Filibusterismoa eta barneko eta kanpoko autodeterminazioa

Josep Costa-ren Filibusterisme de final de règim1

Divendres de matinada, amb l’aprovació condicionada de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, es va visualitzar el naufragi definitiu del marc constitucional i estatutari vigent a Catalunya. Culminava així el procés iniciat l’any 2010 amb la sentència del TC contra l’Estatut i la negativa aclaparadora del Parlament a acatar-la. Aquesta setmana ha començat un procés d’autodeterminació que pot portar al sorgiment d’un nou estat o a la reconstitució de l’espanyol, segons el resultat de l’1 d’octubre. És impensable que tot segueixi igual.

Un procés d’autodeterminació no té regles inamovibles ni universals. És un tipus de procés constituent en què la legitimitat, la legalitat i l’eficàcia del nou marc legal s’han de construir conjuntament. Per descomptat, és un contrasentit pretendre que la constitució d’un nou règim polític es regeixi per les regles de l’anterior. Els límits, d’altra banda evidents, estan en el respecte pels drets humans en tota la seua extensió. Però el més habitual és que el procés es regeixi per unes normes creades ad hoc.

La pinça filibustera entre l’oposició parlamentària i el Tribunal Constitucional per impedir l’inici formal d’aquest procés d’autodeterminació va fracassar. No va funcionar perquè la majoria independentista actuava des del convenciment d’estar aprovant les regles de joc d’un procés constituent. I estava traduint la legitimitat democràtica obtinguda el 27-S en una nova legalitat excepcional per donar-li cobertura. L’apel·lació a la vella legalitat constitucional no tenia força per fer dubtar ningú del que s’estava fent.

La ciutadania mobilitzada i els polítics independentistes fa anys que no reconeixen cap legitimitat al Tribunal Constitucional. Molta altra gent tampoc li reconeix gaire autoritat, especialment perquè li imputen haver creat el problema amb la seua indefensable sentència contra l’autogovern català. Ateses les circumstàncies, algú pot veure la solució en un òrgan polititzat i mancat de tota imparcialitat com és el TC a dia d’avui? Algú pot tenir remordiments morals per desatendre les seues resolucions?

Així doncs, el relat de la legalitat i la democràcia espanyoles no serveix per aturar o desanimar els que volen exercir la democràcia per construir una nova legalitat catalana. D’això exactament va el dret d’autodeterminació: és el moment constituent que ha de restablir el vincle imprescindible entre legalitat i democràcia que l’Estat, unilateralment, va rompre l’any 2010. Aquest, i no un altre, és el motiu que no hi hagi ara unes regles acceptades per tothom.

En definitiva, dir que una cosa és inconstitucional o que va contra el TC, a aquestes alçades, és dir molt poc. La majoria independentista existeix, primordialment, perquè representa la gent que se sent expulsada de l’statu quo constitucional. És una majoria que no ha decidit ara situar-se fora de la llei. És gent que entén que en va ser exclosa per les institucions estatals quan es va anul·lar la llei bàsica que havia votat. I no han fet sinó sentir-se més exclosos d’aquesta legalitat quan s’ha interpretat restrictivament per impedir-los expressar-se en un referèndum.

La pinça filibustera porta dos anys atropellant l’autonomia i la inviolabilitat del Parlament, des del TC, el TSJ o la Fiscalia. En aquest sentit, no es pot oblidar que el portaveu del PP, Xavier García Albiol, és qui en el període electoral previ al 27-S va presentar la reforma de la llei del TC que permet coaccionar i suspendre càrrecs públics. La minoria del Parlament són els partits que a Madrid abusen del seu poder absolut, no unes germanetes de la caritat. El format del debat d’aquesta setmana és la conseqüència estricta de la coacció que s’ha exercit contra la mesa del Parlament durant tot aquest temps. La queixa per la situació que tu mateix has ajudat a crear té molt poc recorregut.   

Inclús l’acusació de voler rompre Espanya té un punt de cinisme, quan per a molts catalans són els poders de l’Estat que l’han trencat, fent impossibles i il·legals les seues aspiracions politiques irrenunciables. Potser sí que es vulnera l’art. 2 de la Constitució. Però no es pot passar per alt que les forces polítiques catalanes només el varen acceptar en la mesura que en la segona frase reconeixia i garantia el dret a l’autonomia. Un dret que entenen que es va vulnerar amb el fiasco de l’Estatut. I enlloc no diu aquest precepte, per cert, que sigui més important la unitat d’Espanya que el dret a l’autonomia de Catalunya.

La minoria parlamentària catalana que té el poder absolut a Madrid diu que els independentistes vulneren manifestament la Constitució. Aquests, però, entenen que són els altres que l’han pervertit abans convertint-la en una camisa de força per bloquejar les legítimes aspiracions catalanes. També arriba a dir que els independentistes no respecten l’Estatut. El que en queda, s’hauria de precisar, atès que porta anys essent retallat, denigrat i desnaturalitzat, malgrat haver estat aprovat pel poble en un procés indiscutiblement legal i legítim.

Igualment hipòcrites sonen les invocacions a l’estat de dret, quan des de Catalunya és percep que l’Estat ha fet de l’arbitrarietat la nota principal de les seues actuacions, renunciant a la separació de poders i a la independència dels tribunals. Poc estat de dret hi ha en tribunals que fan de jutge i part. Podem dir-ne desobediència, si volem, però cal entendre que el que està passant és que la majoria parlamentària no està disposada a acatar més els abusos de poder amb vernís legalista. Des de Catalunya, l’afany per respectar la legalitat es tradueix ara en voler exercir el dret del poble català a donar-se les seues pròpies lleis.

Cap llei no val res si no és democràtica. I aquí estam. És l’art. 21 de la Declaració Universal dels Drets Humans que diu que l’únic poder legítim és el que emana del poble. Així ho recullen tant la Constitució com l’Estatut, però sembla impossible traduir-ho en els canvis legals necessaris per a acomodar les demandes catalanes. Diuen que Espanya és una democràcia plena, però la percepció aquí és que ha renunciat a ser una democràcia que representi tota la població amb igualtat de drets.

El problema és en tot cas que el Govern espanyol no només no està disposat a autoritzar el referèndum, sinó que ni tan sols està disposat a tolerar-lo. Vol impedir-lo a qualsevol preu. Però això no és motiu per no fer-lo, sinó tot el contrari. Sabem que la intransigència de l’Estat, fent impossible l’autodeterminació interna, és el que legitima (d’acord amb el dret internacional) l’autodeterminació externa. Són les elits de l’Estat les que han empès la majoria de catalans a triar aquest camí.

Kanporako eta barnerako autodeterminazioaz, ikus Euskal Herriko konfederaziorantz.


Utzi erantzuna

Zure e-posta helbidea ez da argitaratuko. Beharrezko eremuak * markatuta daude

5 + 4 =