Katalunia: hauteskunde berriak? Mandanga, ERC, eta abar

Eleccions!

(https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bernat-dedeu-eleccions_265203_102.html)

Bernat Dedéu
Barcelona. Diumenge, 6 de maig de 2018

Hi havia una vegada un moviment polític i social anomenat independentisme amb uns líders que acostumaven a dir que votant se’t guaririen tots els mals. Aquest, i no el sentimentalisme nacionalista ni les manis de rècord guiness, fou el punt musculós d’una iniciativa que ha canviat el curs del país en menys d’una dècada. Votar, votar i votar, cridàvem fa temps, la qual cosa es va traduir després en decidir, decidir i decidir, paraules que, amb més o menys fortuna, traduïen el concepte que mai no s’havia atrevit a vociferar el catalanisme: autodeterminació. Però d’una societat que ho volia sotmetre tot al poder de les urnes, ai las, hem passat fa ben poc a una situació en què els líders ja només canten: preservar, preservar i preservar. Es refereixen, com sabeu, a cloure els resultats del 21-D en una capseta de marfil, com si el viratge dels seus programes i les decisions preses les darreres setmanes no fossin una cosa que ha de comptar amb el vistiplau del poble català, a qui s’ha acabat regalant la condició de simple espectador. 

D’això d’escalfar la penya i fer agitprop per acabar sempre pactant amb Madrit i repartir-se les engrunes del país, els convergents n’havien fet el seu particular màster fictici. Però ara, en un exercici interessantíssim, és Esquerra qui ha fet de llebre, empassant-se el gripau de la doble i de la triple moral amb un document extraordinari (bé, una ponència, que és com els cursis disfressen l’art retòric de fer croquetes) sobre com aconseguir la independència a través de la multilateralitat i l’acció concertada entre ànimes dispars. Cal ser compassiu amb els amics d’ERC, perquè en això de l’eufemisme van molt peixos. Fixeu-vos si no en aquest bellíssim fragment del text on hom diu que “Cal començar a entendre que el procés cap a la República Catalana serà clarament multilateral (…) no només perquè impliqui algun tipus de negociació entre independentistes i Estat matriu, sinó que ambdós actors són internament plurals i, alhora, estan envoltats d’una altra multiplicitat d’actors (altres Estats, organitzacions internacionals, empreses, sindicats)”.

Continuaria citant múltiples fragments del text, com ara la meva frase predilecta (“Tot plegat fa que els actes unilaterals per part del moviment independentista siguin només una petita part d’una dinàmica molt més complexa”), però no us vull esgotar la paciència. Com sabem tots els que alguna vegada hem corregit una redacció d’adolescents, no hi ha defecte més gran en un text que marejar la perdiu amb palla i expressions que, de tan vexades, perden tot el sentit original. En efecte, com diu el document, no hi ha cap independència que hagi sorgit només d’un alçament intern, aliè a factors de geopolítica externa. Però el que obliden els companys d’ERC (i també els de Junts per Catalunya) és que el pas previ a entrar en el discurs complex de la multilateralitat és haver fet els deures a casa, la qual cosa es tradueix en haver defensat la teva República, el teu govern legítim i, petit detall, no estar a punt de cagar-te en els teus propis programes electorals, en què havies defensat la necessitat d’investir qui els teus electors consideressin més oportú.

Jo podria entendre perfectament, per molt que no ho comparteixi, que Esquerra presenti ara un plantejament republicà de pluja fina, que torni al marc del dret a decidir (Achtung!: invent de Mascarell/Colomines) i que cerqui aliances polítiques multilaterals en l’univers dels comuns i fins i tot pactant i ordint convenis amb els boiximans nuets de Somàlia. Jo podria capir igualment, per molt que no m’hi sumés i tot plegat em semblés una mandanga, que Junts per Catalunya proposi un doble govern autonomista a Palau i republicà als carrers de Berlin, amb la consegüent disbauxa de funcions. Jo puc arribar a entendre-ho tot, però aquí l’important és que els canvis de rumb i els viratges tinguin l’aprovació del poble. Que no ho havíem de votar tot, estimats diputats? Doncs si els programes del 21-D ja no valen, facin el favor de moure el cul i posar les urnes de nou. I si no ho fan perquè els resultats no els afavoririen i la seva palesa baixada de pantalons i faldilles tindria conseqüències electorals, estimats líders, són vostès una colla de cínics.

No havia de passar tot per les urnes, insisteixo? Doncs jo, vist el canvi de rumb, els ho demano: diputats, posin les urnes, expliquin clarament quin és el seu programa i quin preu estan disposats a pagar per desobeir els embats de l’estat i, si tenen la bondat, prengui’ns a tots per adults d’una puta vegada i no ens fotin perdre més el temps. Fi de la ponència.

Gehigarriak:

Agustí Colomies:

El dret a decidir és una ximpleria que ens vam inventar

El dret a decidir és una bestiesa que ens vam inventar”

Segida:

Plataforma pel Dret de Decidir – Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure (Gurera JJ Ibarretxe-k inportatuko zuena)

Garai hartako hitz soil batzuk, Txillardegi-renak: Erabakitzeko eskubideaz

Bai, asmakeria hutsa da mandanga, bagenekien…

Okerrago oraindik: mandanga newspeak da, ikus Mandangaren afera: newspeak besterik ez!

Bai, baina, sorry, Granada honetan, Gabriel Aresti-rekin esateko, dena da posible!

Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?

Noiz arte, Granada?

2 erantzun “Katalunia: hauteskunde berriak? Mandanga, ERC, eta abar” bidalketan

  1. Manuel Delgado: «La idea de Tabàrnia està calcada dels enclavaments serbis a Croàcia i Bòsnia»

    (https://www.naciodigital.cat/noticia/154443/manuel/delgado/idea/tabarnia/esta/calcada/dels/enclavaments/serbis/croacia/bosnia#.Wvkjf7vgh58.twitter)

    L’antropòleg considera que “qualsevol president que no sigui Puigdemont és una claudicació, per no dir una traïció” | Assegura que “el procés revolucionari s’acaba quan algú decideix que no s’ha de treure la bandera espanyola de la Generalitat”
    per Pep Martí

    Manuel Delgado (Barcelona, 1956) és doctor en Antropologia Social i professor d’Antropologia Religiosa a la UB. Inesperat i trencador, frueix de situar-se al marge dels carrils establerts i esgarrapa més els “seus” que als “altres”. Situat en l’esquerra alternativa, crític amb el reformisme dels comuns, Delgado creu que a l’octubre es va perdre una magnífica oportunitat de coronar un procés revolucionari.   

    Abans de l’1 d’octubre vostè va dir que seria la democràcia la que acabaria estant amenaçada, i no el referèndum ni la independència. Els fets li estan donant la raó?

    – No tenia cap mèrit dir això. Sabíem amb quines forces històriques ens estàvem enfrontant encara que fos amb les seves noves expressions. Molts estàvem convençuts que l’estat espanyol era una herència directa del franquisme i havia conservat bona part de les seves característiques repressives. Com és que alguns no n’estaven al corrent? L’única explicació és que potser durant massa temps havien estat els seus còmplices.

    A quines forces es refereix?

    – A totes. Des de la dreta catalana que havia encarnat CiU, amb la seva convivència quasi bé íntima amb el PP, fins a Esquerra Republicana, que va ser partícip de formes de repressió quan formava part dels governs tripartits. Els presos polítics no són una novetat en aquest país, i alguns van ser engarjolats pels mateixos que ara es queixen. Episodis com el 4-F no van ser fruit de l’acció repressiva de l’estat espanyol, sinó d’instàncies policials sota les ordres d’un govern d’esquerres. Jo vaig ser testimoni de les protestes contra el pla de Bolònia i els qui van enviar la policia no van ser el PP, ni tan sols CiU, sinó Iniciativa per Catalunya, en un govern on també hi era ERC.

    Del que ha passat des de l’octubre, què l’ha decebut i què l’ha sobtat positivament?

    – La reacció d’una part de la població contra una arbitrarietat com era la desarticulació violenta del referèndum i una ocupació policial i militar del país em semblava previsible. M’ha decebut que aquells que havien semblat impulsar aquest moviment acabessin dimitint de la tasca que ells mateixos s’havien assignat. Hi havia el dubte de si una part dels dirigents sobiranistes aspirava a un procés interminable que fos una font de legitimitat. Confiava, amb tot, que fossin capaços de defensar aquest projecte que semblava que havien covat.

    “La classe política independentista es va espantar al veure la gent al carrer”
    Per què creu que es va produir aquest replegament?

    – No crec que fos, com podia semblar, per la repressió, sinó per la consciència que s’havien desfermat forces socials en condicions d’obligar a executar aquell projecte. Crec que el que va espantar va ser veure la gent al carrer. La classe política independentista es va espantar al veure que no s’estava en condicions de controlar allò: l’apropiació del carrer per una massa de persones impacients que jo estic segur que estaven disposades a tot. Aquell 3 d’octubre la gent hauria fet qualsevol cosa. Però es va desaprofitar l’oportunitat per por. Sempre vaig defensar la idea que això va començar al carrer i acabaria al carrer, i és el que es va voler impedir.   

    Però l’amenaça de la repressió era clara i va ser un factor a tenir en compte.

    – Aquesta era la justificació perfecta per haver tirat endavant fins a les darreres conseqüències. Si el procés va reeixir va ser per la col·laboració d’aquestes forces reaccionàries, que van actuar com era previsible.

    Va parlar de procés revolucionari. Encara hi som?

    – Ara ja no. El procés revolucionari acaba el 27 d’octubre, quan es proclama la República i la gent decideix que encara té temps per anar al cinema. S’acaba quan algú decideix que no s’ha de treure la bandera espanyola de la Generalitat. I que tot torni a estar com estava. El PDECat tornarà a ser CiU; JxC s’adaptarà a les noves circumstàncies, que no són noves perquè són les d’abans, i ERC posarà de manifest que el que vol és restaurar el tripartit.

    Ho diu molt segur.

    – No en tinc cap dubte.

    I la peça Puigdemont, quin paper juga en aquest mosaic?

    – Té encara un valor simbòlic poderós. És el factor més trencador. És qui representa la ruptura. Puigdemont, amb qui no tinc cap proximitat política, és qui encarna la posició més radical. Però l’important no és qui ets, sinó quin paper jugues. El que hauríem de preguntar-nos, però, no és per què Puigdemont fa aquest paper, sinó per què els comuns en fan un altre.
     
    Veu necessari que hi hagi un govern ara?

    – Jo sé el que vaig votar l’1-O i el 21-D. En què quedem? Si es fa un govern que no és el que s’ha elegit, es demostrarà que aquest país el governen pusil·lànimes amb por. Jo em vaig entusiasmar amb aquella història. L’opció de Puigdemont representa la voluntat expressada a les urnes. Qualsevol president que no sigui ell és una claudicació, per no dir una traïció.

    I no es pot reprendre el fil rupturista?

    – No ho sé, però si no es reprèn, sigui presidenta Elsa Artadi o Inés Arrimadas, serà més del mateix. Ja no m’interessa. Haurem acceptat els termes de la seva victòria. No ens vam atrevir a vèncer. I no haguessin disparat. Hagués estat una revolta pacífica. A mi, m’hagués agradat que el jutge Pablo Llarena hagués tingut raó, que hagués posat gent a la presó per rebel·lar-se. Si ja ens havien de castigar per rebel·lar-nos, rebel·lem-nos.

    Com creu que acabarà el front judicial?

    – La justícia espanyola fracassarà. Però aquestes coses, si no es rendibilitzen, suposen que tot torni a ser com era.

    Ha criticat els comuns per la seva posició ambigua davant el procés.

    – Fins ara, el paper històric dels comuns ha estat garantir que no hi hagi cap canvi. D’un sector dels comuns fins i tot discutiria que siguin d’esquerres.

    Per què?

    – Perquè diuen que aquest tipus de dialèctica dreta/esquerra està superat. Recordi que estan en contra dels blocs. Caldria preguntar-los sobre quins blocs: independentistes/no independentistes? O també el de dreta/esquerra? Jo mai els he sentit parlar de lluita de classes. És un moviment amorf que ens adverteix de la importància que té per al capitalisme obtenir formes de renovació ètica i estètica. I allí on han governat tampoc no s’adverteixen grans coses que es puguin considerar revolucionàries. En molts sentits, a nivell d’estat espanyol, no són la renovació d’Iniciativa sinó la renovació del PSOE. A Catalunya fan el mateix paper que el PSUC quan va decidir fer-se ecologista: hi van anar a parar totes les restes del naufragi de l’esquerra.
      
    “Ada Colau és una restauració maragalliana, un capitalisme enrotllat”

    Entrem en el darrer any de mandat d’Ada Colau. Quin balanç en fa?

    – Que totes les temàtiques que ens amoïnaven no han canviat gaire. De fet, s’han agreujat. Polítiques ben intencionades. Però hi ha hagut paradoxes com que la moratòria sobre hotels ha provocat l’explosió del pisos turístics o subterfugis d’hotels en forma d’albergs juvenils. El problema de l’habitatge ha empitjorat. El govern de Colau ha continuat la política de colonització gentrificadora de l’est de la ciutat, entorn Pere IV, la Sagrera i la zona del Besòs. Hi ha una operació per convèncer-nos que hi ha hagut un procés de degradació de l’autèntic model Barcelona, no això de la marca Barcelona, que és el que van encarnar els primers governs de Pasqual Maragall. Aquella “època daurada”. El que hi ha de la mà d’Ada Colau és una restauració maragalliana. No ho dic jo: ho diuen ells.

    Però hi ha un neguit dels sectors econòmics per la gestió de Colau.

    – No ho sé. Allò que sé és que aquest dissabte s’ha convocat una manifestació que es planteja en uns termes similars als que s’haguessin pogut fer quan Colau no governava: “Barcelona no està en venda”. Miri el que està passant entorn del mercat de Sant Antoni. És la devastació de la ciutat en mans del mercat, abans amb l’especulació immobiliària i ara amb els lloguers. El que tenim al davant és la possibilitat d’un capitalisme enrotllat. Ada Colau encarna el capitalisme enrotllat.  

    Barcelona no ha canviat?

    – Pateix els mateixos problemes que patia quan governava la dreta. Poden augmentar el nombre de guarderies o fer més política social, però han renunciat a combatre la depredació capitalista.

    I com es podria trencar amb això?

    – Potser socialitzant el sòl o expropiant, per exemple. És una idea.

    Manuel Valls és una amenaça?

    – No crec ni que sigui una bona idea des del punt de vista electoral. L’aparició d’algú que, per molt que conegui la ciutat, mai no la coneixerà prou com per poder administrar-la em sembla més aviat un cop d’efecte melodramàtic. No crec que ningú voti Ciutadans perquè es presenti Valls. Em sembla fins i tot poc seriós. Continuen insistint en aquestes tàctiques de presentar candidats purament escènics, com en el cas d’Arrimadas. Això pot funcionar però no sé fins quan.
    “Ciutadans és un partit ultranacionalista amb un component de violència subterrània”

    Com analitza el fenomen Ciutadans?

    – No té cap misteri. Ciutadans és un partit polític ultranacionalista amb plantejaments serbis, en el sentit de reclamar una actuació vehement contra “el peligro de los nacionalismos”. És un autèntic perill perquè té un component agressiu i de violència suubterrània. Una part del vot de Ciutadans és un vot d’odi, fins i tot d’autoodi. Molt més que el PP, que sempre podrà ser culpable d’haver contemporitzat amb els sobiranistes… No sé si a Ciutadans són conscients de a qui estan aixoplugant. Si aquesta gent assoleix importants cotes de poder poden ser perillosos pel component de ràbia que han acumulat. A Catalunya, és un partit rabiós, i a la resta de l’Estat ven la naturalesa suposadament heroica d’haver estat en primera línia de front defensant Espanya. I encara que no ho vulguin reconèixer, són gent propera a ells els qui impulsen el moviment de Tabàrnia.

    Li sembla una idea perillosa Tabàrnia?

    – Sí que ho és: està calcada de la idea dels enclavaments serbis dins de Croàcia i Bòsnia. És el mateix discurs. La idea de la República Srpska, en el sentit que la intervenció de l’Estat a Catalunya no seria només per reconquerir-la sinó per salvar la minoria espanyola. Intervenir per rescatar, fins i tot intervenció militar. L’actuació d’aquestes brigades que es dediquen a arrancar símbols aquí i allà ja té aquest component larvat.
     
    Hi ha enquestes que mostren que hi pot haver, per primer cop des de la Transició, una majoria sociològica de dretes a Espanya. Li sorprèn?

    – És que ens havíem fet la il·lusió que la societat espanyola havia canviat molt. Però hi ha força elements que són hereus de la  història i que es fan presents ens agradi o no. Són els fantasmes que tornen. I aquest factor nacional té les connotacions que té. El cas de l’estat espanyol és rar perquè el nacionalisme d’esquerres és molt feble, a diferència de molts altres països. A tot arreu hi ha un nacionalisme que es pot reclamar d’esquerres i patriòtic: a França, Itàlia, Mèxic… Hi ha sectors que es reclamen de la tradició republicana.

    Vostè és professor d’Antropologia Religiosa. La defensa de la unitat d’Espanya té elements religiosos?

    – Igual que els té la seva segregació. El nacionalisme, en totes les seves formes, ocupa l’espai que havia ocupat la religió i du a terme funcions anàlogues. La idea d’Espanya és una cosa sagrada, i d’aquí la seva feblesa. Una cosa se sacralitza perquè no se n’està segur, per protegir-la. Però tota causa és una causa sagrada per la qual pot merèixer la pena donar-hi la vida. La manera com parlem de la cultura catalana em sembla la cosa més mística de l’univers, perquè ningú no l’ha vist i no fem més que parlar-ne.

    Per a Espanya, això és un nou 1898?

    – Hagués pogut viure un nou 98. La mateixa estelada és un recordatori que aquest procés podia acabar amb una crisi com va passar amb la pèrdua de Cuba i Filipines. Però crec que l’han superada.

    Però el desprestigi d’Espanya és una evidència.

    – Sí, però això es pot revertir. També sóc conscient que les coses són canviants i que hi pot haver motius en el futur per renovar la confiança. Però ara s’ha perdut la voluntat de ruptura.
    “Hi ha un feminisme digerible que no posa en qüestió estructures, sinó conductes. Fins i tot Ana Botín pot expressar-hi les seves simpaties”

    Però l’Estat afronta protestes importants: els pensionistes, el moviment feminista, la sentència de La Manada…

    – Tot això és assimilable. Per això la senyora Ana Botín pot expressar les seves simpaties pels qui protesten. No vull desqualificar el moviment feminista, el que dic és que hi ha un feminisme perfectament digerible que no posa en qüestió les estructures, sinó conductes. El problema no és només la desigualtat home/dona sinó el sistema capitalista, que viu de les desigualtats.       

Utzi erantzuna

Zure e-posta helbidea ez da argitaratuko. Beharrezko eremuak * markatuta daude

29 − 19 =