Katalunia eta Europa, berriz

S’ha parlat poc dels aspectes geopolítics del referèndum d’autodeterminació i de la independència. Tot i que sembla un aspecte clau del conflicte. És un esdeveniment polític important per a Catalunya, l’Estat espanyol, Europa i per a les grans potències mundials. Hi ha els optimistes i els pessimistes.

La visió optimista sustenta que la possible independència és un problema molt important per a la Unió Europea (UE), sobretot si l’Estat espanyol reacciona com ho ha fet fins ara. El nivell de repressió, la conculcació de drets polítics i humans fonamentals, l’existència d’un cop d’estat de fet contra Catalunya haurà de provocar una reacció de la UE si aquesta no vol que la situació se li giri en contra. I s’haurà de solucionar de manera ràpida l’encaix d’una Catalunya independent a la UE, la qual no es pot permetre que es quedi a fora. De fet, hi ha països –EUA, Regne Unit, Rússia i Xina– a qui ja els convé una UE feble i amb problemes. I el Marroc podria aprofitar l’ocasió per posar sobre la taula els temes de Ceuta i Melilla.

La visió pessimista parteix de la idea que l’Estat espanyol és fort econòmicament, políticament i militarment, i que tot i que, segurament, no podrà derrotar l’independentisme, probablement aquest tampoc serà capaç de derrotar l’Estat espanyol. És una situació tensa d’empat infinit. Sustenta que, en la realpolitik internacional i en el marc dels interessos capitalistes, la república catalana desperta poques simpaties entre els poders polítics, mercats financers i grans corporacions. I l’estabilitat espanyola és un objectiu prioritari per a les grans potències, també les de la UE. Des d’aquest punt de vista es necessita un àrbitre que hauria de ser probablement la comunitat internacional, sobretot la UE.

Un nombre significatiu de parlamentaris, del Parlament europeu i de diferents països, han donat suport al referèndum i han protestat contra la limitació de drets humans i polítics fonamentals. I també partits polítics, personalitats i alguns mitjans de comunicació. Però la UE i els països i partits europeus més importants s’han comportat de forma vergonyosa, fins i tot després de la violència desmesurada i injustificada del dia del referèndum. És un afer intern espanyol i no farem de mediadors, diuen. Els optimistes pensen que és normal, que la UE i els països no es definiran fins que, un cop fet el referèndum, no s’hagi proclamat la independència. Potser tenen raó. De fet, alguns països petits (o regions) de la UE han condemnat l’actuació de les forces de seguretat de l’estat i demanen diàleg i mediació. Els pessimistes defensen que els suports no arribaran.

Particularment, volent la independència, penso que s’han posat massa esperances en la UE i els estats que la formen. Recordem com han matxucat el poble grec després que aquest rebutgés majoritàriament les condicions draconianes que li han imposat. Tinc molts amics europeus que em diuen que no entenen –i jo tampoc– com és que ens volem independitzar de l’Estat espanyol però que volem continuar depenent (no exercint les nostres sobiranies –monetària, econòmica, política, etcètera–) del Banc Central Europeu, de l’euro i d’una UE que no compleix, ni fa complir, la seva pròpia legalitat.