Hasierarako, ikus Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak, Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (2), Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (3), Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (4), Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (5) eta Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (6)
Segida:
(i) Demà aniré a la mani
(http://www.bernatdedeu.cat/2018/09/dema-anire-mani/)
Bernat Dedéu
“Aquest dissabte nit vaig decidir que demà, per primera vegada en la meva vida, assistiré a una manifestació. Odio les aglomeracions que responen al sentimentalisme i m’atabalen per igual els eslògans pomposos i la cridòria amorfa; al seu torn, avorreixo sobiranament les discussions inacabables de quanta gent es troba en un indret i les argumentacions pseudo-sociològiques sobre els motius pels quals s’hi han arribat a aplegar. Però aquest proppassat dissabte, i l’error és totalment meu, vaig veure com Gabriel Rufián es disfressava de Francesc-Marc Álvaro al FAQS de TV3 per dir que el seu partit “volia punxar segons quines bombolles i segons quin discurs d’independentisme màgic.” Després d’escoltar el líder republicà, vaig cometre un segon error, igualment d’imputable a la meva sola persona: em vaig emprenyar com una mona. Car jo he escoltat el mateix Rufián dir que ja havíem guanyat, que això d’anar al Congreso de Madrid era un simple afer diplomàtic, com qui visita una antiga muller per compartir un te i una bossa de records, i que, de fet, la República ja és una realitat palpable. Doncs si això no era un discurs màgic, fillet meu, ja m’explicaràs què coi ho és.
La responsabilitat és meva i només meva, insisteixo, perquè això d’aïrar-se és propi d’imbècils i això de manifestar-se molt típic de gent avorrida i sense creativitat. Però demà –sí, demà– faré l’esforç intransferible de barrejar-me amb la gent per tal de protestar contra una classe política que va escudar l’aixecada de camisa en la màgia i ens va entabanar, prometent-nos l’aplicació d’un referèndum i una restitució dels nostres representants legítims que mai no arribarà. No protestaré contra Rufián (al capdavall, molta gent escarneix els líders d’Esquerra perquè encara no té la valentia d’imputar la mateixa negligència al president Puigdemont i al seu vicari successor), sinó contra l’art de la mentida, i mentre tothom demani Llibertat!, jo em dedicaré, en la més estricta intimitat que em regalarà la multitud, a cascar-me el coll cridant Veritat!, com si el meu anhel fos el d’un pertorbat o d’una ceba que ha crescut per error entre un ramat de tomàquets. Jo cridaré contra tots aquells que, reencarnant Pujol, volen fer-nos tornar a creure que la independència és impossible i que cal eixamplar la base fins la derrota final. Jo demà em manifestaré contra aquells que volen fer-me empassar una Segona Transició a l’autonomia. Ta tia en patinet.
Fixeu-vos a quin nivell hem arribat, que fins i tot jo m’haig de veure en una mani.”
(ii) Vine, corre, Arcadi
(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-vine-corre-arcadi_303399_102.html)
Enric Vila
“(…) Per sobreviure he fet una vida austera i he lluitat per mantenir al voltant meu un mínim d’intel·ligència. De vegades m’he sentit com un petit Arquimedes que movia el món amb l’ajut d’una palanca, mentre homes grisos, amb els dits farcits d’anells, em donaven per amortitzat o em perdonaven la vida. El temor d’acabar com un gosset, igual que alguns dels meus amics, m’ha ajudat a resistir la temptació d’encaixar en un sistema de poder que està pensat per enterrar-nos. (…)
Com a les millors postguerres, l’esfera pública es va tornant un univers de castellans fatxendes i de catalans porucs i contrafets. Arcadi Espada mateix declarava l’altre dia, en una entrevista, que Bernat Dedéu i jo haurem de fer penitència i d’oblidar els darrers anys perquè no hem tingut en compte “la mecànica de les coses”. Com ja tinc escrit, Espada va tan col·locat de demagògia madrilenya que és com aquests ionquis que es volen seguir pegant quan ja s’han trencat el braç. És lògic que utilitzi els mateixos arguments sobre la violència que el processisme fa servir per xulejar-nos.
La democràcia espanyola té un problema tan de base que recorda la Kodak quan intentava sobreviure als números vermells en plena eufòria de l’Iphone. L’autodeterminació ha canviat la resposta als problemes que planteja la unitat d’Espanya, igual que les càmeres del mòbil han transformat la relació de l’home amb el record dels episodis memorables de la seva vida. Espanya no té ni el capital humà ni les estructures organitzatives que caldria per competir, per la via democràtica, amb la idea de la llibertat que l’autodeterminació ha despertat a Catalunya.
L’Arcadi s’avorreix als restaurants de Barcelona i de Madrid perquè la propaganda és avorrida i mira de fer amics, aprofitant el desconcert polític. Jo no sabria dir si serem independents, perquè no tinc una bola de vidre. Veient les contorsions que Rufián i Puigdemont necessiten fer per mantenir la poltrona em sembla que tornarem a la situació del 2009, quan es va fer la primera consulta per la independència, a Arenys de Munt. No cal dir que el Dedéu i jo hi tornarem amb tot el que hem après i que tenim la ferma intenció de divertir-nos i de vèncer.
Si vols, Arcadi, pots venir amb nosaltres.”
(iii) Mercaders d’il·lusions
(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-mercaders-illusions_303651_102.html)
Bernat Dedéu
“Vaig decidir assistir a la manifestació d’ahir quan Gabriel Rufián va sortir al FAQS de TV3 escarnint amb paternalisme “la bombolla de l’independentisme màgic”, tot després d’haver-se passat uns anys dient-nos que això ho teníem a tocar, que ni un pas enrere i que a Madrid només s’hi va a fer diplomàcia. Em vaig emprenyar de valent, tot i que sé perfectament que no hi ha res de bo que pugui sortir d’aïrar-se. Però sovint la mala llet deriva en pots de mel i ahir vaig comprovar que molts conciutadans no tenien cap mena de problema d’expressar ensems el seu independentisme i el seu enuig contra uns líders que, seguint l’idiolecte de Joan Tardà, t’acusen d’ingenu o d’estúpid no només per haver cregut les seves promeses, sinó també les lleis que es votaren ja fa un any al Parlament. Es pot enganyar durant un temps, però la falsia sempre acaba enfonsant-se.
Els ciutadans podem ser estults o naïfs, però intentem no ser tanoques tota la vida, i comencem a estar ben tips dels mercaders d’il·lusions. Jo vaig anar a la manifa emprenyat, però vaig sortir-ne content. La setmana no havia estat fàcil. Fa pocs dies, l’Enric Vila m’explicava com Mònica Terribas l’havia fotut fora de les tertúlies d’El Matí de Catalunya Ràdio dient-li que crispava massa l’ambient i que ara el país necessitava més calma (nota informativa: al mateix espai, i em sembla de conya, hi participen Jordi Cañas i l’exministre Margallo, sense que els rínxols de la deessa radiofònica es recargolin més del compte). Dies abans, la direcció de la ràdio pública havia eliminat la meva secció sobre filosofia al programa l’Estat de Gràcia, tot just després d’haver-ne pactat la renovació amb el director de l’espai. Tot sense donar la cara, amb la nocturnitat de la màfia.
L’autonomisme no és només una tàctica de repressió, sinó una filosofia que t’impulsa a sentir-te fracassat i impotent
No faig el ploramiques, perquè la feina ve i marxa; és llei de vida, i és bo que així sigui. Jo no tinc cap espai radiofònic en propietat, només faltaria! Però quan es castra la lliure opinió d’algú, simplement perquè hom no combrega amb la doctrina processista i a sobre té la noble intenció de fer pensar una mica els ciutadans, després que ningú vingui a tocar-me els collons fent discursets sobre Valtònyc i la llibertat d’expressió de sa tia. Tot això no és només un afer personal: tots heu pogut comprovar com, darrerament, els mitjans catalans han experimentat un curiós ressorgiment d’articulistes i opinadors convergentots de tota la vida que pretenen entrar de nou a les nostres autonòmiques vides amb la metralladora del seny. Afortunadament, com us deia abans, la penya ja no es mama tant el dit i comença a olorar l’excrement abans que arribin les mosques.
Diria que comença a haver-hi molts ciutadans a qui la gimcana anual i la compra de la samarreta de la mani ja fatiga molt, i no pas per ganduleria o manca de sacrifici, sinó perquè no estan disposats a participar en un blanqueig de l’estelada que acabi en un estatut d’autonomia insuficient. L’autonomisme no és només una tàctica de repressió, sinó una filosofia que t’impulsa a sentir-te fracassat i impotent. No t’ho deixis fer. No callis. Que suri sempre la veritat. I qui mercadegi amb les teves il·lusions, ja ho saps, passa automàticament al bàndol dels enemics. Se’ns gira molta feina.”
PS: Euskal Herrian batzuek zentsurazko egoera hori ezagutzen dugu!
