Xavier Sala i Martin-ek Kataluniako egoeraz

Xavier Sala i Martín: ‘Decidir les regles del joc és la victòria; i a Catalunya no ho hem après’

Entrevista sencera a l’economista de la Univeristat de Columbia arran de la publicació del llibre ‘La invasió dels robots i altres relats d’Economia en colors’

(https://www.vilaweb.cat/noticies/xavier-sala-i-martin-decidir-les-regles-de-joc-es-la-victoria-i-a-catalunya-no-ho-hem-apres-entrevista/)

Sala i Martin neoliberala da, goitik behera. Blog honetan aipatu dugu bera.

Hurrengo bi zipriztinetan nahiko eta sobera ikus daiteke haren joera, ez du merezi denbora gehiago galtzea!

Kataluniaren txanda (5)

Ortodoxiak ongi kobratzen du

Hortaz, robotikaz eta ekonomiaz esaten duena ez zait batere interesatzen.

Robotika Pavlina Techerneva-k oso ongi analizatu du, eta berarekin batera job guarantee, aka, lan bermeaz aritu diren DTM-ko guztiek.

Tanta batzuk, besterik ez:

Badatoz robotak, eta zer?

Nekazaritza, Industria, Zerbitzuak, Robotika,… eta job guarantee (lan bermea)

DTMren ildotik: lana, langabezia, robotika eta lan bermea

Eta lan bermeaz, ikus ondokoa:

Lan bermeaz (job guarantee), hitz batzuk

Beraz, segidan soilik Kataluniako egoera politikoaz aipatzen duena azalduko da.

(…)

Com el veieu, el moment polític a Catalunya?
—Hi ha moltes coses que se m’escapen. Perquè segurament no sóc prou llest per a analitzar-ho bé. Però si ho analitzo de manera optimista, em fa la impressió que, baralles a banda, juguem a buscar que l’estat espanyol s’excedeixi. I ho fem amb un cert èxit. L’estat espanyol fa coses que un any enrere ningú no hauria somiat que faria i que hi ha molta gent al món que ho observa i calla. Però, a la llarga, això que fa l’estat espanyol no serà sostenible.
L’estat espanyol s’excedeix amb la restricció i la repressió de drets bàsics com la llibertat d’expressió o la llibertat de reunió. O la restricció aquesta amb què el president de la Generalitat és decidit per un jutge i no pel poble. I això significa que la sobirania de la nació no la té la ciutadania sinó un jutge.

No trobeu que fan i desfan amb absoluta impunitat?
—Un jutge designat a dit amb uns mecanismes que han estat condemnats per parcials i
contraris a la separació de poders per tribunals europeus. Espanya ha estat condemnada per manca de separació de poders per la manera com es trien els jutges. Per tant, un senyor triat d’una manera que ha estat condemnada té prioritat a l’hora de decidir qui governa el país per sobre de la població. Això pot tenir molts adjectius, però segur que no pot tenir el qualificatiu de democràtic. Jo crec que això no és sostenible. La meva pregunta –i per això no em veig amb cor d’opinar amb seguretat– és si el col·lapse de l’estat espanyol arribarà abans que el col·lapse de l’independentisme. Perquè la nostra capacitat de barallar-nos per les parides més grans tampoc no deixa de sorprendre’m.

Us va decebre la reacció política, institucional, després del referèndum de l’1 d’octubre?
—Jo
hauria declarat la independència immediatament. Crec que es va perdre l’impuls. Allò que els americans anomenen el momentum. Hi havia un impuls en què la gent estava disposada a defensar-ho tot. Van esperar un mes i la cosa es va anar florint. Però tampoc no vull opinar amb rotunditat perquè m’és impossible de ficar-me a la pell d’aquests líders que sabien perfectament que anirien a la presó. Però havien d’entendre que calia que declaressin immediatament la independència precisament per evitar d’anar a la presó.

Per evitar la presó?
—L’única manera de salvar-se de la presó era declarar la independència després del referèndum. Jo pensava en ells: ‘Que aquesta gent us mataran! Que no tenen escrúpols!’ No vull dir que es van equivocar perquè jo no sé què hauria fet en lloc seu. Des de Nova York, potser tot es veu més fàcil. I no vull jutjar-ho. Potser hauria fet una cosa diferent de la que pensava des de la distància si m’hagués tocat a mi de prendre les decisions. En qualsevol cas, sí que penso que la millor opció era accelerar i no alentir.

I ara ens trobem que ens dediquem a cercar el penal a dins l’àrea…
—Crec que ara és l’estratègia bona. Anar buscant… i que els tribunals vagin vulnerant els drets bàsics… i anar produint notícies negatives sobre Espanya al món.

I fa efecte a fora? En aquests espais de poder que visiteu… Davos…
—A Davos no havia vist mai tant d’interès per la qüestió catalana. Encara que els diaris espanyols diguin que no se’n va parlar. Mentida!
Tothom parlava de Catalunya. Cada vegada que algú parlava amb mi, la primera pregunta era sobre la independència de Catalunya. Per tant, és mentida que Catalunya no interessi el món. Això és mentida. I l’interès no és precisament per dir ‘quina sort que ja s’ha aturat tot gràcies al 155’. No. Ja ho hem vist: Pep Guardiola es posa un llaç i tot Anglaterra, fins i tot el parlament britànic, comença a debatre sobre el tema català.

No era l’estratègia d’Espanya, aquesta. Tot al contrari…
—Exacte. Fins fa un any, l’estratègia espanyola era evitar que se’n parlés a fora. Sabien que si se’n parlava, la posició feble era la seva. No pots convèncer la gent que els arguments de prohibició democràtica són els bons. El ‘no pots votar pels meus collons’, la gent civilitzada no ho accepta. Que no ens deixin votar és un argument poderosíssim a favor nostre. Una altra cosa és que la gent doni suport a la independència. No és així. Però sí que hi ha un suport molt general a la capacitat que tenim de decidir què volem fer. Per a això, trobarem suport a tot arreu. Com que ells sabien que tenien una posició dèbil, la seva estratègia era censurar.

Van perseguir debats, conferències, periodistes…
—A mi em van censurar dues conferències. Em van cancel·lar una conferència a Suècia i una altra a Angola per pressions de la diplomàcia espanyola. Concretament, de l’ambaixador espanyol d’aquests països. Però jo tinc passaport americà. Vaig amb passaport americà. Als organitzadors els deia això: jo sóc americà, a mi no em pot afectar el que digui l’ambaixada espanyola. Per mi, l’ambaixada espanyola i la del Nepal són el mateix. No poden decidir res sobre les activitats dels ciutadans nord-americans. Només faltaria! Tampoc no han de fer res contra les activitats dels ciutadans espanyols, però a mi encara menys. Jo no sóc espanyol.

El xantatge els funcionava en alguns casos.
—Sí, és clar. Comprarem uns quants tancs, o farem no sé quins tractes militars, en canvi d’impedir la llibertat d’expressió quan es tracti de parlar de Catalunya. L’estratègia de voler que no es parli d’allò que no els convé va destinada al fracàs.
Guardiola es posa un llaç i tot el Regne Unit parla de la independència de Catalunya durant dues setmanes. I la cosa ha arribat al parlament britànic. Com deia, vam perdre l’oportunitat de fer la millor estratègia, que era accelerar després de l’1 d’octubre. Però ara la millor estratègia que tenim és aguantar fort i que sigui l’estat espanyol que s’excedeixi.

En un capítol del llibre parleu del funcionament de les colònies espanyoles. No trobeu que hi ha moltes similituds amb la situació actual?
—Sí. Trec l’explicació del llibre
Per què fracassen les nacions, de Daron Acemoglu i James Robinson. Sí que hi ha moltes coses que són iguals que l’estratègia colonial. Fins i tot la retòrica. Ells fan aquest discurs en positiu: ‘Salvem la democràcia, nosaltres respectem la llei.’ Van ser incapaços de justificar l’esclavisme i la tortura que van practicar a les colònies. Aleshores també volien vendre aquest missatge de salvació: ‘Els donem la capacitat de ser cristians’, deien aleshores.

Pretenien convertir les víctimes en les grans beneficiades del seu salvatgisme.
—Quan van crear la institució de l’
encomienda, que és esclavisme nu i cru, ells amagaven què era en realitat. Els governadors de la colònia, donaven encomendados als amics i als colons. Eren nadius que treballarien per a ells. Però no volien que es digués que era ‘esclavisme’ perquè deien que, en canvi d’allò, hi havia un capellà que els ensenyava la religió cristiana. En la seva retòrica –i en el seu cap, segurament també–, en una època en què l’esclavitud no es veia bé a Europa, ells consideraven que feien un favor als colonitzats. Aquesta retòrica goebbelsiana la veiem també avui. Em sorprèn com giren la realitat. I em sorprèn com arrela la idea que els supremacistes som nosaltres.

Voleu dir que arrela?
—Vejam. Analitzem la seva gran obra dels últims temps. Es diu Tabàrnia. Com es diu la part de Catalunya que no és Tabàrnia? Tractòria. A veure, hi ha res més supremacista que això? Tabàrnia, la gent sofisticada de ciutat, cosmopolita… I els altres són pagesos endarrerits… Aquesta és la seva idea. I aquests que fan aquests plantejaments ens diuen supremacistes a nosaltres? En la història recent d’Occident no hi ha hagut res més supremacista que Tabàrnia. I ens acusen a nosaltres de supremacistes? Que es mirin al mirall. L’Arrimadas diu que ella no defensa això de Tabàrnia, però considera que ha aconseguit posar els independentistes davant el mirall. No, no, no. Us hi ha posat a vosaltres, davant el mirall, Arrimadas! El mirall d’això sou vosaltres.

Girar la truita sempre.
—S’ha demostrat sens dubte qui són els supremacistes, els racistes, els classistes i els que desperten odi. Fan servir la mateixa retòrica del colonialisme de sempre. Diuen que ho fan per nosaltres i que no és esclavisme. Ens ajuden, diuen. Tot continua igual. I, parlant de colònies, m’agradaria que tothom recordés com es va fer la independència de l’Índia.

Ens hi ajudeu?
—La independència va començar quan el govern colonial va decidir que les úniques empreses que podien vendre sal havien de ser angleses. Van pretendre imposar el monopoli de la sal a favor dels anglesos. Tothom havia de comprar sal anglesa i ningú més no en podia produir. No podies anar al mar, evaporar l’aigua i quedar-te la sal. Això era il·legal. Aleshores,
Gandhi va anar caminant mil quilòmetres per arribar a la platja per agafar la sal. Va dir que no acceptava aquella imposició i que els indis podien fer sal. Va fer la Marxa de la Sal. Va començar a caminar ell tot sol. I s’hi van afegir dues persones, deu, un centenar. I, finalment, milers i milers. Tots caminant cap al mar per fer sal. I els anglesos el van fotre a la presó.

Gandhi va ser empresonat per sedició i el tribunal deia que seria alliberat si la seva gent renunciava als seus objectius…
—Va passar anys a la presó per rebel·lió. I la independència de l’Índia va tardar deu anys. Però va arribar. I ara nosaltres fem sal.
Ara fem sal.

Utzi erantzuna

Zure e-posta helbidea ez da argitaratuko. Beharrezko eremuak * markatuta daude