargassar les mentides que ens van fer empassar després de l’1-O i posar al centre del debat polític la seva llibertat. De fet, ara també sabem que només hi haurà dues formes d’alliberar els polítics catalans de les presons que comanda la mateixa Generalitat: buscar l’indult a través d’un pacte polític que anestesiï la independència per dècades o bé aplicar la unilateralitat sense embuts, treure’ls de les presons i controlar el territori com s’hauria d’haver fet després dels fets d’octubre. La primera opció, favorita en les elits de l’independentisme autonomista, no té cap garantia i només dependrà de la gràcia magnànima de l’inquilí de Moncloa. La segona, ai las, requerirà polítics valents i decidits.

Afortunadament, ara també sabem del cert que Espanya romandrà intacta com a pseudo-democràcia en el si de la Unió Europea i de la comunitat internacional encara que tingui els polítics catalans a la presó i que tots aquells que predicaren una implosió de l’estat després de les condemnes només volien salvar la seva petita parcel·la de poder. Falta poc per saber si els partits polítics catalans tindran com a prioritat salvar Sánchez per evitar que la dreta alfa espanyola negui el pa i la sal als presos o es decideix prendre el control de tot allò a què es renuncià després de l’1-O. Obriu les presons! Aquest hauria de ser el crit unànime de l’independentisme i l’única forma de collar uns líders (i fins i tot uns presoners) que semblen preferir el martirologi a la presó que no pas la seva llibertat individual i, al seu torn, la del seu poble. Dues opcions. Ara per ara, no hi ha res més.

(iii) Adriá Alsina: «Me hubiera quedado en el Palau de la Generalitat a defender la independencia»

(https://www.larazon.es/local/cataluna/adria-alsina-no-me-hubiera-ido-del-palau-me-hubiera-quedado-a-defender-la-dui-DI20391057)

El candidato al consistorio barcelonés critica la gestión que hizo el Govern de la declaración de independencia entre el 1-O y el 27-O y aspira a la alcaldía con el objetivo de desplegar la República desde la capital catalana

«Entre el 1-O y el 10-O, el independentismo pierde una parte de credibilidad que había acumulado durante muchos años por no saber gestionar bien el poder»

Adrià Alsina dejó hace unas semanas su cargo en la dirección de la ANC para embarcarse, «por convicción», en las primarias independentistas para ser alcalde de Barcelona. El proceso de elección auspiciado por la ANC tiene el objetivo de forjar listas separatistas unitarias en las elecciones municipales.

¿Qué recepción está teniendo entre las bases este proceso de primarias?

Ya estamos alrededor de 30.000 inscritos y aspiramos llegar a los 50.000.

Usted asegura que irá en serio. ¿Puigdemont y el anterior Govern no fue en serio?

Es evidente que antes del 1-O parte del Govern veía el referéndum como una forma de presionar al Gobierno, una estrategia para llegar a un tipo de negociación, algo que es legitimo pero considero que se debería haber explicado a la ciudadanía. Buena parte de la desconfianza proviene ahora precisamente de no haber sido demasiado claros en esta cuestión.

Es decir, no iban en serio.

El propio Puigdemont ha reconocido que se equivocaron el 10 de octubre cuando suspendió la declaración de independencia. Todo lo que pasó desde el 1-O hasta el 27-O se gestionó mal y por eso se fracasó en el objetivo.

¿Qué hubiera cambiado usted entre el 10 de octubre y el 27-O?

De hecho, yo la hubiera declarado el día 3, que era lo que dictaba la Ley del Referéndum. Al final tengo claro que si prometes una cosa y después no la haces, pierdes credibilidad. Y perder credibilidad ante un Estado tan poderoso y agresivo como el español es letal para conseguir alguna cosa. Entre el 1-O y el 10-O el independentismo pierde una parte de credibilidad que había acumulado durante muchos años por no saber gestionar bien el poder. El independentismo político gestiona muy bien la batalla democrática y se gana; pero no entra a jugar la batalla del poder o conflicto de soberanía. La sensación que queda es que no somos de fiar, y a quien no es de fiar se le puede reprimir sin vergüenza porque finalmente no hay respuesta seria.

Tras el 27-O, ¿se hubiera marchado a Bruselas o se hubiera quedado defendiendo la República?

Yo creo que entre el 3 y el 10 de octubre se debería haber declarado la independencia y que la única manera de conseguir un resultado positivo ya fuese la negociación o la independencia era defender la DUI. Demostrar que la declaración te la tomabas en serio. No hacia falta tener estructuras de Estado preparadas para defender el Palau de la Generalitat o defender las instituciones catalanas.

Es decir, ¿no se hubiera marchado?

No. Pero tampoco habría hecho lo que Junqueras. Lo que yo creo que se debería de haber hecho era quedarse en el Palau y defender la institución y la declaración de independencia.

Usted promete que va a encabezar la implementación de la República si es alcalde. ¿Cómo se traduce esto en acciones concretas?

Si soy alcalde el 1-O no dejaría que la Guardia Civil y la Policía Nacional salgan del puerto. También, la gracia de la figura de alcalde es que es una figura mucho más reforzada que la de presidente de la Generalitat. Es una figura preconstitucional, no le afecta el 155, se puede poner delante de una gran movilización que fuerce la situación como en octubre. Si tuviera mayoría absoluta, me legitimaría para poner en marcha la República.

¿Qué significaría concretamente poner en marcha la República?

Tomar el control del territorio desde la alcaldía.

¿Está Barcelona ahora peor que hace cuatro años cuando Colau tomó las riendas?

Yo creo que sí. Barcelona está en situación de emergencia: de un lado hay una inercia muy positiva proveniente de la propia ciudad, gente y empresas; y hay un Ayuntamiento que lo único que hace es ponerse en contra de su propia gente. Transmite miedo a los ciudadanos, a los visitantes y a los que se quieren instalar en Barcelona.

En este sentido, ¿cómo afrontaría usted el turismo o la seguridad?

En relación al turismo, creo que hay que actuar en dos líneas: favorecer aquellos establecimientos que si quieren subir en calidad y favorecer un incremento de salarios dentro del turismo mediante un convenio colectivo por Barcelona, y atraer turismo que no solo quiere playa o fiesta, sino que quiera implicarse. Con respecto a la seguridad yo propongo una elección directa del jefe de la Guàrdia Urbana y un debate con proyectos para evitar alcaldadas como la supresión de los antidisturbios.

(iv) PrimariesCat

Xavier Martinez-Gil ?‏ @xaviermartinezg

(https://twitter.com/xaviermartinezg/status/1059416461276602368)

Recordeu que @PrimariesCat no és un partit polític. És una nova forma d’entendre la política, allunyada dels despatxos i on la gent pren la iniciativa i decideix qui els representa. El seu resultat hauria de ser aprofitat en positiu per TOTS els partits!

2018 aza. 5

(v) TV La República‏ @TVlaRepublica

(https://twitter.com/TVlaRepublica/status/1059783524822237184)

‘Prou de dir que no som suficients! El Regne Unit abandonarà la Unió Europea amb un percentatge de vot inferior al que va tenir el sí el dia 1 d’octubre.’

‘La base s’eixampla avançant, mai reculant!’

Reflexions de @dianacoromines a http://www.tvlarepublica.cat 

(vi) Diana Coromines‏ @dianacoromines

(https://twitter.com/dianacoromines/status/1059878440378265600)

Què vol dir, això, @omnium? L’1O és la nostra gran victòria i el convertiu en una derrota demanant “exercir el dret a l’autodeterminació”, com si no l’haguéssim exercit ja, com si no ens haguéssim deixat la pell defensant les urnes en un referèndum vinculant? #ElPoderDelPoble

2018 aza. 6

Diana Coromines‏ @dianacoromines

Això de “negociació com a eina fonamental de resolució dels conflictes polítics” és retòrica (Espanya té 0 incentius x negociar). Encara més si, en lloc de fer passos endavant x defensar el mandat de les urnes amb determinació, continuem reculant i fins i tot reneguem de l’1O.

Diana Coromines‏ @dianacoromines

Exigir la “La posada en llibertat immediata dels líders socials i polítics sobiranistes”, una altra trampa retòrica. Els presos són a les nostres presons. Que el “nostre” govern obri les portes d’una vegada i deixi de fer la feina a bruta al règim que ens oprimeix.

Utzi erantzuna

Zure e-posta helbidea ez da argitaratuko. Beharrezko eremuak * markatuta daude