Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (5)

Hasierarako, ikus Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak, Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (2), Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (3) eta Katalunia: strong opinions, iritzi sendoak (4)

Segida:

(i) El nostre moment

Bernat Dedéu

(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-conferencia-torra_301755_102.html)

(…) El problema de Torra i de l’independentisme és de base, de gosar dir que “no hem fet cap pas enrere ni hem renunciat a res” quan el Govern de la Generalitat ja va renunciar a aplicar la Llei de Transitorietat i la Llei del Referèndum, com s’havia compromès en seu parlamentària, i allí també renuncià a investir el candidat amb més suports després del 21-D i a restituir els consellers injustament empresonats. No hi ha cap veritat que es pugui cimentar en un subsòl de mentides: mai no funciona en literatura, com sap bé el president, i encara menys en política.

Els titulars d’avui contaran que Torra va tornar a demanar un referèndum vinculant a Pedro Sánchez quan, de fet i en realitat, el 131 va dedicar-se a suplicar-lo de genollons, fent allò tan resuat d’apel·lar a l’esperit dels espanyols de bé, als qui, com mana la canònica, hom s’hi ha d’adreçar en cervantí. Hi havia instants de la xerrada en què no vèiem el president del país, sinó l’esperit de Cristina Fallarás cercant llacets grocs d’empatia per tota la geografia espanyola. Torra no va respondre com deixarà d’acatar les condemnes als presos polítics (que no són a presons espanyoles, Molt Honorable, sinó en centres penitenciaris de catalaníssima titularitat, dels quals el Govern té les claus), i va contagiar-se del llenguatge neo-convergent d’Esquerra cercant la fraternitat d’un estat que ja ha expressat mil i una vegades que no li interessa per res l’alliberament de la tribu ni un referèndum que el possibiliti. Ahir, Sánchez devia respirar tranquil.

Saber-se al costat correcte de la història, benvolgut Quim, no certifica cap victòria al terreny de la política

Un país no pot assolir la llibertat complerta quan, després de l’1-O i de la violència de l’estat contra els ciutadans, la seva més alta instància només els regala com a solució de tot plegat la creació d’un Fòrum Cívic i Constituent i la delirant proposta d’iniciar una marxa per la llibertat i els drets humans. Quan ho sentia, us ho dic honestament, vaig haver de fregar-me els ulls per certificar la vetlla. Saber-se al costat correcte de la història, benvolgut Quim, no certifica cap victòria al terreny de la política. Aquest és el drama de l’independentisme (profundament arrelat en el caràcter dels catalans): pensar que et donaran la raó pel simple fet que la tinguis. Jo, sincerament, no sé què hem fet per merèixer aquest funeral continu i aquesta gimcana perpètua com a única solució. Espero que la gent ompli la Diagonal la propera Diada, cert, però desitjo amb igual força que els meus conciutadans comencin a dir prou i a no deixar-se entabanar mai més.

El nostre moment passa per dir-nos la veritat. Car res, president, res no pot sortir de tanta falsia. Res de res.”

(ii) Arturo Puente‏ @apuente

(https://twitter.com/apuente/status/1037043185690849281)

En el lapso de minutos, Torra ha pasado de decir que “el referéndum ya se ha hecho, no estamos en esa pantalla” a reclamar a Sánchez un referéndum pactado, ya que eso podría “renovar aquel mandato”. Como resumen de la magnitud de la tragedia.

2018 ira. 4

(iii) Ingenus o estúpids

Bernat Dedéu

(http://www.bernatdedeu.cat/2018/09/ingenus-o-estupids/)

El processisme mai no perd el tren, i ha passat d’enganyar els seus electors a, directament, insultar-los. Així aquesta setmana l’estimable i sempitern Joan Tardà: “Si hi ha algun independentista ingenu o estúpid que cregui que pot imposar la independència sense tenir en compte el 50% dels catalans que no ho són, és evident que està absolutament equivocat.” Quin paperot, Joan. Després de prometre als teus electors que mai més no cauries en la trampa de l’autonomisme, després d’haver aprovat unes lleis del referèndum i de la transitorietat que tu mateix et passes pel folre de la pebrotera, ja ho veieu, encara et permets d’escarnir els teus pobres electors i recordar-los que han estat prou imbècils com per votar-te. Certament, els catalans som gent pacífica, car davant d’aquesta aixecada de camisa amb conyeta inclosa és sorprenent que ni les padrines més assossegades no tinguin la temptació de sortir al carrer i de cremar contenidors de brossa.

Mentre el president Torra parla de fer marxes pels drets humans i per l’ànima del mosquit tigre, el PDeCAT i Esquerra ja negocien obertament amb l’estat una rendició que no sigui gaire humiliant. La cosa té gràcia, perquè fins i tot els sectors més radicals d’Esquerra afirmen sotto voce que estarien encantats oferint al poble una versió de l’estatut actual sense la tisora del Tribunal Constitucional. Imagineu el panorama, estimats lectors. Sánchez cridant un nou “apoyaré”, el Parlament i els seus diputats tramant un text constitucional que tingui alguna cosa de federalisme asimètric, amb la consegüent emprenyada del PP i de Ciutadans, i les clàssiques apel·lacions al Tribunal Constitucional. Tot això, comptat i debatut, serà un nou lustre de negociacions i politiqueta en la què Joan Tardà, després d’anomenar-nos estúpids per creure en les promeses del seu propi partit, seguirà cobrant la nòmina del Reino de España. Quina ganga, tete!

Afortunadament, la farsa és tan descomunal que la gent, cansada que l’utilitzin per salvar les misèries dels partits, ha deixat d’empassar-se qualsevol mandanga. Perquè una cosa és que et vexin i et traeixin de faisó barroera, però l’altra és que, a més a més, es dediquin a dir-te pallús a la cara. Quan deies que s’aplicaria el resultat del referèndum petés qui petés, estimadíssim Tardà, qui era l’estúpid? Qui era l’ingenu? M’ho expliques, camarada? Quan deies que, de no fer-se el referèndum, Puigdemont i Junqueras s’haurien d’amagar avergonyits a casa i no sortir-ne mai més, Joan, qui era l’estúpid? Per favor, t’ho prego, il·lustra’ns i explica’ns-ho, si cal amb l’ajuda prosística de Francesc-Marc Álvaro. Per primera vegada en la història, i en això cal elogiar Tardà sense embuts, hi ha un polític que acusa el poble de creure en allò que ell mateix va defensar. Els catalans no només fem coses, com deia Rajoy, sinó que innovem en la política com cap altre poble.

Explica’ns-ho, Joan. Si quan et crèiem érem estúpids o ingenus, com t’hem de definir a tu? Si ens ho contes, nosaltres i la resta del 50% de la tribu t’estarem eternament agraïts.

Gehigarria:

Una reflexión sobre el dicho gramsciano decir la verdad es revolucionario

La verdad debe ser respetada siempre, con independencia de las consecuencias que puedan seguirse de ella; y las convicciones propias, si son fe viva, deben encontrar en sí mismas, en la propia lógica, la justificación de los actos que se considera necesario llevar a cabo. Sobre la mentira, sobre la falsificación facilona sólo se construyen castillos de viento que otras mentiras y otras falsificaciones pueden hacer desvanecerse.”

Yo no he sido nunca un periodista profesional de esos que venden su pluma al mejor postor y se ven obligados a mentir continuamente porque la mentira es parte de su cualificación profesional. He sido un periodista muy libre, siempre de una sola opinión, y nunca he tenido que ocultar mis convicciones para agradar a los amos o echarles una mano.”

Es opinión muy difunda en algunos ambientes (y esa difusión es, a su vez, un síntoma de la altura política y cultural de tales ambientes) que en el arte de la política es esencial saber mentir, saber ocultar astutamente las propias opiniones y los verdaderos fines hacia los que se tiende; saber hacer creer lo contrario de lo que realmente se quiere, etc. Esta opinión está tan arraigada y se ha difundido tanto que, a decir verdad, no resulta creíble.”

Euskal Herrian, alta, newspeak da nagusi:

Newspeak Euskal Herrian

Mandangaren afera: newspeak besterik ez!

Newspeak-eko banderaduna eta “Euzkadi por su independencia”

Iruzkinak (1)

  • joseba

    Al carrer!
    Bernat Dedéu
    (https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-al-carrer_302892_102.html)

    D’ençà del discurs del 131 al Teatre Nacional, ha emergit una tensió inquietant que marcarà el futur immediat de la política catalana: mentre el PDeCAT i Esquerra ja negocien obertament amb el PSOE una segona transició a l’autonomia, el president exigeix als ciutadans una espècie d’okupació contínua del carrer. Sota la idea pomposa d’una eterna marxa pels drets de l’home i del ciutadà, amb la correcta intenció d’edificar un pont que s’elevi sobre les misèries dels partits independentistes, Quim Torra pretén traçar una línia directa entre l’oficina presidencial i els CDR. La proposta es tenyeix d’una vaguetat intencionada. Què vol dir tornar al carrer de forma continuada? Què haurà de fer el ciutadà, president? Preparar-se per encerclar les institucions i defensar-les amb el seu cos, com no es va fer després de la pseudodeclaració d’independència? Fer guàrdia a les presons, per si s’escau d’alliberar-ne els presos? Com serà, el nou momentum, Molt Honorable? Caldrà esperar a les condemnes dels presos polítics?
    La volguda ambigüitat amaga l’habitual nebulosa verbal de les idees processistes. Ara, si més no, s’absté d’entregar un calendari orientatiu: comptat i debatut, per saltar-te els teus propis terminis i incomplir les teves pròpies lleis, millor no posar-te límits ni votar res de res, adormint l’agenda i deixant sestejar el Parlament. Això ja ho teníem, però ara hi ha un fet addicional gens menor. Si després de l’1-O el sobiranisme tenia legitimitat per ocupar el carrer i defensar les seves institucions, a banda d’una impressionant capacitat de mobilització, l’incompliment de les promeses que incloïa la llei del Referèndum i la llei de Transitorietat han regalat un temps preciós a l’unionisme per tal de muscular presència al territori i voluntat de manifestació i desacomplexament. Ho vaig escriure fa temps i insisteixo; contra l’1-O i el seu poder bestial, ningú no es va atrevir a furtar urnes i fins i tot la policia va fracassar en l’intent de castrar la llibertat d’expressió ciutadana. Però quan l’heroïcitat va de treure llacets grocs d’un espai, tothom s’hi atreveix.
    Dit d’una altra forma molt més radical i més pràctica. A qualsevol mostra de musculatura ciutadana del sobiranisme se n’hi pot sumar una altra de tabarnians, amb la seva quota habitual d’elements forassenyats (de gent que s’imposa a hòsties, vaja), i provocar un xoc ciutadà gens menor. L’espanyolisme ja ha demostrat que pot tolerar la violència policial i les plantofades contra un càmera de Telemadrid amb l’idèntic tal-dia-farà-un-any. Però el que ha d’explicar el 131 és si el seu famós momentum passa perquè li tornin a esberlar la closca a una padrina amb el llacet groc i així poder presentar al món un nou àlbum de fotografies de la repressió. El president ho ha de contar, no només pel fet greu que s’aboqui la població a patir dolor físic i sacrificis ossaris, sinó perquè la idea d’ocupar els carrers, paralitzar el país o fins i tot bloquejar-lo sine die és absolutament estèril si l’elit política del país no té una agenda rupturista honesta. La inutilitat de trencar-se la cara per no res ja l’hem viscuda una vegada.
    Abocar els ciutadans a un estat de mobilització que pot esdevenir un setge sense una agenda clara, simplement per mantenir la flama del peveter ben calenta, seria un exemple de gran irresponsabilitat. Això, traduït a l’entorn mediàtic, es veu perfectament en el gaudi que la majoria dels mitjans han experimentat amb la picabaralla entre Albert Rivera i Lídia Heredia, una tensió mediàtica que ha dissimulat la reaparició (i fins i tot el ressorgiment) d’opinadors de la tercera via a la televisió pública catalana, on Jordi Amat, futurible director de La Vanguardia, sembla haver esdevingut l’analista més ponderat del procés. Fomentar l’aparent confrontació amb Rivera mentre trufes els mitjans catalans de federalistes és un experiment que pot colar. El problema és quan vols aplicar el teu Quimicefa Torra al carrer, amb la consegüent possibilitat que l’experiment acabi a plantofades, i tot per res. Abans que ma mare torni a patir per si li esberlen la cara a l’Eixample, president, valdria la pena que ens expliquis per què hem de tornar al carrer.”

Utzi erantzuna

Zure e-posta helbidea ez da argitaratuko. Beharrezko eremuak * markatuta daude

+ 7 = 17