Acte de terminació

«No cal que el dret a l’autodeterminació aparegui en una constitució per no posar obstacles a què un poble pugui decidir el seu futur»

(https://www.naciodigital.cat/opinio/17997/acte/terminacio)

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 11 de juliol de 2018

El dret a l’autodeterminació dels pobles torna a situar-se al bell mig del debat polític, si és que mai ha deixat de ser-hi, aquests darrers anys. Que el president de la Generalitat en parli obertament és un símptoma positiu que les coses, més lentament del que voldríem, van canviant. Quan el procés caminava sota una hegemonia cultural fonamentalment convergent, era aquella etapa de la timidesa terminològica, en què semblava que no es volguessin dir les coses pel seu nom, no fos cas que algú s’adonés del que volíem de debò. Així el referèndum era una consulta o, més estrambòtic encara, un procés participatiu.

El duet de mots estat propi evitava de parlar, clarament, d’independència i en substituïa, de fet, la paraula, mentre que l’autodeterminació era reemplaçada per la poètica expressió dret a decidir. Ara hem recuperat el nom de cada cosa i no hi valen, doncs, més subterfugis per embolcallar amb mots equívocs la nostra aspiració col·lectiva. El llenguatge, les paraules, mai no són gratuïtes i constitueixen, en canvi, un factor clau en tot procés emancipador, tant per als propis nacionals, com per a l’estat del qual hom vol separar-se, com per a la comunitat internacional.

És curiosa la rapidesa amb què, de la part espanyola, s’apressen a fer dues afirmacions precipitades: l’autodeterminació no forma part de l’ordenament jurídic espanyol i, a més, aquest suposat dret no apareix a cap constitució. En tots dos casos, menteixen. En primer lloc, tots els estats que formen part de l’Organització de Nacions Unides, en la mesura que en són membres, n’accepten la seva normativa bàsica, la qual passa a formar part també de l’ordenament jurídic de cada estat, entre la qual hi ha el dret dels pobles a l’autodeterminació. El problema ve, però, en el moment de decidir què és un poble i qui pot anomenar-se’n. La pregunta, pel que fa a nosaltres, és ben senzilla: nosaltres som un poble? Existeix el poble català? I quina és la nostra relació amb l’autodeterminació

En realitat, aquesta ve de lluny. El diumenge 2 d’agost de 1931, es votava en referèndum l’Estatut d’Autonomia de Catalunya conegut com Estatut de Núria,  en el preàmbul del qual el primer que pot llegir-s’hi és això: “La Diputació provisional de la Generalitat de Catalunya en la redacció del projecte únic d’Estatut ha partit del dret que té Catalunya, com a poble, a l’autodeterminació”. La nostra reivindicació no només està ben fonamentada sinó que compta amb precedents tan importants com haver estat sotmesa a referèndum i aconseguit una victòria esclatant favorable al text proposat (99,45% de SÍ) que, com sempre passa, les corts espanyoles es van encarregar d’escapçar, aigualir i trinxar. Després, durant la dictadura, tots els partits que hi lluitaven en contra en defensaven aquest dret, el qual va incorporar-se al programa comú de l’Assemblea de Catalunya.

Un altre dels llocs comuns, mentida també, és quan afirmen que d’això de l’autodeterminació no se’n parla en cap constitució.  Si deixessin, per uns instants, aquesta supèrbia tan característica i giressin els ulls cap a l’únic país del món que només fa frontera amb Espanya, podien llegir-ne l’article 7 de la constitució de la República portuguesa, que diu això: 

1. Portugal rege-se nas relações internacionais pelos princípios da independência nacional, do direito dos povos à autodeterminação e à independência, da igualdade entre os Estados, da solução pacífica dos conflitos internacionais, da não ingerência nas assuntos internos dos outros Estados e da cooperação com todos os outros povos para a emancipação e o progresso da Humanidade. 

2. Portugal preconiza a abolição de todas as formas de imperialismo, colonialismo e agressão, o desarmamento geral, simultâneo e controlado, a dissolução dos blocos político-militares e o estabelecimento de um sistema de segurança colectiva, com vista à criação de uma ordem internacional capaz de assegurar a paz e a justiça nas relações entre os povos. 

3. Portugal reconhece o direito dos povos à insurreição contra todas as formas de opressão, nomeadamente contra o colonialismo e o imperialismo, e manterá laços especiais de amizade e cooperação com os países de língua portuguesa.

La proximitat del portuguès amb les altres llengües romàniques en fa innecessària la traducció, però el contingut és ben clar. De fet, no cal que el dret a l’autodeterminació aparegui en una constitució per no posar obstacles a què un poble pugui decidir el seu futur. Canadà, on no hi apareix, ha vist ja dos referèndums on el poble del Quebec s’ha pronunciat sobre el seu futur. I al Regne Unit, on no disposen d’un text constitucional escrit, convencional, sinó d’una tradició constitucional determinada, el govern britànic va acordar un referèndum on es preguntava als escocesos si volien convertir-se en estat independent.

Tard o d’hora, quan tinguem aquí la força popular, la voluntat política i el determini institucional incontestables per la seva suficiència i representativitat, haurem de fer el mateix. Llavors, finalment, amb el nostre vot reconegut per la comunitat internacional, Espanya no tindrà altre remei que admetre que som majoria els que volem l’autodeterminació per convertir-la en acte de terminació de la nostra dependència.

Hitzak ari bira, dugun egina (Etxepare)

(Bai, mila esker Gorkatxu!)

Utzi erantzuna

Zure e-posta helbidea ez da argitaratuko. Beharrezko eremuak * markatuta daude

− 1 = 8