La portaveu parlamentària de la CUP proposa buscar suports al referèndum fins a finals de març, començar llavors les campanyes i votar entre el maig i el juliol
Es mostra cansada de “pidolar informació” al Govern sobre els passos del full de ruta i defensa el dret a vot dels immigrants en el referèndum
Admet la “contradicció” que suposa votar els pressupostos i accepta totes les crítiques dels moviments socials, però es regira contra les del PSC i CSQEP
Anna Gabriel: «El trànsit no serà de la llei a la llei. S’obrirà un procés de confrontació democràtica»1
Entrevista a Anna Gabriel, portaveu del grup parlamentari de la CUP2
Anna Gabriel (Sallent, 1975) no perd el somriure però se li nota la tensió acumulada dels darrers dies, la qual va desembocar en el sí als pressupostos, tot que fent-te una valoració molt crítica. En tant que militant d’Endavant, la portaveu de la CUP al Parlament s’enquadra en la que se suposa que és l'”ala dura”, però ella rebutja les etiquetes personals i nega tenir més incidència que qualsevol altre diputat o militant en les decisions. La seva formació sobreviu, per ara, sense líders.
Aquesta educadora social, que a l’anterior legislatura era tècnica del grup parlamentari, rep NacióDigital al despatx que comparteix amb Benet Salellas. Un llibre de Mafalda i pòsters del black power, dels kurds, de la PAH, de la CGT i del País Valencià durant la República el decoren. Moltes lluites per un espai encara tan petit. Ens dedica, això sí, la indumentària que estrena: una jaqueta de xandall del Magallanes de beisbol, l’equip del que era seguidor Hugo Chávez. No hi entén massa d’aquest esport, però el president veneçolà és per ella un referent.
– La CUP va donar via lliure a la tramitació dels pressupostos per obrir el debat al carrer. Els moviments socials han perdut l’ocasió d’incidir més en la negociació?
– La mobilització no hi ha de ser per acompanyar les reivindicacions de la CUP. Hi han de ser sempre que es pugui i, en aquest sentit, massa poques n’hi ha, amb la situació que vivim.
– Igualment, en el cas de l’educació, sí que van pressionar, van convocar vagues, i han contribuït a esmenar els pressupostos. La resta de sectors hi han renunciat?
– Estem en un cicle de poques mobilitzacions, és obvi. El sector de l’educació s’ha mobilitzat per reclamar uns mínims, i no tots aquests s’han aconseguit. L’educació pública està en perill -no pretenc buscar un titular alarmant- i totes les mobilitzacions que es facin seran poques. Cap dret ens vindrà concedit de cap instància superior, els haurem d’arrencar. I en l’àmbit de l’educació, que considerem preferent i estratègic, cal fer una reflexió profunda. Ja no va de retallades, va de model, i això no s’ha tocat. S’està apostant per un procés participat en l’àmbit de l’educació on no s’està disposat a debatre què implica la concertació.
– Té por que aquest suport als pressupostos allunyi la CUP dels sectors més combatius de la pròpia organització i d’alguns moviments socials?
– La CUP, donant el sí, està assumint una contradicció amb els principis bàsics fundacionals i amb el seu sentir polític general. Com a formació anticapitalista que hem pogut estudiar aquests pressupostos i hem pogut veure que no van a revertir cap de les condicions que ens han portat cap aquí, i que hem optat per donar el sí, no podem fer altra cosa que acceptar i entomar totes les crítiques dels ambients i sectors combatius. Ara, de determinats partits que són els primers que van començar a retallar i que no qüestionen el model de concertació público-privada, ni estan disposats a revertir-lo, de lliçons cap.
– Es refereix al PSC i Catalunya Sí que es Pot?
– Per exemple.
– Totes aquestes contradiccions formen part d’una maduresa del projecte polític de la CUP?
– Jo no parlaria de maduresa. De fet, el 90% dels arguments que acompanyen el posicionament que defensava el sí als pressupostos són coincidents amb els del posicionament que defensava el no. Es dóna una lectura crítica als pressupostos i es fa un anàlisi des del xantatge patit per la CUP. El que s’intenta és aconseguir acabar aquesta legislatura i, per tant, amb el processisme, les excuses i el buscar el boc expiatori a casa de la CUP, i posar el focus en el referèndum. La lectura s’ha de fer en altres espais polítics, de com han arribat fins aquí, donant suport a uns pressupostos neoliberals.
– La CUP ha acceptat un xantatge?
– Som conscients que se’ns ha fet un xantatge. I hem trobat a faltar moltes veus crítiques amb ell. No en clau de partit, ja que el xantatge no es feia a la CUP, sinó al país, quan es deia que, sense pressupostos, no hi hauria referèndum. Les coses haurien pogut anar d’una altra manera, sense arribar fins aquí, lamentant tot el que hem lamentat.
– Vostès han estat crítics amb el paper ERC. Creu que han renunciat també als principis per aconseguir tirar endavant la legislatura o que han virat definitivament cap al centre per ocupar un espai més ampli?
– ERC encara té l’oportunitat d’actuar en base als que diuen que són els seus principis. La batalla fiscal no ha acabat. El debat pressupostari no s’ha tancat. La CUP manté desenes d’esmenes vives que poden sumar una majoria parlamentària per combatre les desigualtats. Un cop acabada la lluita en clau partidista, ara que ja no sembla que Junts pel Sí hagi de cedir davant la CUP, que ja ha donat el sí, ERC pot, ara sí per principis, es pot posar al costat d’una majoria social per apujar la pressió fiscal a les rendes més altes per combatre les desigualtats. O pot decidir posar-se al costat del PP.
– Han demanat una reunió amb ERC per parlar d’aquestes esmenes?
– Ja s’ha fet una reunió per posar damunt la taula les seves esmenes i les nostres. Ja són coneixedors de quines de les seves acceptarem, ens han fet arribar quines de les nostres acceptaran, però hi ha un gruix molt ampli que no admeten. Però res està tancat, tenen l’oportunitat de demostrar que volen combatre la desigualtat.
– Aquesta reunió ha estat amb ERC o amb Junts pel Sí?
– Amb el departament d’Economia i Hisenda.
– Hi haurà alguna mena de comissió de seguiment dels acords pressupostaris?
– No s’ha plantejat. Tenim un espai estable de coordinació pel referèndum i el procés constituent. Si es posa sobre la taula un altre per avaluar la implantació dels pressupostos, es pot plantejar, però no hauria de caldre. Partim de la premissa que, quan es prenen acords parlamentaris, són per complir-los. No està plantejat, però no seria descartable i, si ens ho plantegessin, es crearia.
-La CUP va exigir tenir llestos els preparatius pel referèndum per si calgués avançar-ne la convocatòria al maig. Què ho podria forçar? La inhabilitació o el simple judici a Carme Forcadell?
– Fa setmanes que abordem aquesta qüestió i la premissa que ens mou és que no hi ha motius per demorar el referèndum.
– Per demorar-lo respecte el setembre?
– No, la data del setembre la va posar Junts pel Sí. Van dir “setembre com a molt tard”, i això inclou com a hàbils qualsevol dels mesos previs. Per què creiem oportú que el referèndum es pugui celebrar abans de l’estiu? Perquè estem vivint diferents processos i capítols de judicialització dels quals no veiem perquè s’ha d’esperar sentència. El que demostren és que, de la banda de l’Estat, no hi ha operació diàleg ni democràcia i, per tant, ens hem de dotar d’una agenda pròpia en què, tenint en compte el marc de mobilitzacions que respondran a la judicialització, aquestes puguin ser una bona avantsala per convocar aquest referèndum abans de l’estiu. Estem convençudes que es pot treballar posant totes les garanties amb aquesta data.
– Per tant, no depèn del que passi amb Forcadell, que ja demanen que es faci abans de l’estiu?
– És que, si estem permanentment condicionats per l’agenda estatal i judicial, i la sentència contra Forcadell -no només el sentit d’aquesta- no depèn de nosaltres, el calendari no està a les nostres mans. No veiem que la nostra agenda hagi d’estar condicionada per la de l’Estat. Que s’ha obert judici ho sabem i, per tant, és suficient perquè s’articuli una mobilització contrària a la judicialització i un calendari i agenda pròpia del referèndum.
– Ho veuen més proper després d’escoltar tant Oriol Junqueras com Jordi Turull admetent que és possible avançar el referèndum?
– És que ja no hi ha excuses. Si volem trobar avantatges a aquesta situació és que tant Junqueras com Carles Puigdemont ja no tenen cap excusa per no posar-se a treballar de forma exhaustiva en aquest referèndum. És la seva responsabilitat.
– Òmnium va plantejar una campanya unitària pel sí al referèndum. S’hi sentiria còmode la CUP o prefereix un model com l’escocès, amb una campanya oficial i l’esquerra independentista amb una de pròpia, a banda?
– No hem tancat la decisió. El que és segur és que hi haurà una campanya pròpia de la CUP. Sempre hem reivindicat, contràriament a les lloances a les llistes úniques, que aquest país té una riquesa en què hi ha diferents apostes i línies de defensa de la independència, algunes d’elles divergents. L’altre dia li vam dir a Junqueras, que va donar per fet a Brussel·les que una Catalunya independent restaria inserida a la Unió Europea, però nosaltres creiem que aquest extrem l’ha de decidir la ciutadania. Que no donin per fet que la independència servirà per reproduir els privilegis que estan donant. Alguns volem la República catalana per convertir-la en una cosa radicalment diferent al que és l’estat espanyol. I en aquest sentit, els arguments de la CUP per la independència segurament seran molt diferents als d’altres formacions i és positiu que es posin sobre la taula, i això no implica que es dibuixin confrontacions. És obvi que no anem junts en la defensa de la Unió Europea. Com més debat millor, que quedi clar que el procés constituent obre la possibilitat de debatre-ho tot. En aquest sentit, una campanya marc comuna pel sí pot ser oportuna, però el que segur que ho és més és que la CUP pugui posar el seus arguments sobre la taula.
– La campanya comuna del sí pot ser molt genèrica.
– Hi ha elements compartits, com la manca de democràcia a l’estat espanyol, la manca de decisió sobre els àmbits de les nostres vides. Posar això sobre la taula pot ser suficient per impulsar una campanya unitària. No nego les virtuts que pot tenir, hi ha una lectura de base sobre què pot suposar la manca de democràcia i llibertats que dóna per molt.
– Vostès van anunciar que intentarien marcar un termini màxim per insistir en el referèndum pactat, en el marc del Pacte Nacional pel Referèndum. Què defensaran en la reunió del dia 1?
– El que ja vam defensar en la primera cimera, que el gran acord de país no és en clau de referèndum pactat, és en clau de referèndum. No cal que l’adjectivem, perquè el 80% del país que el reclama defensa un referèndum. Algunes no confiem en absolut en el pacte i d’altres li volen donar una última oportunitat. El manifest al qual donarem suport per a la recollida de suports ha de ser per defensar el referèndum i no estarem disposades a que s’adjectivi. A partir d’aquí, per fer una campanya de recull de suports a nivell nacional, estatal i internacional, creiem que amb dos mesos n’hi ha suficient. Uns terminis que lligarien amb la tancada d’aquesta recerca, l’anunci de la data del referèndum i donar el tret de sortida a les campanyes que hi pugui haver, pel sí, pel no o per l’abstenció, si n’hi ha. Tot pot relligar bé.
– De quins terminis estaríem parlant?
– La campanya de recollida de suports podria acabar a finals de març. Cosa que no vol dir que fins llavors no seguim treballant en el desplegament dels preparatius del referèndum, de les lleis que calgui, perquè a finals de març o principis d’abril puguin començar aquestes campanyes amb els diferents posicionaments i perquè el juny o juliol es pugui celebrar el referèndum. O finals de maig. En circumstàncies normals -que ja sé que no és el cas-, una campanya d’un referèndum es desenvolupa i es desplega en quinze dies. No hem de ser nosaltres les que ens posem més requeriments, condicionants i prerrogatives de les necessàries.
– Ada Colau ha afirmat que, quan s’arribi a un acord, les seves bases decidiran si hi donen suport. Atès que difícilment hi haurà un pacte amb l’Estat, com esperen convèncer els “comuns” perquè hi participin?
– Perfecte que ho vulguin consultar. En la conferència política nostra, ja vam llençar una crida conforme s’ha de convidar aquest espai polític a que participi dels òrgans en què s’està treballant en aquest referèndum. Justament perquè se n’adonin que hi ha la voluntat de treballar aquest referèndum amb garanties, que hi ha el compromís ineludible que el seus efectes seran vinculants, i la millor manera d’assistir és que es puguin incorporar a això, que no tinguin l’excusa de dir que no són coneixedors dels preparatius, que no hi ha garanties o que no saben si serà vinculant. S’ha acabat l’espai de les excuses, per a tothom. De ser així, quedarien dues opcions, una d’elles situar-te del costat de l’estat espanyol i de la negativa del dret a decidir3, la qual cosa afebliria molt l’argumentari base d’aquest espai del dret a decidir sobre tot. Creiem que això no passarà, donada la composició social d’aquest espai polític.
– El Govern treballa de forma lleial amb la CUP en aquest camp i comparteix tota la informació sobre el procés?
– Estem una mica cansades de pidolar informació. Nosaltres o qualsevol altra actor polític o social que, com nosaltres, reivindica la celebració del referèndum i l’exercici del dret a l’autodeterminació s’hauria de viure com un aliat i no com algú davant del qual has de tenir reticències permanents.
– No creu que el Govern és prou transparent, doncs?
– En massa ocasions han passat per davant altres interessos, de tall partidista, conjuntural, de correlació de forces internes dels diversos espais polítics que aglutinen diferents partits i entitats. I el temps de les excuses, també en aquest terreny, s’ha acabat. Ja no hi ha motiu per no centrar-nos en l’organització d’aquest referèndum i no fer que ningú no hagi de pidolar la informació ni perseguir que es faci la feina o els preparatius. I no ho diem només per nosaltres, hi ha d’haver-hi altres actors en aquests espais de coordinació.
– Això no es va abordar en la negociació pressupostària? No tenen un compromís del Govern conforme a partir d’ara seran més col·laboratius i oberts?
– Tal com ho planteges, no. No existeix un posicionament com aquest. De fet, en el terreny del procés constituent tenim diferències, és una partida que tenim oberta i que esperem que més aviat que tard puguem anunciar aquest compromís que, en cas de guanyar el referèndum, s’obrirà un procés constituent que no només serà una mera campanya participativa, sinó un procés vinculant en què allò que s’hi aboqui pugui vincular el poder constituent.
– Com s’imaginen aquest procés constituent?
– Ara hauríem de socialitzar, difondre i clarificar quina serà la metodologia i calendari del procés constituent, perquè fins ara no se n’ha fet cap. Hi ha diferents idees, versions i propostes del que és un procés constituents. S’ha de visualitzar un òrgan autònom, amb persones expertes, que ningú pugui qüestionar i que puguin avalar un procés participatiu vinculant. I que la gent, quan exerceixi el seu vot en el referèndum, sàpiga que, des de l’endemà, fer efectiu el resultat significa també obrir aquest debat que no ha de ser un espai d’expressió d’opinions. Les grans línies que s’hagin pogut decidir han de ser vinculants per al poder constituent que en surti després. És molt novedós i molt avantguardista a nivell democràtic, sobretot en el context europeu mig moribund.
– En el debat de política general es va aprovar impulsa tres eines (una comissió parlamentària, un consell assessor i una planificació) abans de finals d’any per fer un seguiment del procés constituent. Es manté aquest esquema?
– Nosaltres hem fet una proposta per redefinir-ho, amb aquest organisme autònom que sigui l’impulsor de la socialització del debat, metodologia i calendari del procés constituent, que senti les bases, i que, un cop constituït, té tot el sentit que una comissió parlamentària en faci un seguiment.
– Des d’alguns sectors es critica que el procés estaria segrestat per una suposada hegemonia convergent. Hi està d’acord?
– No, no podem dir que la població d’aquest país estigui sota les mans d’una hegemonia convergent. Per això apostem perquè les grans línies constituents les defineixi el conjunt de la població i no quedin recloses en un arc parlamentari que, com podem veure, a vegades és molt poc representatiu del que demana la gent fora. Està també a les mans dels “comuns” vincular-se en el disseny i definició d’aquest procés constituent i que no quedi tancat en en debat partidista, de despatxos, i es bolqui en el carrer. És la millor manera de combatre el que en el seu moment va ser l’hegemonia convergent.
– Entén que, en nom dels estàndards internacionals del referèndum, una part de la població com la immigrada no ha de poder participar en el referèndum, com va apuntar Carles Puigdemont?
– No sé si això té a veure amb estàndards internacionals o amb una opció ideològica.
– Afirmava que el cens ha de ser el mateix que en unes eleccions, per això també el dret a vot a partir dels 18 anys.
– Sí, però els estàndards internacionals neixen després que hi hagi hagut fets concrets que han modificat també aquests estàndards internacionals. Què vull dir amb això? Els processos d’independència en els últims 100 anys, arreu del món, s’han produït després de conflictes bèl·lics, en moments de redefinició de mapes, en processos de repartiment després d’enfrontaments cruents… El cas català no té precedents i, per tant, no ens hem de tancar i posar-nos límits com els d’altres situacions que s’han produït i no són la nostra. És a dir, que si nosaltres féssim un exercici de més democratització i incorporéssim a un cens propi a persones que no estan en el cens actual perquè la llei espanyola restringeix molt els drets de les persones que han vingut a viure i treballar en aquest país, no estaríem defugint cap estàndard. I si això ho poguéssim reivindicar com l’avantsala d’un model molt més integrador i democràtic i que no segrega per origen, estaríem sentant les bases d’una república que val molt més la pena que sigui reivindicada com a tal. Això ho has de fer demostrant que el cens no és un colador, que no has actuat de forma partidista, incorporant gent que suposadament votarà en una determinada línia, però és obvi que el fet que s’hagi nascut fora de Catalunya no pressuposa un vot favorable o negatiu en un referèndum. Difícilment se’t podria acusar de manipular el cens. Si no es fa és perquè no hi ha voluntat de cedir el vot a determinades persones.
– Això ho han discutit?
– Sí, en el marc de la llei de transitorietat, però no està tancat. El corpus legislatiu que sustentarà la convocatòria del referèndum no està tancat.
– El 5% que Quim Arrufat ha afirmat que queda pendent de pactar.
– No m’atreviria a quantificar-ho. Pot ser un 5% o 10% però tractar-se de qüestions transcendentals o estratègiques. La llei de referèndum i la de transitorietat jurídica no estan tancades. S’hi està treballant moltíssim i nosaltres ho estem fent en la línia que la gent sàpiga que allò que regirà de forma transicional, en cas que es guanyi el referèndum, serà una llei que dista molt de treballar per fer un estat espanyol en petit. I per tant, amb temes molt significatius de manca de democràcia de l’estat espanyol, nosaltres puguem plantejar ja una alternativa.
– La llei de referèndum i la llei de transitorietat jurídica van per separat?
– No hem fet públic tots els debats que estem tenint. En algun moment haurem de poder sortir de forma conjunta i explicar què vol dir cada instrument i on ens porta, per clarificar aquesta disparitat d’explicacions entorn el full de ruta que han contribuït a confondre molt. Per nosaltres, la llei de transitorietat pren vigència a partir del moment en què has guanyat el referèndum i no abans, i creiem adient que hi hagi un instrument legislatiu separat, la llei de referèndum, que serveixi específicament per convocar i acompanyar en tot allò que calgui per celebrar el referèndum. D’entrada, aquest no era el posicionament de Junts pel Sí, que era més partidari de fer un únic instrument. Encara s’hi esta treballant i estem a l’espera de tancar-ho i definir els dos instruments. Haurem de sortir públicament a explicar en què hem estat treballant, en quin sentit i filar una mica més prim aquest trànsit que alguns dibuixen de la llei a la llei. Nosaltres creiem que els fets no es produiran exactament així i trobem més oportú situar el país en una lògica de confrontació democràtica, de coexistència de dues legalitats en què una farà valdre tot el pes de l’autoritat, de la sanció i de la capacitat de coacció, i l’altra tindrà la legitimitat, la mobilització i l’aval de les majories. Però fins i tot, en el cas de guanyar un referèndum, s’obre un procés de confrontació democràtica. I és millor que ens situem en aquest escenari i no que la gent cregui que el seu paper és de mera espectadora i que podrà assistir a un procés que anirà de forma pacífica, de la llei a la llei, no sé com, a no ser que l’estat espanyol decidís seure a una taula a intentar negociar el traspàs d’actius i passius. Tots els debats que acompanyen la llei de transitorietat han d’abordar totes aquestes qüestions, que poden semblar de caràcter tècnic, polític o jurídic, però no, tenen la seva plasmació en la necessitat de mobilització que necessitarem de la gent.
– Un cas pràctic seria el de la previsible pugna entre l’Agència Tributària de Catalunya i l’Agència Estatal d’Administració Tributària per recaptar els impostos a Catalunya?
– Si algú s’imagina que, pel fet de tenir una agència tributària pròpia i que emetis l’ordre de recaptació de pagament a la població, l’Estat no farà res, que treballi en aquest escenari, però que ens deixin treballar a nosaltres en l’escenari en què l’estat espanyol fa un advertiment penal a la població dient que qui té capacitat recaptatòria és ell i que qui no li ingressi els tributs serà sancionat penalment. Preparem aquest escenari, perquè requerirà alguna cosa, caldrà fer front a aquest advertiment de l’Estat, en clau de seguir amb la mobilització, la determinació i el convenciment de la gent. Quan diem preparar el referèndum, parlem de preparar també aquests escenaris que tothom entén que seran els més plausibles que es produeixin.
– Quan diu que la llei de transitorietat no ha de preparar un estat espanyol en petit vol dir que ja inclogui la no vigència a Catalunya de lleis que generen molt de rebuig com la llei Wert o la llei mordassa o que es reconeguin drets que desperten molt de consens com la dació en pagament?
– La transitorietat dibuixa un període transicional, no pretén tancar tot el cos legislatiu que regirà una eventual República catalana. Això es decidirà en un procés constituent. El que fa és decidir quines lleis seran vigents en un període de transició. Nosaltres no tenim un codi penal català i no el tindrem. Però la llei de transitorietat pot dir que el codi penal espanyol es pot mantenir excepte en aquells preceptes que contravenen drets democràtics o drets humans molt fonamentals com els que ha comentat, o també la presó permanent. Però la següent pregunta que ens faríem és que, fet això, amb quina força coercitiva ho apliquem? Tots els tribunals que tenen seu en aquest país, des dels de primera instància fins al TSJC, acataran perquè ho diu la llei de transitorietat o seguiran regint-se pel codi penal espanyol? Conflicte democràtic, conflicte de legalitats, conflicte de legitimitats. És on ens aboquem. Però emetem un senyal molt clar si aprovem una llei que excepciona l’acompliment dels preceptes del codi penal més restrictius de drets i llibertats. És important fer-ho, però hem de seguir sumant majories i determinació perquè algun dia tinguem els tribunals que apliquin la llei de transitorietat.
– Vostès van dir que, si el setembre noi hi hagués referèndum, farien caure el Govern. Com ho farien i com quedaria el procés, en aquest cas?
– Perquè això passés, alguns dels actors que ens han dit fins ara que són independentistes demostrarien que no ho són i prefereixen tornar a la clau autonòmica. Ells haurien de donar les explicacions.
– D’acord, però què implicaria?
– Som conscients que l’única persona que pot firmar un decret de convocatòria d’eleccions és el president de la Generalitat. No són les deu diputades de la CUP. Nosaltres podrem pressionar i exigir que es facin eleccions perquè no s’haurà acomplert l’objectiu de la legislatura. A partir d’aquí, el Govern decidirà. La possibilitat de fer-lo caure no està en mans de la CUP, sinó més aviat en aquesta amalgama independentista que no està adscrita de forma permanent o incondicional a cap espai polític i que pressioni de forma suficient per fer caure un Govern que ja no tindrà legitimitat. El pitjor que ens podria passar és que no hi hagués referèndum, s’allargués la legislatura i no passés res, o només passés que les deu diputades de la CUP marxessin, cosa que podríem fer amb certa facilitat, però aquí haurà de reaccionar molta més gent.
– Però el fracàs on portaria?
– Depèn. Podria ser un fracàs amarguíssim perquè no hem pogut articular una reacció. O un fracàs puntual perquè una pressió social fes caure un Govern que no ha convocat un referèndum i que es conformi una nova majoria independentista més determinada. El fracàs pot tenir diferents escenaris. El pitjor seria que no es fes el referèndum i no passés res. Crearia desafecció i costaria molt arrencar una altra reivindicació com la viscuda en aquest moment, i aquí les responsabilitats serien múltiples.
– Fa unes setmanes, va dir que Junts pel Sí els havia intentat eliminar i que encara els vol destrossar. Posi-me’n un exemple.
– Quan se’ns ha atacat dient que, si la CUP no aprova uns pressupostos que són obertament contraris als seus plantejaments, no es podrà celebrar un referèndum.
– Això és voler eliminar i destrossar?
– Sí, una bateria d’aquests exemples serveix per identificar que massa sovint no s’ha mantingut un diàleg sincer amb un espai polític amb què s’admeten moltes diferències. S’ha fet xantatge amb elements que desbordaven aquest espai polític. És evident que ens fa molt mal que ens diguin que, si no votem uns pressupostos, no es convoca un referèndum. Venim de la militància independentista històrica i situar-nos en aquests escenaris ens fa molt mal. En algun moment, haurem d’analitzar com ens ha afectat això des que tenim presència en el Parlament. S’ha fet molt de xantatge a la CUP, fins a uns nivells inadmissibles. I lluny de buscar el millor pel país, aquest xantatge buscava eliminar la idiosincràsia d’un espai polític.
– Vostè anirà a donar suport a Mas, Ortega i Rigau el 6 de febrer, en l’inici del seu judici?
– Si jo hi aniré particularment no ho hem abordat. La CUP hi serà segur, com hi hem estat sempre en tots els casos de repressió de l’Estat. No som nosaltres els que fem aparicions selectives als casos repressius, això ho fan d’altres.
– En les últimes setmanes, han abordat amb el Govern el paper dels Mossos en el procés, pel qual van mostrar la seva incomoditat?
– Hem dit públicament que ens inquietava moltíssima la conselleria d’Interior i la seva direcció, i aquesta mateixa inquietud l’hem compartit amb el Govern. I esperem que els preparatius del referèndum incorporin una carpeta que inclogui tot el que té a veure amb aquest departament. Hi ha hagut manifestacions recents de part de cúpules sindicals dels Mossos, acompanyats de bona part d’agents, contra un dels actors que dóna suport al procés, i això s’ha d’analitzar. No farem el referèndum amb les suficients garanties si no hem abordat què passa a la conselleria d’Interior. Seria irresponsable no plantejar-ho. Lluny de ser acusats de ser una força antipolicial en abstracte, cosa que pot servir per minar la moral i de poc més, se’ns ha de veure com una formació molt responsable que aborda amb molta preocupació el que passi en la conselleria d’Interior. No estaríem donant garanties que es podrà celebrar el referèndum si no ho féssim.
– Una part de l’independentisme la pinta com la dolenta de la pel·lícula, contraposant-la a David Fernàndez. Com ho porta?
– Es poden fer diferents consideracions. Una és que un dels atacs permanents que rebem és contra la nostra forma d’organitzar-nos, l’assamblearisme. Una de les formes de combatre’l és ridiculitzant-lo, posant en dubte les decisions que prenem, menystenint que prenguem les decisions així. I una altra via és identificar les preses de decisions amb persones a títol individual. Per tant, jo ho veig no com un atac en primera persona, sinó com a la línia de flotació d’un projecte polític que pren les decisions de forma col·lectiva. El no a Mas no el decideix Anna Gabriel, sinó la militància de la CUP. I per molt que insisteixin en el personatge, nosaltres no deixarem de reivindicar que les decisions es prenen de forma col·lectiva. També hi ha altres elements que poden entrar en joc, relatius a la misogínia, a com es viuen els papers que poden jugar les dones.
– Però, en tant que portaveu del grup parlamentari, exerceix un lideratge, no és un número més. Per una qüestió de projecció pública, la seva opinió pesa més.
– El paper de portaveu el tenim tots en el grup parlamentari, en funció dels temes que toquem, intentem que sigui col·legiat. I el paper de les diputades, que sabem que tenim més projecció i ho podríem traduir en més influència cap a les bases, l’intentem mitigar. Les diputades no hem anat a les assemblees territorials, no hi hem ni intervingut. El fet que acotem la presència al Parlament a una sola legislatura també va en aquesta línia. No seria parlar en favor de la militància si penséssim que exerceixen el seu vot en funció de determinades influències. Els militants escolten el que diem diferents diputades, regidors i militants i es conformen les seves opinions en funció de diversos elements.
– Vostè forma part d’un partit de masses, però té algunes actituds força minoritàries, com quan afirma que li agradaria tenir els fills en col·lectivitat o que no celebra els reis. Com creu que ho percep l’electorat de la CUP?
– Per això no ens agrada respondre a preguntes a tall individual. No són significatives de com ens volem desplegar, que és a través d’una epidermis més col·lectiva. Ara, si t’interpel·len a nivell personal sobre si tens fills o en vols, si uses la copa menstrual o si celebres la diada de reis, respons a títol personal. Això té molt poc d’interès per al país, però sí que és veritat que, independentment de la percepció entre l’electorat de la CUP, és obvi que hem contribuït a obrir debats que han estat tancats en política durant molt de temps. Segurament perquè formen part de l’agenda que s’entén que ha de ser privada i no s’ha de situar en l’espectre públic, cosa que respon a una cosmovisió molt patriarcal, que segrega per gèneres i espais, i a la privacitat li reserva la gestió d’uns temes i a les polítiques públiques uns altres. Quan trenques amb aquesta separació, les reaccions són molt intenses. Afortunadament, sobretot en la qüestió de les dones, hem avançat perquè en algun moment algú s’ha negat a que determinat fet formés part només de l’àmbit privat o, com a molt, de l’acadèmia, com el debat de la maternitat o el paper de la comunitat en l’educació.
– La CUP és un partit circumstancialment independentista, com el PDECat o ERC, però en essència és socialista. Per què veuen més assequible el socialisme en un estat català que en l’espanyol?
– La ruptura amb un estat com l’espanyol, que de per si ja és una gesta gegantina, obre debats i marcs mentals. Per això posem l’accent en el procés constituent. Que la gent pugui debatre, analitzar i decidir al voltant de la gestió de l’economia i els sectors estratègics o el paper que ha de tenir l’administració pública en l’espai del que ara és benefici privat és brutal comparat amb el marc mental de les possibilitats, expectatives i reptes que hi ha a l’estat espanyol, que segueix oferint-nos una agenda política que gira al voltant de les cúpules dels partits i en què no es qüestiona l’statu quo d’arrel en cap cas per part de cap d’ells. La ruptura amb l’Estat pot generar un debat sobre com ens agradaria que fos la nostra economia. I això és una oportunitat que, només d’aconseguir una petita part del que nosaltres plantegem, tindria uns efectes que anirien molt més enllà de la República catalana. També permetria posar sobre el taulell de la política europea plantejaments que anirien a identificar que hi ha alternatives al que estem vivint i altres formes per gestionar el bé comú.
Ideiak argi, oso argi!
Parekatu ideia horiek Euskal Herriko porrusaldarekin: Ideia argiak eta ez hain argiak
Addenda berezia: Antoni Soy-ri egindako elkarrizketa
Gehigarriak:
El procés català pot fer «aprofundir les fractures» de la UE, segons «The New York Times»
Forcadell denuncia al «The New York Times» la «repressió» espanyola a Catalunya
La CUP exigeix que el referèndum es convoqui abans de l’estiu
3 Mangangak are Anna Gabriel kutxatu du. Anna Arqué-k , aldiz, ez luke inoiz mandanga aipatuko!
