Antoni Soy-ren L’euro i els despropòsits d’algunes esquerres1
“Alguns, des de les esquerres, ens diuen que les dificultats econòmiques de l’euro havien estat previstes, ja fa molt temps, però que es podrien resoldre si es va cap a un estat federal europeu: els Estats Units d’Europa (EUE). Ens diuen, també, que estem en crisi perquè no hem estat capaços de cedir prou sobirania a Europa. Perquè per a alguns, l’estat federal europeu és la Terra promesa. Però, algú creu realment en un model federal europeu?
Hi va haver un moment en què Alemanya hauria pogut tenir una crisi sistèmica amb una situació de risc per als bancs alemanys. Si es considera l’exposició dels bancs privats alemanys (els crèdits que havien donat) a alguns països, del 2007 al 2009 els principals problemes els tenien a España i després a França, Itàlia i Irlanda. No és cap casualitat que a España, a més de donar-li un crèdit per rescatar el seu sistema financer, se li hagi permès trencar repetidament les regles del pacte d’estabilitat i tenir un dèficit públic elevat per tal de transformar el deute privat espanyol amb els bancs alemanys (i d’altres països) en deute públic espanyol.
D’aquí l’absurditat dels posicionaments d’algunes esquerres de voler “amenaçar” a Alemanya perquè aquesta canviï les seves regles sobre les polítiques d’austeritat, quan ja ha quedat clar que Alemanya no té la més mínima intenció de fer-ho, com el cas de Grècia ha demostrat de forma palesa.
El despropòsit d’algunes “esquerres” és el de voler lliurar la seva batalla amb les mateixes armes que les elits europees: mentint als seus ciutadans. Insistint en què faran canviar les polítiques d’austeritat a Frau Merkel, en lloc d’apuntar a la causa fonamental dels problemes en els quals ens trobem: l’existència de l’euro.
Un primer error de les esquerres va ser esperar que l’arribada d’Hollande a la presidència francesa significaria que la sra. Merkel es veuria pressionada i obligada a renunciar a les polítiques d’austeritat. Però, com s’ha vist, França tenia, i té, un problema de competitivitat, que li fa tenir un saldo negatiu de la seva balança per compte corrent (i el que és el mateix, un creixent endeutament amb l’exterior). I, com que amb l’euro no pot fer la devaluació externa, ha d’aplicar la devaluació interna: retallades de salaris i de garanties sindicals. I aquest endeutament amb l’exterior el tenia, i el té, de forma molt important amb els bancs alemanys. Quina podia ser, des d’aquesta perspectiva, la fortalesa de la posició negociadora d’Hollande amb Merkel? Òbviament, molt petita si no nul·la.
En segon lloc, alguns esperaven que una victòria de la socialdemocràcia alemanya (que no es va produir) hauria canviat les coses. Però, tota la classe política alemanya havia, durant tota la crisi, mentit als seus electors, tot adjudicant tota la responsabilitat de la crisi només als pobles del Sud, el que era contrari a les dades i al que havia dit el mateix vicepresident del BCE, Constancio: que la crisi era del deute privat provocat, en gran mesura, per un comportament molt imprudent dels bancs dels països del Nord.
La crisi de l’euro zona prové de l’endeutament privat, no del públic, i per tant del fracàs del sistema financer. Alguns deien que els mercats, i els financers en particular, eren infal·libles. I aleshores perquè el projecte europeu s’havia de basar en l’eliminació d’un d’aquests mercats: el mercat d’intercanvi de les monedes nacionals?
Ens deien que la integració financera seria el mitjà per aconseguir acabar amb la manca de disciplina financera. Però no és cert. Si amb la integració financera es facilita el finançament dels desequilibris, ja que els capitals circulen millor i és més fàcil endeutar-se, en realitat l’euro facilita l’incompliment dels equilibris pressupostaris i permet deixar les reformes que s’hagin de fer per a més endavant. Ha estat la “credibilitat” de l’euro la que ha permès que els països del sud s’endeutessin excessivament i fora de tota lògica econòmica.
En tercer lloc, s’esperava que l’arribada de Tsipras i Syriza a Grècia canviaria les coses, faria bascular cap a l’esquerra la política europea. Però, com es podia esperar que Grècia, un país feble, deutor, destruït per la crisi, podria fer canviar de política a Alemanya, si un país molt més poderós com França n’havia estat incapaç?
D’altra banda, Tsipras deia que era contrari a l’austeritat però favorable a l’euro. Per tant, es convertia en còmplice de les polítiques del BCE i de la troica, com s’ha vist posteriorment. Tsipras no volia fer la devaluació externa. Per tant estava obligat a fer la devaluació interna, és a dir austeritat, encara que digués el contrari. Cal considerar, en aquest marc, també el paper jugat pels EUA que volien Grècia a l’OTAN (lluny de Rússia) i a l’euro.
Alguns esperaven que hi hagués una catàstrofe que fes reaccionar als grecs (el que és d’un cinisme considerable). Però als grecs se’ls ha massacrat sense pietat. Hi ha hagut reaccions racistes: “els grecs s’ho han merescut”, i d’altres de resignades: “l’euro és una cosa bona, ja que fins i tot els grecs que han estat massacrats no hi volen renunciar”. No hi ha hagut límits amb els grecs i tots plegats hem estat capaços d’acceptar-ho. I ara ens queixem del creixement de l’extrema dreta.”
Zein markotan, zer nolako eszenategietan mugitzen dira hemengo politikariak eta ekonomialariak?
Galduta ere?
