Katalunia: nor, nori, nork (azken orduetan)

Carles Puigdemont

Junts fins a la plenitud de la nostra llibertat

(https://www.youtube.com/watch?v=bYpSHlBqmnw)

Ekaitza?

Puigdemont, en un missatge a Comín: “Els nostres m’han sacrificat
https://www.elnacional.cat/ca/politica/puigdemont-missatge-comin-sacrificat-ana-rosa-quintana_234312_102.html

La força d’un whatsapp
https://www.elnacional.cat/ca/editorial/jose-antich-forca-whatsapp_234630_102.html

La guerra soterrada que ens exigeix de parlar clar

«Tenim davant una pugna soterrada per a decidir si la nova presidenta ha de ser Elsa Artadi o Marta Rovira?»

(https://www.vilaweb.cat/noticies/la-guerra-soterrada-que-ens-exigeix-parlar-clar-article-opinio-pere-cardus/)

L’objectiu d’aquest article és d’entendre quines són les estratègies reals, sabent que avui tenim molta més informació que no dilluns. Deixem-nos de floritures i anem al gra. La majoria republicana posa dues estratègies diferents i contradictòries damunt de la taula. No sabem quina serà capaç d’imposar-se. Però ahir vam assistir a una pugna real entre l’una i l’altra. I ja podeu tenir ben clar que els dos actors principals, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, juguen fort i volen guanyar. I també podem tenir ben clar que una cosa és allò que es diu obertament i l’altra és l’objectiu real de cada decisió que es pren.

Quins són aquests dos camins? Per una banda, Junts per Catalunya vol posar l’estat espanyol contra les cordes forçant-lo a actuar contra la investidura de Puigdemont. Per una altra, Esquerra Republicana vol recuperar el govern sense trepitjar la ratlla vermella marcada per l’estat i, per tant, amb un candidat ‘autoritzat’ a la investidura. Volen la independència tots dos o no? Això és un judici d’intencions. Però pel meu coneixement d’unes quantes de les figures que defensen i dirigeixen aquestes estratègies, puc dir que la divergència no està en aquest objectiu final. En principi, totes dues estratègies pretenen arribar a consolidar la independència. Vegem-ne els detalls i els trencalls.

Fer bondat?
L’estratègia d’Esquerra consisteix a investir un president diferent de Puigdemont. És una estratègia que també té el suport de figures de pes del PDECat, per convenciment o per comptes pendents amb el president exiliat, que va optar per esborrar-los del mapa. El problema d’ERC és que fins ara ha dit que el seu candidat és Puigdemont. I també ha parlat de ‘restituir’. I que sap que hi ha un desig molt estès entre l’independentisme de base per a restituir el president expulsat pel govern espanyol amb el 155. Per tant, si no es vol posar en contra moltíssima gent d’aquest país a qui aspira a atraure en eleccions vinents, ERC ha d’intentar aplicar la màxima aquella que diu ‘que s’aconsegueixi l’efecte, sense que s’hi noti l’afany’. És a dir, no fer la investidura de Puigdemont sense que es noti que no ho han volgut i excusant-se en qüestions legals i repressives.

Aquesta estratègia consisteix a no superar el límit marcat per l’estat fins que no es pugui presentar un resultat electoral amb força més del 50% dels vots. ‘Cal acumular forces i ampliar la base’, diuen a favor de la proposta. El problema és que fer bondat no ha estat mai cap garantia de millora de les condicions de l’ocupació i la repressió. Ja ho va dir Rosa Parks: ‘Com més cedíem i obeíem, més malament ens tractaven.’ I és que l’estratègia de l’estat espanyol és reduir progressivament el requadre dibuixat a terra del qual no podem sortir els independentistes. Les línies vermelles són com més va més restrictives. Això ja ho hem pogut comprovar aquests mesos. La capacitat de moviment serà cada vegada més petita. Per tant, el marge de maniobra d’una legislatura dedicada a ampliar la base independentista és un misteri molt fosc.

L’èxit de l’estratègia d’ERC requereix que Puigdemont desisteixi de voler ser investit i Junts per Catalunya proposi un candidat alternatiu que no tingui cap amenaça judicial activa. Així es protegiria el risc damunt Roger Torrent i la mesa del parlament i s’acceptarien les condicions posades pel Tribunal Constitucional. Amb aquest nou president (o presidenta), es podria formar un govern. El dubte és què faria aquest govern que arribi una altra prohibició d’un jutge espanyol. Caldria anar-se fent enrere a cada amenaça per a poder tenir quatre anys plàcids de normalitat autonòmica vigilada? I algú es pensa que l’estat concedirà el favor d’alliberar els ostatges per haver fet bondat? De debò que encara no hem tastat amb prou realisme el rigor del caràcter històric de l’estat espanyol?

I després, què?
Parlem ara de
l’estratègia de Junts per Catalunya. Aquí també cal més sinceritat que no hi ha hagut fins ara. Investir president Puigdemont amb quina finalitat? Amb la idea d’exercir com a president? Amb la voluntat de posar l’estat contra les cordes davant la comunitat internacional? Com un pas previ a activar un pla B amb un candidat alternatiu quan la investidura de Puigdemont sigui declarada nul·la? Amb l’objectiu de fer unes altres eleccions si ERC no la facilita? O bé per a emprendre un blocatge institucional que acabi activant alguna mena de mediació?

Cal més transparència de Junts per Catalunya, evidentment. Perquè tothom veu molt clar que no hi ha disposició a fer la revolta pendent des del 3 d’octubre –quan la gent ja era al carrer– i que tampoc no es podrà governar contra l’estat espanyol, com tampoc no es va fer després del 27 d’octubre. Per tant, quin objectiu hi ha darrere la investidura de Puigdemont? Cal tenir-ho clar perquè els ‘sacrificis’ que hagin de fer els membres de la mesa o qui sigui han d’estar al servei d’una estratègia que valgui la pena. I tenint en compte com és la repressió espanyola, és normal que tothom vulgui entendre a favor de què se la juga.

És cert que hi ha en joc la dignitat política d’un poble i el respecte pel resultat d’unes eleccions. És cert que hi ha el noble objectiu de la restitució d’un president que ha estat el blanc principal de la repressió espanyola. Una repressió que tan sols ha pogut esquivar parcialment per l’estratègia intel·ligent de l’exili. Però l’exercici de realisme no el pot esquivar ningú. Per tant, cal tenir clar què es farà l’endemà de la declaració de nul·litat del TC. Es nomenarà un nou candidat per a una segona investidura? El problema d’això que passa entre Junts per Catalunya i Esquerra és el desacord sobre aquest segon candidat? ERC està disposada a fer la investidura de Puigdemont si l’alternativa de després correspon a Marta Rovira? Tenim davant una pugna soterrada per a decidir si la nova presidenta ha de ser Elsa Artadi o Marta Rovira?

Si no hi ha investidura de Puigdemont…
I si aquest fos el pla, quin paper correspondria a Puigdemont? Seria un president simbòlic a l’exili? O seria conseller d’Afers Estrangers del govern? Tot plegat són camins possibles que cal estudiar detingudament per saber quin ens acosta més a la consolidació de la República proclamada i quin ens n’allunya més. Però encara hi ha una possibilitat molt real d’acabar fent unes noves eleccions. Si Torrent (ERC) no acaba permetent el ple d’investidura de Puigdemont, no veig pas clar que Junts per Catalunya accepti d’activar un pla B i fer veure que aquí no ha passat res. Aleshores què passaria?

Evidentment, no hi ha cap majoria alternativa a la d’una entesa de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Per tant, les eleccions seran l’àrbitre del desempat. Hi haurà un vot de càstig a ERC per no haver fet la investidura de Puigdemont? Cal recordar que la majoria de votants d’Esquerra consideraven que calia restituir el president exiliat. Què farien en unes noves eleccions aquests votants? I no trobeu que la CUP podria reforçar-se amb tota aquella gent que estaria farta de la batalla entre els dos grans? Què en trauria ERC d’unes noves eleccions? I quina seria la situació dels encausats en la causa general contra l’independentisme si es complia l’amenaça de les inhabilitacions preventives? Es podrien presentar a les eleccions? Hi ha algun jurista que diu que aquesta mena d’inhabilitació no afecta el dret d’elegibilitat, sinó que és prevista per a càrrecs polítics en exercici. Però ja sabem que la llei a Espanya no s’escriu igual quan es tracta dels catalans.

I el blocatge?
I si resulta que l’objectiu fos d’evidenciar l’anormalitat de la situació i resistir-se a acceptar un cert grau de normalització vigilada i delimitada per l’estat i, per tant, es volgués mantenir el torcebraç fins que no s’hagués activat una resolució amb mediació internacional? Potser això permetria de posar-ho tot damunt la taula i negociar la situació dels presoners i la resta de represaliats? Aquest pla implicaria anar provocant eleccions mentre no s’acceptés que és la ciutadania i el parlament que decideixen el president de la Generalitat. I caldria que la ciutadania hi estigués disposada i s’activés d’una manera constant. Evidentment, no es podrien perdre unes eleccions. I caldria assumir que el 155 continuaria actiu mentre no es formés govern. És un xoc de legitimitat amb l’estat espanyol que s’ha de poder dur fins a les últimes conseqüències.

En resum. ERC vol passar per alt la investidura de Puigdemont i saltar al pla B sense haver portat l’estat al límit. Cal saber si hi ha una batalla soterrada pel nom del pla B abans d’haver resolt el pla A. Junts per Catalunya vol que es faci la investidura, però no sabem del cert si tan sols és un gest simbòlic i ja hi ha un pla B preparat o si tenen la mirada posada en unes noves eleccions.

Aquí és on som i la decisió d’Esquerra d’ajornar el ple d’investidura ha permès de destapar la capsa de Pandora. De tot, cal mirar de treure’n alguna cosa positiva. Sap greu que en un moment de repressió forta els dirigents independentistes no sàpiguen posar-se d’acord. Potser és qüestió de temps. Però a Espanya es freguen les mans i tot plegat cal reconduir-ho aviat. Ja veurem quina estratègia guanya. O si, finalment, acabarà sortint una síntesi de totes les estratègies. Aquesta situació no és nova. Però allò que no podem fer és no parlar clar.

Conseller Primer

«Aquesta fórmula fa un ús audaç i intel·ligent, irrefutable, del marc legal vigent i evita el xoc legal amb l’estat, per més que no n’estalvia la confrontació política»

Josep-Lluís Carod-Rovira

(https://www.naciodigital.cat/opinio/17045/conseller/primer)

Cada país ha de mirar la seva pròpia tradició institucional i treure’n el profit màxim, a cada moment, segons el context històric i les dificultats de cada època. I més encara si, com en el nostre cas, no es tracta d’una institució acabada d’inventar, ni que degui res al marc constitucional espanyol actualment en vigència, ja que és sis segles anterior a aquest. Efectivament, la Generalitat de Catalunya va néixer a Cervera el 1359 i, en el període 1362-1364, ho feia també la Generalitat Valenciana, encara que aquesta no fos aprovada en Corts fins al 1418, com a òrgan permanent.

A l’Estatut que entrà en vigor el 1932, l’article 14 estableix que el President de la Generalitat assumeix la representació de Catalunya, encara que podrà delegar temporalment les seves funcions executives, però no les representatives, en un dels consellers. Amb els anys, el President anà revestint-se d’una dimensió de poder polític simbòlic, emblemàtic, talment un president de República, de manera que el Conseller Primer tindrà “directament la representació del Consell Executiu davant del Parlament” i, en conseqüència, és aquest qui “presideix i reuneix el Consell Executiu” o govern de la Generalitat, si bé el President té “la facultat de presidir el Consell Executiu sense prendre part en les seves votacions”, tal i com sanciona l’Estatut de Règim Interior de Catalunya, aprovat el 25 de maig de 1933.


El President, doncs, presidia i qui exercia el poder executiu i la direcció del govern era el Cap del Consell Executiu, Conseller Delegat o Conseller Primer, denominacions que van anar alternant-se. Així, en el primer govern estatutari presidit per Francesc Macià, el 19 de desembre de 1932, Joan Lluhí i Vallescà és el Cap del Consell Executiu i Obres Públiques. Pocs dies després, el 24 de gener de 1933, es formà un govern nou amb Carles Pi i Sunyer com a Conseller Delegat i Finances. Nou mesos després, el 4 d’octubre de 1933, Miquel Santaló Parvorell encapçalava un nou executiu com a Conseller Primer i Finances. Durant el període de la Generalitat intervinguda (1934-1936), amb els membres del govern a la presó o a l’exili, ningú no ocupà cap càrrec de Conseller Primer o similar, tot i l’existència de Departaments sectorials o temàtics. En guanyar les eleccions del 16 de febrer de 1936 les forces republicanes, els presos foren alliberats i restablert Companys pel Parlament al càrrec de President, on havia substituït Macià, mort el 25 de desembre de 1933,  Companys féu el gest simbòlic de tornar a nomenar els mateixos consellers destituïts i empresonats.

Durant el període de guerra, Joan Casanovas i Maristany es féu càrrec del govern en qualitat de Conseller Primer, el 6 d’agost de 1936. Cal recordar que Casanovas va ser el primer Vicepresident de la Generalitat, el 29 de desembre de 1931, en el segon govern Macià, per més que alguns indocumentats haguessin fet gala de la seva ignorància afirmant, el 2006, que aquest càrrec no havia existit mai a la Generalitat i que era una invenció espanyolista que, tanmateix, va perdurar quan va passar a mans dels qui n’havien negada l’existència. El 26 de setembre de 1936, Josep Tarradellas dirigí el govern com a Conseller Primer i Finances, càrrec que renovà en el nou govern del 17 de desembre d’aquell any i en el del 16 d’abril de 1937.

La llei de la Presidència de la Generalitat i del Govern (2008), aprovada durant el mandat del president Montilla, recupera la figura de Conseller Primer que, amb el nom de Conseller en Cap, ja havien ocupat abans Artur Mas, Josep-Lluís Carod-Rovira i Josep Bargalló. D’acord amb aquesta llei en vigor actualment, però també de conformitat amb la tradició institucional catalana, Catalunya podria tornar a disposar d’una Generalitat presidida pel diputat que reunís la majoria de vots del Parlament i d’un govern, nomenat pel President, dirigit en el seu dia a dia per un Conseller Primer. Enlloc no és escrit que aquest Conseller Primer hagi de residir, necessàriament, en el territori de Catalunya, ni que hagi de tenir la condició de diputat, ni que el President no pugui nomenar qui consideri oportú per a ocupar aquest càrrec.

Aquesta llei, a més, preveu, explícitament, l’ús de procediments telemàtics en l’acció de govern i no diu res, perquè no li correspon, sobre la utilització o no d’aquest mitjà en les activitats parlamentàries. En molts països, és el president qui presideix, amb una funció de representació institucional, mentre qui governa i té el poder executiu és el Primer Ministre que, en la nostra terminologia actual, és el Conseller Primer. A més, sense poder ser considerat il·legal, ni inconstitucional, constitueix una veritable singularitat institucional, única i emblemàtica, en el magma del cafè per a tothom autonòmic.

Podria escollir-se, doncs, un president molt institucional que, ja en el seu discurs de presa de possessió, anunciés el nom del Conseller Primer per tal de deixar les coses ben clares des del primer moment, sabent que la identitat personal d’aquest nomenament depèn només de la seva estricta voluntat. I, de forma immediata, és el Conseller Primer qui ja anuncia la composició del seu govern, es trobi on es trobi el Conseller Primer. Aquesta fórmula fa un ús audaç i intel·ligent, irrefutable, del marc legal vigent i evita el xoc legal amb l’estat, per més que no n’estalvia la confrontació política, si el Conseller Primer no és del grat de l’estat espanyol. Un altre escenari, no exempt de certs perills que podrien comportar-ne el retard de l’operació, acompanyat potser de certes mesures repressives per a aquells que ho fessin possible, fóra investir com a President de la Generalitat qui segons el criteri de la majoria parlamentària n’ostentés la representació legítima.

Aquest President just restablert en el seu càrrec, n’anunciaria la dimissió, un cop recuperada per un espai de temps reduït la presidència perduda per la força de la repressió, però tornada a guanyar per la força de les urnes. En aquest cas, dimitit el vell/nou President de la Generalitat, el President del Parlament hauria d’iniciar una segona ronda de consultes amb els grups parlamentaris, per tal de tornar a proposar a la cambra un nou candidat a presidir la institució, coneixedor aquest que les funcions executives de direcció del govern no li correspondrien a ell, sinó al Conseller Primer que ell nomenaria. El missatge davant del món tindria una lectura única i clara. Entenc que pot semblar un xic complicat, però és una proposta per a avançar de forma positiva, sense renunciar a res.

No sé si m’he explicat amb prou claredat.

Utzi erantzuna

Zure e-posta helbidea ez da argitaratuko. Beharrezko eremuak * markatuta daude

+ 3 = 12