Biharko bost gako

Cinc claus a recapitular abans de demà1

«Ara, doncs, és el moment de fer el pas, amb la força ciutadana acumulada durant aquesta dècada i essent conscients que la comunitat internacional reaccionarà com ha reaccionat sempre»

Demà el Parlament de Catalunya començarà la desconnexió jurídica de l’estat espanyol aprovant, si no passa res, la llei del referèndum. Entrarem així en una nova fase del procés cap a la independència que ha ocupat aquest país tota la dècada. El moment és prou transcendental per a recapitular com hem arribat fins ací i posar llum a una decisió única com aquesta que es prendrà demà.

1. Espanya va trencar les seues regles amb la sentència de l’estatut. L’origen de tot això que vivim és la sentència contra l’estatut de Catalunya del Tribunal Constitucional espanyol. Avui ja és àmpliament reconegut que allò va ser un colp d’estat contra la pròpia constitució i va representar el trencament de l’equilibri que s’havia establert al final del franquisme.

La relació entre el poder central espanyol i el poder autonòmic català es basava en les anomenades dues claus. En cas de qualsevol aspiració catalana, Madrid es reservava sempre una clau: l’estatut aprovat a Catalunya havia de passar pel sedàs de Madrid i podia ser alterat. I Catalunya tenia també la seua clau: en cas d’alteració podia rebutjar-lo en referèndum. El procés era nítid, transparent i equilibrat. Una clau donava garanties a Espanya i una altra en donava a Catalunya. Cada part tenia una cosa a dir-hi. La irrupció d’una tercera clau que no havia existit mai i que va fabricar el PP va trencar l’equilibri constitucional i va rompre la convivència. El culpable que siguem on som és l’estat espanyol, per una acció unilateral, la sentència del Constitucional, que va liquidar el pacte de la transició.

2. Espanya s’ha negat a dialogar sobre res. No únicament sobre la independència: sobre res. Catalunya no té el dret d’imposar la secessió a Espanya, però Espanya tampoc no té el dret d’imposar la unitat a Catalunya. En cas d’un conflicte polític major com el que hi ha ara al Principat, l’única solució possible és la negociació, com va deixar clar la Cort Suprema del Canadà en l’opinió que emeté sobre el referèndum del Quebec, tan celebrada.

La negociació hauria pogut tenir moltes formes i s’hauria pogut centrar en molts aspectes. Després de la primera gran Diada, el govern de Catalunya va proposar a Madrid un diàleg sobre el pacte fiscal i els drets culturals que no solament va ser rebutjat, sinó escarnit i tot. Les forces polítiques catalanes han reclamat gairebé vint voltes, formalment, de negociar les condicions d’un referèndum que servesca per a aclarir la voluntat política dels catalans. I qui s’ha negat sempre a negociar, no ara sinó sempre, ha estat Madrid. L’estat espanyol ha menystingut el principi democràtic que reclama que les desavinences es resolguen amb una negociació de bona fe i respectant l’expressió democràtica de qualsevol projecte polític. I aquest menysteniment deslegitima els arguments espanyols.

3. El poble de Catalunya va atorgar al parlament un mandat democràtic clar per a la proclamació de la independència. En les eleccions del 27 de setembre de 2015 els ciutadans de Catalunya van atorgar la majoria absoluta dels escons del parlament a les forces que s’hi van presentar amb un programa que oferia la proclamació de la república catalana. El fet que no s’aconseguís per poc el 50% dels vots a favor de la independència ha portat aquests partits a considerar que calia validar l’opció amb un acte més de democràcia: un referèndum.

Sempre s’ha volgut que aquest referèndum fos pactat amb l’estat espanyol, però això ha estat impossible. I és precisament aquesta negativa a negociar res que justifica i dóna valor legal a la decisió unilateral que prendrà demà el Parlament de Catalunya. No hi ha cap més alternativa ara mateix per a dirimir l’envit polític que els ciutadans de Catalunya han volgut traslladar als seus diputats.

4. La llei internacional atorga cobertura legal a l’autodeterminació i fins i tot a la secessió unilateral. El dret d’autodeterminació de tots els pobles és una part essencial de la doctrina jurídica internacional. És un dret absolut que passa per damunt de les legislacions nacionals, car forma part de les dues convencions sobre drets humans de l’ONU del 1966, reconegudes com a norma legal superior per la constitució espanyola.

El Parlament de Catalunya pot invocar de manera legítima aquest principi general de la llei internacional com a cobertura del referèndum. I encara més: la sentència de la Cort Internacional sobre Kossove ha aclarit definitivament dues coses molt importants. Que no hi ha cap provisió de la llei internacional contrària a la proclamació unilateral d’independència d’un territori i que la proclamació de la inviolabilitat de les fronteres només afecta els conflictes entre estats i no pot impedir de cap manera la secessió d’una part d’un estat.

5. La pràctica internacional demostra el suport explícit als processos d’autodeterminació i que la norma resultant és l’acceptació dels nous estats dins la societat internacional. Unes quantes xifres poden resultar d’interès. Des del 1991, 53 entitats substatals, com Catalunya, han fet referèndums d’autodeterminació. D’aquests referèndums, 27 els han fets d’acord amb l’estat del qual formaven part i 26 unilateralment. L’estat espanyol ha reconegut 26 estats nous dels 27 que s’han constituït al món des del 1991, la majoria proclamats de manera unilateral. De fet, 7 estats dels 28 que avui formen part de la Unió Europea, el 1991 eren part d’uns altres estats, en situacions comparables a les de Catalunya avui. Els 7 estats membres de la Unió Europea que el 1991 no eren independents (Croàcia, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània i la República Txeca) se’n van fer tots de manera unilateral, i en 5 d’aquests casos amb referèndums unilaterals. I tots són reconeguts per Espanya i formen part de la Unió Europea.

Dins la Unió Europea, tot i que no hi ha cap provisió legal sobre què cal fer en cas de secessió d’una part d’un estat membre, sí que hi ha una pràctica consistent de respecte i reconeixement dels referèndums d’autodeterminació. Per exemple, la UE ha pres decisions importants a partir del resultat dels referèndums del Sarre (1955), Grenlàndia (1982) i el Brexit (2016) i no ha posat cap trava al referèndum d’Escòcia (2014). Tots aquests referèndums s’han fet dins el territori d ela Unió. Alhora, ha acceptat com a estats membres set països nascuts de processos unilaterals i ha negociat i ha donat suport a la pràctica de l’autodeterminació en estats com ara Kossove, fins i tot en clara contradicció amb la posició espanyola.

En resum: si hem arribat fins ací és bàsicament a partir de la legitimitat atorgada al Parlament de Catalunya per la població en les eleccions del 27-S i a la legitimitat atorgada per la comunitat internacional al dret d’autodeterminació. Però també hem arribat ací per la persistent deslegitimació de la posició espanyola, contrària a les regles i la pràctica internacionals, que arriba a violar la seva constitució i les provisions consegüents.

Ara, doncs, és el moment de fer el pas, amb la força ciutadana acumulada durant aquesta dècada i essent conscients que la comunitat internacional reaccionarà com ha reaccionat sempre: guiada per la necessitat de resoldre un conflicte polític que no pot ser ofegat amb legalismes.

Biba Katalunia Libre eta Independentea!


Erantzun bat “Biharko bost gako” bidalketan

  1. Gehigarriak:

    (i) Proposició de llei del referèndum d’autodeterminació
    http://www.berria.eus/dokumentuak/dokumentua1738.pdf.

    (ii) Irtenbide bakarra da sezesioa edo sezesioa. Laburpenik onena da
    http://www.berria.eus/paperekoa/1781/012/001/2017-09-06/irtenbide_bakarra_da_sezesioa_edo_sezesioa_laburpenik_onena_da.htm

    (…) Secessió o secessió (Sezesioa edo sezesioa) liburua argitaratu berri du, autodeterminaziorako eskubidea babesten duen saiakera. Kataluniako independentismoak legitimitatearen borroka irabazita daukala defenditzen du idazleak.
    (…)

    Sezesio prozesuetan aditua zara. Zein da sezesio eta autodeterminazio eskubidearen arteko desberdintasuna?

    Sarri nahasten dira, eta garrantzitsua da bereiztea. Autodeterminazio eskubidea iraunkorra da, herri bakoitzak izan nahi duen hori, estatus politiko, sozial eta kulturala erabakitzea bermatzen duen eskubidea da. Eta sezesio eskubidea aurrekoaz bereizten da, gainontzeko herriekin partekatutako estatu baten barruan bermatu daitekeelako. Alegia, autodeterminazioa bermatzeko formula bat da sezesioa, baina ez bakarra.
    (…)
    Azken txanpan gaudela diozu. Nola aurreikusten duzu prozesuaren amaiera? E eguna? Urriaren 1a?

    Bada, ez dakit. Espainiako Gobernuak armada kalera ateratzen badu, argi dago Katalunian ez duela maila bereko erantzunik aurkituko, hemen armarik ez dagoelako gehienbat. Baina bide hori aukeratzen badu, demokraziaren amaiera izango da. Nire tesia hau da: Kataluniaren eta Espainiaren arteko gatazkaren irtenbidea da sezesioa edo sezesioa. Hori da laburpenik hoberena. Edo estatua eraberrituko da Kataluniaren erreferendum eskakizuna babesteko. Edo, zuzenean, independentziak arrakasta izango du. (…)

Utzi erantzuna

Zure e-posta helbidea ez da argitaratuko. Beharrezko eremuak * markatuta daude

+ 75 = 77