… irten behar dira konforteko gunetik!
Artikulu adierazgarria katalanez, guztiok ezagutu ditugu honelako ‘lagunak’. Oso progreak, autodeterminazioaren aldekoak… baldin eta autodeterminazioaren herria, nazioa oso urrun badago…
Irakur asteburu honetan, eta pentsatu gure ‘lagunez’, alegia, autodeterminazio eskubide unibertsala baztertu nahi dutenez, ez dakit zer nolako mandagaz1 aritzen diren bitartean.
Hona artikulua: Els meus amics els Comuns2
“Fa tres anys, d’aquella conversa. Vaig anar a petar a l’era d’un mas empordanès. M’hi va dur un amic. Hi havia una taula llarga. De pagès. I era de nit. Sota la celístia, quatre barcelonins bevien gintònics i bramaven. Dos professors de la UOC, un gestor cultural del Caixafòrum i un presentador de TV3.
Parlaven d’Ada Colau. Ella encara no s’havia presentat per ser l’alcaldessa de la capital. Els barcelonins en parlaven amb entusiasme. Havien assistit a les assemblees. Estaven excitats. Feien olor de messianisme. Enfitoraven –al mateix pinxo ideològic– el 15M, la PAH i penjaments sobre Xavier Tries i Artur Mas.
Passat un temps, els quatre barcelonins van votar l’Ada Colau. De tard en tard me’ls trobo, per separat, és clar. I enraonem. El tema habitual és la independència, el referèndum. Invariablement, em diuen que ells bé hi estan d’acord, amb el dret d’autodeterminació, però que, no obstant això, abans caldria acabar amb la corrupció, amb les desigualtats socials. Invariablement, jo els dic que una cosa no treu l’altra. I aquí ens quedem.
Els meus amics els comuns tenen la característica del ressentit. D’aquell que creu tenir grans coses a dir i se sent dolgut perquè no li fan el cas que creu que mereix –com tants escriptors que plorinyen.
Els meus amics els comuns, tot just s’han fet un espai polític a mida, que la independència me’ls ha posat entre l’espasa i la paret. Han guanyat un espai polític meritori, però de pensament dèbil; gandul. No dubto que dos professors de la UOC, un gestor cultural i un tevetresívol no tinguin sensibilitat social, comparteixo amb ells que els repugni el lladrocini convergentista, fins i tot entenc que la catalanor els sembli una cosa d’auca i platillo, però també constato que els perd el glamur de la misèria, creure que la redempció passa per trobar la bellesa en els esgarips de les classes subalternes –que deia Josipovici, a Moo Pak. Reflex, tot plegat, d’un raciocini gandul.
De sensibilitat social, tothom té la seva. Fins i tot el petimetre de Felip VI.
Els meus amics els comuns, a l’últim em solen dir que l’independentisme és una variant del moltonisme. A peu i a cavall em repeteixen que el nacionalisme és una xacra –això diuen tots els manuals del progressisme enravenat–, i sovint em retreuen que el catalanisme és un torró burgès. Per contra, afirmen, colauismes i podemismes són transversals, oberts, transfronterers, sensibles! Jo no els nego cap d’aquestes afirmacions. Si haig de ser sincer, les seves quimeres són ben atractives. Estic content de les iniciatives colauistes a BCN i al capdavall trobo que els ha tocat el paper més galdós: escombrar la casa. Ara, quan els demano, i doncs, per què no aposten pel referèndum, aquell dret que també ha demostrat tanta transversalitat, aleshores m’acusen d’estar hipnotitzat per la propaganda etnicista de patró neoliberal.
–Però si voto la CUP! –els dic.
–Un secta! –em diuen.
Sovint sostenen que la CUP és una secta perquè, diuen, si no ets un kaleborroco no hi ets benvingut. A la qual cosa jo contesto que no he vist mai Julià de Jòdar cremant contenidors. Un dia, de casualitat, vaig poder dur els quatre barcelonins al bar Resolís, de l’Ateneu Independentista de la Vila de Gràcia (La Barraqueta). Aquella nit vam picar olives en una taula, al costat de l’Anna Gabriel (una dona d’Estat, així me la va definir en Bernat Dedéu un dia que dinàvem, amb encert), i van estar tota l’estona en un estat d’histerisme pesadíssim, un posat de riures de recepta, bromes de recepta, l’artilleria de l’incòmode ignorant. El bar era ple de cridadissa, popular. Ens el repartíem entre la gitanada de Gràcia (que tocava la guitarra), un grapat de joves testosterònics amb dessuadores i, la majoria, el grup de la gent perfectament normal que demana cervesa i tapes.
Els meus amics els comuns van sortir del Resolís com si haguessin estat en un lloc prohibit. Amb la boca torta de tant abundar en els lloc comuns. Les bromes sobre la basquitis es van allargar com només s’allarguen les bromes sobre sexe, sobre l’Església i al voltant de la mariconeria ad hoc. A l’hora del comiat em van tornar a dir que la CUP és una secta tancada. Una màquina de trencar l’harmonia. Un catau d’intolerants.
Els meus amics els comuns estan a favor de totes les causes autodeterministes del món, llevat de causa que toca de prop el seu racó de món. Jo els dic que, sense la CUP, Convergència encara correria pels jardins de l’Escorial, amb una fulla de parra als ous. Els dic que ERC encara seguiria a l’envelat de la cargolada. Sense la CUP, i mira que s’ho van pensar, abans d’abandonar l’extraparlamentarisme, sense la CUP, deia, els nous cadells del PDeCAT serien amos i senyors de l’enèsim intent per fer combregar amb el possibilisme esfotrassat una bona part de la gent que viu a Catalunya. Però ells, els meus amics els comuns em compadeixen. I l’únic argument que tenen és que en Garganté és un hooligan. No descarto presentar-los-el, a veure quina cara posen…
Hem fet tard. Els meus amics els comuns estan ressentits, en el fons, crec, perquè l’independentisme (qualsevol tipus) els demana que surtin d’aquella zona de confort (quina expressió, mare meua) en què fins fa quatre dies vivien tots els autonomistes de l’esquerra aburgesada. Ells voldrien seguir prosperant en aquella mena de país que tant s’assembla a una taula de tertulians on es poden mantenir posicions irruents, mentre s’està en antena, que després ja irem tots plegats a sopar. No volen entendre (perquè ho entenen), que l’endemà de la independència se seguiria sopant, en general. En un país idèntic, pel que fa als bàndols, idèntic al que acabaríem de deixar. Però amb una diferència: un país triat!”
Podemos? Galdetu EHBildukoei!
Derecho a decidir? Mandanga hutsa!
Progreen konfortarekin bukatuko duena? Independentzia, un país triat!
1 Ikus Mandangaz arituz.
