Alfred de Zayas (NBE, Katalunia eta Espainia)

De Zayas: “L’ONU podria mediar entre Catalunya i Espanya

Carlota Camps
(https://www.elnacional.cat/ca/politica/zayas-onu-mediacio-catalunya-espanya_251571_102.html)

Alfred-Maurice de Zayas (l’Havana, 1947) és expert independent de l’ONU des de 2012. Va néixer a la Cuba dels anys quaranta, però va créixer a Chicago i va estudiar dret a la Universitat d’Harvard. Zayas és advocat, escriptor i historiador expert en drets humans. Aquesta setmana va participar en unes jornades sobre la regressió dels drets i el dret a l’autodeterminació de Catalunya que van tenir lloc a la seu de Nacions Unides a Ginebra, on va ser entrevistat per El Nacional.

Quin impacte tenen els actes que es van fer a l’ONU sobre Catalunya?
La visibilitat de tots els casos de dret internacional i de drets humans és indispensable. En el món en què vivim hi ha violacions de drets humans que s’ignoren completament i n’hi ha d’altres en què sí que hi ha possibilitat d’avançar. Depèn enormement dels mitjans de comunicació, de la premsa i la televisió, id’organismes com Nacions Unides o el Parlament Europeu.

Vostè creu que la situació de Catalunya es coneix en l’àmbit internacional?
No es coneix suficent. La premsa catalana sí que n’ha informat als catalans i a aquells que vulguin llegir-la a internet. Però hi ha una absència d’informació a
 El País, El Mundo, l’ABC o a La Razón, i quan n’informen és per insultar, no per explicar. El mateix passa amb els grans mitjans, ja sigui BBC, CNN, Fox… Hi ha una caricatura de la situació a Catalunya, però el fet és que aquí hi ha centenars d’anys d’història i d’identitat, amb tradicions molt arrelades que constitueixen una identitat pròpia i que identifiquen al poble català com un poble que té dret a la lliure determinació. Això es pot resoldre mitjançant el federalisme, amb una lliure determinació interna o amb una gran autonomia, però també pot ser resolt mitjançant la creació d’una república.

Però crear una república no és tan fàcil….
No hi ha res de particular en crear una nova república. Quan es van fundar Nacions Unides, l’any 1945, eren 51 estats; avui en dia són 193, més l’estat de Palestina com observador i també el Vaticà, etc. No hi ha res de dolent en què hi hagi més repúbliques. A més, els catalans són molt europeus i molt demòcrates, i estan també molt aferrats a l’Estat de Dret, de manera que una població de 7 i mig o 8 milions de catalans pot ser molt ben acollida com una república en la comunitat internacional.

De moment no hi ha hagut una bona acollida.
Hi ha una demofobia en diversos països, hi ha un temor al
demos, un temor a què el poble pugui decidir per si mateix. Per això s’ha elevat el principi de la integritat territorial a un nivell sagrat que no es pot tocar. Tanmateix, el que coneix el dret internacional i l’ús de la integritat territorial, sap que és per a l’ús extern, per protegir la integritat territorial d’un atac exterior. És a dir, l’estat A no pot ocupar o intervenir al territori de l’estat B, però l’estat A no pot negar-li al seu propi poble el dret a la lliure determinació. El dret a la lliure determinació és superior al de la integritat territorial. La meva esperança i optimisme està en la possibilitat d’una mediació. La mediació pot ser llançada per l’oficina de l’Alt Comissariat dels Drets Humans o per l’Oficina del Secretariat General de Nacions Unides. Precisament per assegurar els drets humans de tots els ciutadans espanyols, fins i tot els catalans.

Les Nacions Unides podrien mediar quan Espanya no vol, sent Espanya un membre de l’organització?
Aquest és el problema. Mai
no pot tenir èxit una mediació si una part rebutja una mediació. I com es pot arribar a una bona mediació? Amb bona fe, amb bona voluntat i amb bons arguments. Però evidentment hi ha un cert temor a Europa, després de la separació de Yogoslavia. Yogoslavia es separar en set republiques, i els europeus tenen el temor que el model es copiï als seus països. De manera que França no té interès en un separatisme de Corsega, i Itàlia no té interès en un separatisme del Veneto. Hi ha minories i pobles a molts països europeus, però probablement aquestes minoria no es voldran separar si se’ls garanteix una autonomia plena i una autonomia generosa, i quan el govern central no es posa en els assumptes regionals. Quan el centraslime oprimeix una província això és una provocació, llavors el poble d’aquesta província pot desitjar separar-se.

L’ONU estaria disposada a mediar entre Catalunya i Espanya si aquesta ho acceptés?
Sí, sí, efectivament, sí. Però tampoc no s’ha de dur a terme als carrers. Una mediació ha de ser discreta, ha de ser diplomàtica, perquè ningú no vol perdre prestigi. D’aquesta manera que es pot examinar la situació entre plenipotenciaris i provar d’arribar a un compromís. Totes les parts han de sacrificar alguna cosa, no és com la cançó d’Abba ‘Winner takes all’. No és que un s’ho hagi d’emportar tot. Cal tenir la flexibilitat per acceptar o no certes propostes però sempre amb bona fe i sempre ancorats en el concepte de l’Estat de Dret, el concepte de democràcia i el concepte de la dignitat humana.

Com veu la reacció de la Unió Europea davant la violència policial de l’1-O?
Europa ha perdut molta credibilitat. A ulls de molts ciutadans europeus, Brussel·les no està actuant de conformitat amb el Tractat de Lisboa. Hi ha un nivell d’arbitrarietat que preocupa.
Brussel·les tendeix a interferir-se en els assumptes interns d’Hongria, Eslovàquia o Polònia, però quan hi ha violacions gravíssimes com les de l’1 d’octubre a Espanya, Brussel·les calla. És vergonyós, una cosa inèdita.

Brussel·les ha de sancionar Espanya?
Hi ha hagut violació de l’article 2 del Tractat de Lisboa i això ha de tenir conseqüències en l’article 7. Aquest article pot imposar certs càstigs a un estat, i també la pèrdua del vot, si s’arriba a això. Però, principalment, seria tenir un diàleg perquè hi hagi un respecte absolut a la democràtica, a la Carta Europea i al Pacte dels Drets Civils i Polítics. El primer article d’aquest últim, que va sobre la lliure determinació, és molt clar, diu:
“tots els pobles tenen el dret a la lliure determinació”. L’article assegura que els estats estan obligat a promoure la lliure determinació. És a dir, no només se’ls prohibeix obstaculitzar o ser indiferents davant aquest dret, cal facilitar la lliure determinació. Com he dit abans, la lliure determinació pot ser un alt nivell d’autonomia, però per saber què vol el poble, hi ha d’haver un referèndum. Aquesta és la forma de saber exactament què vol el poble. Aquest dret és le que va ser negat il·legalment l’1 d’octubre.

Es va negar el referèndum…
Els catalans tenen dret a decidir el seu futur. Jo no em pronuncio a favor de la independecia, sinó a favor que els catalans puguin decidir el que vulguin. Aquest dret a decidir
està molt ancorat als articles 1, 19, 21, 22, i 25 del Pacte dels Drets Civils i Polítics. És necessari que això es digui públicament, que es digui a les Nacions Unides. El dret internacional no es pot aplicar selectivament. En molts articles he criticat el dret internacional a la carta. Si un creu que el dret internacional es pot aplicar arbitràriament, llavors és que hem disminuït l’autoritat del dret internacional. És un atac gravíssim contra l’escencia i el que és el concepte d’estat de dret.

Hi ha qui diu que l’autodeterminació només és aplicable a les colònies.
Això és absurd.
Qui digui això es va quedar en els anys 60. Si algun estudiant meu m’escriu això el suspenc. El dret internacional està constantment en moviment, és un dret dinàmic. Hi ha una progressió en el dret internacional que no segueix només els tractats, sinó que segueix la pràctica dels estats, i aquí s’han creat precedents. La Unió Soviètica es va separar en 15 republiques, Iugoslàvia en set, i Txecoslovàquia es va dividir en dos. Els europeus i aquells que estan parlant de la integritat territorial van ser els primers en reconèixer la declaració unilateral d’independència d’Estònia, Letònia, Lituània. L’any 91, aquests estats no van seguir el procediment previst a la Constitució de la Unió Soviética, de manera que els europeus que van reconèixer tot això van menysprear el principi de la integritat territorial de la Unió Soviética i van acceptar la prioritat del dret a la lliure determinació. Com és possible que la Brussel·les d’avui en dia, la que va donar suport a la independència d’Eslovènia i Croàcia i que les va acollir com a membres de la Unió Europea, digui que els 8 milions de catalans no poden ni tan sols tenir un referèndum? És una situació aberrant. És una situació d’aplicació del dret internacional a la carta. Això perjudica la credibilitat de tot sistema de dret.

Aquest comportament s’explica per les pressions d’Espanya?
Això tothom ho coneix. L’antic ministre d’afers exteriors d’Espanya,
José María Margallo, va realitzar una sèrie de promeses. Això es coneix, això és públic. Tanmateix, la UE està obligada a comportar-se en el marc del Tractat de Lisboa, i l’article 2 és molt clar i s’ha d’aplicar. No s’ha actuat de conformitat amb la llei sinó amb certs interessos econòmics i polítics i pel temor que, si els catalans poden separar-se, també ho facin els corsos, els del Véneto o els alemanys del Tirol del sud. Ara diuen que el cas de Kosovo no és comparable amb cap altre i que per tant no crea precedent. Tanmateix, no és només Kosovo, sinó tots els que el van precedir. Tots ells van crear precedents. És lamentablement el que està passant, i està passant no només al nivell de Brussel·les sinó també al nivell de les Nacions Unides de Nova York. Ara no volen veure les conseqüències polítiques de les decisions que es van prendre en aquell moment respecte a Iugoslàvia i Kosovo.

La reacció d’Espanya a l’1-O i a la DUI han estat empresonaments. Els considera presos polítics?
Els catalans que han estat detinguts per raons de rebel·lió s
ón clarament presos polítics i els casos estan pendents en els grups de treball de les detencions arbitràries. És aberrant que a Europa succeeixi una cosa així. Imagini’s la vergonya i l’absurditat que hagués hagut si el Regne Unit hagués empresonat als independentistes d’Escòcia. Axiò no es fa a Europa, no es fa en un món que ha de seguir el tractat de Lisboa i la Convenció Europea dels Drets Humans i el Pacte de Nacions Unides dels Drets Civils i Polítics. Això no pot passar a Europa, però passa. Per això és particularment escandalós que Brussel·les calli.

També hi ha exiliats...
El mateix dicta per a la situació aberrant de què hi hagi
persones que no puguin tornar al seu país d’origen perquè estan amenaçades de presó simplement per haver volgut exercir de manera democràtica i pacífica aquest dret a la lliure determinació i a la llibertat d’expressió i manifestació pacífica. Tots ells garantits pel Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Quan aquests casos s’elevin al Tribunal Europeu de Drets Humans o al Comitè de Drets Humans de Nacions Unitat hi haurà una fa decisió, però no serà fins d’aquí un any o dos anys. Ara el que urgeix és que les persones detingudes puguin ser alliberades i aquelles persones amenaçades de ser detingudes tinguin la tranquil·litat moral de què no patiran assetjament.

I tots això per un referèndum que la majoria està d’acord en fer…
Per a mi, un espanyol andalús i un espanyol català tenen el 98% en comú, però cal respectar el 2% que tenen de diferències.
El no voler respectar aquest 2% és preocupant. Vivint tots a Europa com a ciutadans europeus hi hauria d’haver més respecte per l’opinió de l’altre, però quan llegeixo El País, El Mundo i l’ABC dic: ‘En quin món estem, quina classe de regressió intel·lectual hi ha hagut en els últims anys!’. Alguns són articles d’odi! El que es llegeix a la premsa és odi! Cal parar, meditar i veure com hem arribat fins aquí. Hi ha realment una regressió, és vergonyós.

Utzi erantzuna

Zure e-posta helbidea ez da argitaratuko. Beharrezko eremuak * markatuta daude

53 − 43 =