Jordi Domingo: argi ote?

M’ho expliqueu?

«Hem de demostrar a l’estat espanyol que darrere de cada empresonat hi ha una altra persona disposada a agafar el relleu»

(https://www.vilaweb.cat/noticies/mho-expliqueu/)

Per: Jordi Domingo

Ja avanço que no tinc pas la intenció de criticar cap polític, partit ni organització social compromesos amb la República. No donaré cap motiu de satisfacció a l’adversari o l’enemic. A tots els qui s’han compromès fins al moll de l’os, agraïment etern.

Dit això, haig de confessar que (com molts altres ciutadans) he quedat perplex amb l’ajornament de l’acte d’investidura d’avui. Espero, i desitjo fermament, que qui ho hagi decidit tingui clar què ens hi juguem i que ens sàpiga explicar degudament el com i els perquès. Sigui qui sigui, no pot reincidir en la gran equivocació que algú va cometre fa tres mesos, quan ens va convocar al passeig Lluís Companys per a enviar-nos, tot seguit, novament a casa, sense explicacions ni raonaments de cap mena. Talment com si tots fóssim criatures que no poden entendre les raons dels grans o, en aquest cas, dels qui ens governen. Cras error.

Només em centraré en un punt que, com que és motiu de preocupació general i comuna, crec que és bo d’emfasitzar: el dels presos polítics.

A hores d’ara crec que ja ningú no dubta que els presos són, en realitat, els ostatges de l’estat espanyol. Tots els experts nacionals i internacionals que hi han aprofundit saben que el govern espanyol (i els seus tribunals) han imposat una interpretació espúria de la llei; s’han inventat un nou codi penal per a l’ocasió; han inventat fets mai ocorreguts; han negat evidències; han vulnerat les normes de la seva constitució, de la llei orgànica del poder judicial i de les normes processals, per tal d’assegurar (entre més coses) l’empresonament arbitrari dels nostres Oriol, Joaquim i Jordis, tot fent miques els principis més elementals de seguretat jurídica, drets fonamentals, la separació de poders i –en definitiva– les regles de l’estat de dret i la democràcia i tot.

En aquest context (que podríem ampliar a bastament, i que hauria d’avergonyir els defensors a ultrança –o també pusil·lànimes– de la monarquia espanyola, teòricament constitucional i parlamentària), els ‘nostres presos’ no són sinó persones ‘segrestades’ per l’estat espanyol (si utilitzem una de les entrades per al mot ‘ostatge’ que incorpora el Diccionari de la Llengua Catalana, del IEC). Ostatges que, en cap conflicte polític o de guerra, mai no són alliberats perquè els qui els reté els conserva, bé com a penyora per al compliment d’un pacte, bé com a amenaça directa per a mirar d’apaivagar la contestació.

L’estat espanyol té, avui, dues vies per a mantenir-los en el seu poder. Una, mitjançant la perpetuació (fins al límit legal) de la presó preventiva. Que, per aquells que no ho sàpiguen, és de dos anys, ampliables a dos anys més a petició de la fiscalia i criteri del tribunal. L’altra és la d’avançar el judici i condemnar-los tan aviat com es pugui per a mantenir-los ‘degudament’ empresonats molt més enllà del límit de la presó preventiva i mentre no es revoqui una hipotètica (o segura?) sentència condemnatòria. Aquest és el terreny de joc. L’escenari és lamentable.

Doncs bé, l’única manera perquè el ‘segrestador’ perdi interès en l’ostatge és que aquest deixi de donar-li rèdits o de crear-li expectatives. Només quan deixa de servir-li o d’interessar-li està disposat a alliberar-lo. Només quan la retenció esdevé inefectiva perd tot l’interès. Encara més, li causa molèsties, enrenou i perjudicis.

Durant tot el llarg procés –democràtic i completament pacífic– que ens ha dut fins aquí, hem sentit moltes vegades una dita: ‘No hi haurà prou presons per a tancar-nos a tots.’ La idea era clara. Quan en caigués un, sempre n’hi hauria un altre. Es tractava de fer una cursa de relleus per demostrar a l’estat espanyol que això no era un enfrontament entre polítics de l’una banda i de l’altra, sinó la col·lisió amb tot un poble unit i dempeus, malgrat les amenaces, la repressió i la voluntat d’aniquilament.

Doncs bé, si volem els nostres presos polítics a casa, no ens queda cap més remei que continuar dempeus i disposats. Els hem de fer ‘inútils’ per als interessos de l’estat. Hem de demostrar-li que darrere de cada empresonat hi ha una altra persona disposada a agafar el relleu. Els hem de demostrar que el 155 no mana. Els hem de demostrar que som els electors qui tenim l’última paraula amb el nostre vot democràtic. Que el Parlament de Catalunya és sobirà. Que la mesa del parlament és l’única legitimada per a interpretar el reglament. En definitiva, que Catalunya vol una república democràtica, justa i socialment avançada. Perquè si tot això no ho fem, l’estat espanyol els mantindrà a les seves mans ad infinitum, fins que els tribunals internacionals no apliquin el dret tal com s’entén en una veritable democràcia.

Posposar, doncs, les accions d’enfrontament cívic, democràtic i no violent a què estem ineludiblement abocats com a societat, pot retardar –entre més coses importants– la recuperació i l’alliberament dels ostatges. Espero que tots ho tinguem en compte. I caldria que els qui hagin decidit d’ajornar el ple d’avui ens sàpiguen explicar què hi guanyem i què en podem esperar. Som adults i podem avaluar els pros i contres de qualsevol estratègia per decidir lliurement, i responsablement, allò que més convingui. Hi estem disposats. Però cal que algú prengui la responsabilitat d’explicar-ho.

Gehigarriak:

(i) Vicent Partal: El parlament no és del TC, és de la gent

«La força d’aquest moviment la teniu vosaltres, la té la gent. Si cada pas que s’ha volgut fer ha hagut de comptar amb el vostre permís per a fer-lo possible, aquesta vegada no haurien d’aconseguir que fos diferent»

(https://www.vilaweb.cat/noticies/el-parlament-no-es-del-tc-es-de-la-gent/)

(b) CUP: La CUP avisa a JxCAT i ERC que n’està tipa de “lluites partidistes”

L’esquerra independentista demana transparència perquè ja “s’ha vessat el got”

(http://elmon.cat/politica/cup-avisa-jxcat-erc-que-nesta-tipa-lluites-partidistes)

Iruzkinak (4)

  • joseba

    No ens malmeteu!
    (https://www.vilaweb.cat/noticies/no-ens-malmeteu-opinio-article-jordi-domingo/)
    «No teniu cap dret a malmetre’ns. Cap dret a manipular el nostre vot. Cap dret a dir-nos que el vam emetre per fer, justament, una altra cosa»
    Per: Jordi Domingo

    Dedicat a tots els patriotes d’abans i d’ara i, molt en especial, al Francesc Xavier Jaurena, constitucionalista, ferm defensor dels drets individuals i col·lectius i membre de Constituïm, traspassat recentment. DEP
    No és un prec. És una exigència. És el clam d’un munt de gent. No sé si de la totalitat dels més de dos milions de votants d’opcions sobiranistes. Però de ben segur que d’una immensa part.

  • joseba

    La negociación

    (https://www.vilaweb.cat/noticies/la-negociacio-opinio-article-jordi-domingo/)

    Cuando uno se sienta en una mesa negociadora debe admitir que algo cederá. Pero pensar que debe ceder ineludiblemente lo esencial es de estúpido y de muy mal negociador.

    Negociar es un arte que comienza sabiendo exactamente qué quieres y qué estás dispuesto a renunciar, si llega el caso. Por ello es obligado ir siempre al tuétano de la cuestión.

    En primer lugar, debes saber evaluar, tan fielmente como sea posible, la solidez negociadora que tiene el adversario y la que tienes tú. Dicho en otras palabras, la fuerza y ​​la debilidad acumuladas, en el una parte y en la otra, durante el proceso inmediatamente anterior, con los errores y aciertos acumulados. Debes saber también la historia o las raíces del conflicto; la evolución; los argumentos empleados en el enfrentamiento; los hechos objetivos que se pueden poner sobre la mesa y los que tienes que ahorrar para no debilitarse té.

    Asimismo debes evaluar muy bien el tiempo para saber cuándo tienes que estar dispuesto a sentarse en la mesa (o levantarse te) y, en cualquier caso, para evitar ‘llegar tarde’ o, incluso , que se te pudra un éxito potencial en las manos, por no haber abordado o cerrado la negociación cuando tocaba.

    Pero, por encima de todo, tienes que saber tener la cabeza muy fría para avanzar parsimoniosamente como si fueras en una telaraña y saber elegir -con súbita celeritat- el momento más adecuado para dejar en inferioridad al contrincante y atacarlo cuando la partida pueda resultar más favorable.

    Si, además, una vez tienes éxito, puedes dejar en el contrario la sensación de que se ha salido (o que, al menos, no ha cedido lo más importante), entonces ya es de matrícula.

    Todo esto no es nada fácil. Muchas veces incluso resulta imposible. En más de cuarenta años de práctica negociadora, nacional e internacional, he visto de todos los colores y de infinitas consecuencias.

    Todo esto viene a cuento porque parece que empiecen a aparecer voces, por primera vez fuera del soberanismo catalán, que postulan una negociación entre Cataluña y España (con una posible mediación internacional). Ojalá sea verdad.

    Sin embargo, si hiciéramos caso de algunas voces que se oyen, existe el riesgo de que esta ‘negociación’ deba implicar el abandono de cualquier idea de independencia o de referéndum vinculante. Si fuera el caso, sería una verdadera traición. Una traición a la gente, el país y los inmensos sacrificios que muchos de nuestros políticos y ciudadanos han hecho hasta la fecha.

    No me remitiré a la guerra de 1714, ni a la voluntad recurrente de aniquilar la nación catalana por parte del estado español. Tampoco voy a entrar en todo el memorial de agravios acumulado entre Cataluña y España durante la historia más reciente. Ya hay expertos historiadores que lo han explicado muy bien y en cantidad suficiente.

    Pero sí quiero recordar que España ‘siempre se ha querido imponer por el miedo y la fuerza y ​​nunca por la convicción. Nunca ha aplicado inteligencia emotiva, política o social en sus relaciones con Cataluña. Nunca ha querido suscitar ningún tipo de empatía. Nos ha negado la diferencia. No ha querido que los catalanes (ni los más propensos a ideas federalistas o similares) fueran españoles a su manera ‘. Es decir, con una lengua, cultura e idiosincrasia propias. No se han reflejado nunca en ningún país liberal, ni siquiera moderno. Esta es la realidad. En Cataluña, sólo han querido tener tratos con la gente que -bien por miedo, bien por pragmatismo de corto vuelo, bien por meras ambiciones personales, muchas veces inconfessables- se han avenido a callar, o a hacer la pelota a los dominadores de el estado, para obtener las migajas que este estado accedía a repartir.

    Si estamos donde estamos; si hemos tenido que defender -con nuestros cuerpos- un referéndum; si hemos acabado reivindicando nuestro derecho de autodeterminación y a constituirnos en República Catalana; si nos hemos mostrado firmemente alzados frente a la represión del estado español es (entre más razones) porque España nunca ha querido escuchar y ha dejado pudrir, en sus manos, cualquier salida negociada.

    Ni quiso atender la petición mayoritaria de un trato mejor; ni quiso escuchar la posibilidad de un pacto fiscal; ni quiso admitir el estatuto aprobado y ratificado de acuerdo con su constitución. Al contrario. Se negó en redondo y ha acabado -de momento- aplicando el artículo 155 como única respuesta a la voluntad democrática y pacífica de la mayoría de ciudadanos de Cataluña.

    Cuando la parte dominante (España) decide, porque lo quiere, que el conflicto supere sus propias expectativas hasta el punto de que la gente ya no pida migajas sino el pan entero, ya no tiene ningún tipo de legitimidad para exigir que nos hayamos de sentar en la mesa negociadora, volviendo a la casilla inicial.

    La ciudadanía ha avanzado, por la negación sistemática del estado y su represión enloquecida y transversal, hasta un divorcio intelectual y emocional que ya no tiene camino de vuelta. Nos han empujado con fruición y ya no hay mentira que valga para volver atrás. Los puentes de regreso se han derrumbado indefectiblemente.

    Hoy hay más de dos millones de personas que no están dispuestas a pasar por alto nada de lo que ha sucedido estos últimos ocho años. Aún más, hay toda una nueva generación de gente joven que no olvidará nunca que vió -impotente- como sus seres más queridos (madres, padres, abuelas y abuelos) eran apaleados, arrastrados o heridos por la policía del estado , únicamente porque querían poner pacíficamente un boleto en una urna.

    Ningún político, ningún líder social ni ningún negociador deberá olvidar nunca eso. Si lo hicieran, cometerían el error más importante de su vida.

    Nos podemos llegar a permitir -tal como ha dicho muchas veces nuestro MH Presidente, Carlos Puigdemont- el negociar como debemos ejercer nuestro inalienable derecho de autodeterminación. Podríamos, por tanto, negociar un referéndum acordado y vinculante, con mediación internacional, a corto o medio plazo; podríamos negociar cómo y cuándo debería hacerse; con qué condiciones y con qué pregunta binaria. Poco más.

    Pero no hemos ni siquiera tomar en consideración el negociar como volvemos a una autonomía que siempre será claudicante. Que reproducirá -en el mejor supuesto- la situación anterior para recomenzar el largo camino de frustraciones, desprecio y opresión a que España nos ha sometido. Una autonomía, en definitiva, fundamentada en la arbitrariedad más absoluta y nacida bajo la amenaza de la represión y de los presos políticos.

    Y, muy importante: no podemos sentarnos nunca en una mesa efectiva de negociación con los rehenes en las cárceles. Esto no sería negociar el futuro en igualdad de condiciones.

Utzi erantzuna joseba(r)i Cancel Reply

Zure e-posta helbidea ez da argitaratuko. Beharrezko eremuak * markatuta daude